INTRODUCCIÓ

A Barcelona queden dempeus gairebé un centenar de masies, de les més de 600 que va arribar a haver-hi. Aquestes masies són el record del passat rural del territori que avui ocupa la ciutat.
Amb el temps la majoria han estat transformades en equipaments públics (centres cívics, escoles, biblioteques…), restaurants o habitatge (individual o col·lectiu)
Els districtes que més en conserven són Horta-Guinardó i Sarrià-Sant Gervasi. En canvi, a Ciutat Vella i a l’Eixample no n’hi ha ni una.

EVOLUCIÓ HISTÒRICA

El barri de la Marina del Port i del Prat Vermell havia estat una rica zona agrícola que els últims dos segles ha experimentat una transformació notable, especialment ràpida des dels anys 1950-1960.

Durant segles el territori situat a la banda sud-oest de Montjuïc va ser una àrea eminentment agrícola, amb conreus de secà, i ramadera, amb vaques, cabres i ovelles que pasturaven en terrenys pantanosos abans de ser enviades a l’escorxador. Alhora, Can Tunis, el barri de la platja, concentrava una certa activitat pesquera.

Al segle XVIII apareixen les primeres indústries tèxtils, una de les quals, la Fàbrica Bertrand i Serra, va acabar donant nom a la zona (el Prat Vermell) pels colors dels tints que quedaven impregnats a la terra quan les teles s’assecaven al sol sobre els anomenats prats d’indianes.

Més endavant, el 1819, s’obre el canal de la Infanta, el qual permet la transformació dels conreus de secà en els de regadiu. A més, l’existència del canal, juntament amb la prohibició el 1846 d’instal·lar fàbriques a l’interior de la ciutat, afavoreix la implantació d’indústries a la Marina.

A partir de finals del segle XIX, a més de fàbriques, també s’hi instal·len activitats d’oci, com diversos banys i un hipòdrom. Aquest, construït el 1883 amb un aforament per a 2.500 espectadors, va romandre dempeus fins al 1934 i al llarg dels seus cinquanta anys de vida també va servir de camp d’aterratge dels primers prototips d’avió i va acollir partits dels primers equips de futbol de la ciutat.

La substitució progressiva de conreus i pastures per activitats industrials i portuàries rep un impuls definitiu a partir del 1916, quan es crea la Zona Franca, un espai industrial vinculat al port, sense aranzels i amb exempcions fiscals per a l’elaboració, exportació i importació de mercaderies.

La creixent activitat industrial a la zona i el fort creixement demogràfic de la Barcelona dels anys vint, amb el consegüent augment del barraquisme, provoca que entre 1928 i 1929 a la Marina es construeixi un dels quatre barris de Cases Barates de la ciutat, el d’Eduard Aunós, amb més de 500 cases per als barraquistes expulsats de Montjuïc per les obres de l’Exposició Internacional.

El 1952, i per raons semblants, es construeix el barri de Can Clos, on són enviats part dels barraquistes desallotjats de la zona alta de la Diagonal perquè s’hi ha de celebrar el Congrés Eucarístic.

Tot i això, la zona de la Marina roman poc urbanitzada fins als anys seixanta, dècada a partir de la qual el creixement urbanístic s’accelera de manera definitiva.

La primera gran indústria moderna que s’instal·la a la zona és la SEAT, constituïda el 1955, i només divuit anys més tard, el 1973, el Polígon industrial de la Zona Franca ja dona feina a més de 46.000 treballadors.

La SEAT edifica un conjunt de 1.700 habitatges per als seus treballadors (la barriada de Sant Cristòfol), tal com fan altres indústries i promotors públics i privats en aquelles dècades. Així, la Marina es forma a partir de la confluència entre barris o conjunts desenvolupats en diferents moments per acollir els treballadors que arriben a la ciutat: Port, Can Clos, el Polvorí, Sant Cristòfol, Estrelles Altes, la Vinya, Plus Ultra…

Aquests anys, de finals de la dictadura, són una època d’importants moviments socials reivindicatius que, amb la recuperació de la democràcia, pressionen l’Administració i impulsen transformacions que suposen la consolidació del barri: urbanització de nous jardins i zones verdes, construcció d’habitatges i equipaments públics i accés al transport públic, especialment amb l’arribada del metro.

Finalment, des de fa uns anys està en marxa la reurbanització d’una gran zona de la Marina del Prat Vermell que suposarà la construcció de gairebé 11.000 habitatges en 75 hectàrees, a més de nous equipaments i àrees verdes, entre les quals cal destacar el futur parc de les Tretze Roses, d’unes tres hectàrees.

Avui en dia, l’antiga Marina de Sants és un barri viu, dinàmic i amb una àmplia diversitat social i cultural, que lluita per trobar un equilibri entre la voluntat de preservar la seva identitat i la seva història i la necessitat d’adaptar-se a les necessitats urbanes del segle XXI.

  • NIVELLS DE PROTECCIÓ DEL PATRIMONI

    Els Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic estableixen quatre nivells de protecció:

    • Nivell A. Bé Cultural d’Interès Nacional > decidit per la Generalitat
    • Nivell B. Bé Cultural d’Interès Local > decidit per l’Ajuntament i ratificat per la Generalitat
    • Nivell C. Bé d’Interès Urbanístic > competència absoluta de l’Ajuntament
    • Nivell D. Bé d’Interès Documental

    Per a les tres primeres categories és obligat el manteniment (i, per tant, no és possible l’enderroc), mentre que amb el nivell D es permet l’enderroc després de presentar i ser aprovat un estudi historicoarquitectònic.

  • LLEGENDA
    En la versió en paper d’aquest plànol s’han fet servir dos colors diferents per distingir el passat i el present dels barris de la Marina del Port i del Prat Vermell. En color VERD s’han representat els elements i traçats de diferents èpoques històriques que han tingut rellevància a l’hora de conformar la identitat del barri, mentre que en VERMELL hi ha representats tots els elements que perduren avui en dia.

  • CRÈDITS I AGRAÏMENTS

    Part d’aquest plànol-guia ha estat desenvolupat en el marc de la 14a edició d’”Artistes EN RESiDÈNCiA” als instituts de Barcelona”, un programa de l’Institut de Cultura de Barcelona i del Consorci d’Educació de Barcelona, ideat en cooperació amb l’Associació A Bao A Qu. En queda el testimoni d’aquest blog que va anar descrivint tot el procés setmana rere setmana.

    Alumnes participants

    Ainhoa Hurtado, Alejandro Rubio, Artiyom Isaimto, Bilal Hanafi, Cecilia Mikhaeil, Claudia Cuello, Daniel Castro, Denisse Daza, Hadia Jasim, Imran Syed, Jordan Duván, Judith Aguiló, Natalie Coronel, Noah Touza, Owen Medina, Paul Legaspi, Tatiana Fernàndez, Zulema Boraporaino.

    Docents

    Blanca Navas, Elies Carles, Vanessa Benavente.

    Agraïments

    Fundació Joan Miró, Institut Montjuïc, Equal Saree

  • BIBLIOGRAFIA RELACIONADA

    Donde la ciudad cambia su nombre. Francesc Candel. 1964

    El barri vell de Port. Imatges i records. Ramon Anglès i Gonzàlez. Ajuntament de Barcelona. 1999

    Barcelona. Les cases barates. Diversos autors. Ajuntament de Barcelona. 1999

    Una història de La Marina de Sants. Vides paral·leles. Jordi Ortega Robert. Ajuntament de Barcelona. 2007

    Col·lecció “Conèixer el districte de Sants-Montjuïc”. Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc:

    1. El creixement urbà. 1993

    2. La industrialització. 1993

    3. Pagesos i menestrals. 1994

    7. La Zona Franca. 1996

    11. Els mercats. 2000

INTRODUCCIÓ

Barcelona disposa d’una àmplia xarxa de biblioteques públiques distribuïdes més o menys homogèniament pel territori i que donen servei a pràcticament tots els barris.
Més enllà de la seva aportació a la qualitat de vida dels ciutadans, en tant que difusores de cultura i potenciadores de la lectura, les biblioteques barcelonines també s’han convertit, en la majoria dels casos, en centres neuràlgics de cada un dels barris. A més, al seu costat hi trobem sovint altres equipaments, espais públics i carrers de vianants, una confluència que sol donar lloc a una animada vida als carrers de l’entorn.
D’altra banda, la qualitat i la diversitat arquitectònica de les biblioteques esdevenen un bon reflex de la història de la ciutat i els seus ciutadans, des del segle 19 fins avui en dia.

  • XARXA DE BIBLIOTEQUES MUNICIPALS

    La Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona està formada per 225 biblioteques i 10 bibliobusos que, amb uns mateixos estàndards de qualitat de servei, cobreixen tota la província de Barcelona per garantir l’equilibri territorial en l’accés al servei de lectura pública. De totes aquestes bilbioteques, 40 estan a Barcelona i formen part del Consorci de Biblioteques de la ciutat.

  • CONSORCI DE BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

    Les biblioteques de la ciutat de Barcelona són gestionades per un consorci, format per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, que té cura de la prestació íntegra i efectiva dels serveis bibliotecaris de lectura pública.

    Les biblioteques de la ciutat de Barcelona formen part de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona.

    En el llistat d’aquí sota hi hem referenciat les 40 biblioteques que formen part del Consorci de Biblioteques de Barcelona i 4 més que ens han semblat especialment rellevants per la seva història i la seva arquitectura: la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Arús, la Biblioteca del Pavelló de la República i la Biblioteca del Dipòsit de les Aigües.

     

INTRODUCCIÓ

Barcelona és una de les ciutats més denses del món (gairebé 16.000 habitants/km2) i, alhora, de les que té menys zones verdes (només 6 m2 de verd per habitant). Concretament, a l’Eixample, el 95% de la superfície està coberta per edificis, voreres i asfalt i, per tant, només el 5% és de terra i transpira.

Entre les diverses estratègies per revertir aquesta situació, la xarxa de jardins interiors d’illa és probablement la més singular. La gran majoria d’aquests jardins es caracteritzen, d’una banda, per estar delimitats en tot o gairebé tot el seu perímetre per edificis que l’aïllen del carrer i, d’altra banda, per estar tancats durant la nit.

Aquest projecte urbà, gairebé únic al món, va començar als anys vuitanta i segueix creixent any rere any. Actualment, en tota la quadrícula projectada per Cerdà, repartida principalment entre els districtes de l’Eixample i Sant Martí, ja hi ha més de setanta jardins interiors d’illa.

Cada un dels jardins és únic tant per les seves dimensions com per la vegetació que s’hi pot trobar, pels usos que preveu (jocs infantils, ping-pong, àrea de gossos…), pels elements patrimonials o artístics que conserva, pels equipaments que el complementen o pel nom que se li ha atorgat.

Precisament, un aspecte característic de la xarxa de jardins interiors d’illa és que molts d’ells duen nom de dona. Amb la voluntat de “feminitzar” un nomenclàtor municipal pràcticament monopolitzat per figures masculines, fa anys l’Ajuntament va començar a assignar noms de dones al nous jardins que s’han anat obrint.

El plànol-guia descriu l’evolució del verd urbà a la trama de l’Eixample i explica cada un dels noms dels jardins.

  • LA CIUTAT EMMURALLADA

    Barcelona va ser una de les últimes ciutats europees a enderrocar les seves muralles. Comença a fer-ho l’any 1854 i no culmina el procés fins al 1873. Però per aconseguir-ho ha de patir i lluitar.

    Amb la Revolució Industrial, la ciutat s’omple de fàbriques que atreuen treballadors vinguts d’arreu. Entre principis i mitjan segle xix la població es duplica, fins a arribar a l’entorn dels 200.000 habitants, i la densitat augmenta fins a 900 habitants/ha. Això provoca un creixement en altura dels edificis i, per tant, l’empitjorament de les condicions d’insolació i ventilació dels carrers, ja prou estrets, i dels habitatges, sovint subdividits per allotjar-hi més gent. A més, la ciutat arrossega unes nefastes condicions d’higiene i una crònica manca d’infraestructures sanitàries, com ara clavegueram o aigua corrent. En aquestes circumstàncies, les epidèmies de febre groga i còlera són constants i la mitjana de vida se situa en 36 anys per als rics i en 23 per als pobres i jornalers. El malestar de la població augmenta i es comença a reivindicar l’enderroc de les muralles i l’eixamplament de la ciutat.

    L’any 1841 l’Ajuntament convoca un concurs per analitzar els avantatges d’enderrocar les muralles medievals. Pere Felip Monlau, metge i higienista, resulta guanyador amb el treball ¡Abajo las murallas!, on demana l’expansió des del Llobregat al Besòs.

    L’àmplia difusió del projecte i l’impuls popular provoquen l’enfrontament entre la societat civil, amb l’Ajuntament de Barcelona al capdavant, i el govern central, el qual el 1854 acaba cedint i acceptant l’enderroc de les muralles.

    L’any següent Ildefons Cerdà rep l’encàrrec per fer l’aixecament del plànol topogràfic del pla de Barcelona i posteriorment estudia les condicions de vida a la ciutat i publica la Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona en 1856.

  • EL PLA D’EIXAMPLE DE CERDÀ

    Després de dècades d’espera, el 1859 es pren la decisió d’eixamplar la ciutat. Al mes de febrer el govern espanyol opta per encarregar directament el pla a Ildefons Cerdà, decisió que desagrada a l’Ajuntament, el qual prefereix convocar un concurs. Així, mentre el projecte de Cerdà és aprovat pel govern, l’Ajuntament declara guanyadora del concurs la proposta d’Antoni Rovira i Trias. El govern central, però, ordena l’execució del Pla Cerdà i el setembre de 1860 la reina Isabel II col·loca la primera pedra de l’Eixample.

    Ildefons Cerdà planteja un projecte de ciutat racional i igualitària, on no hi hagi diferències entre barris i on les condicions d’higiene i salubritat siguin adequades. Cerdà defensa l’equilibri entre els valors urbans i els avantatges rurals (“Ruralitzeu allò que és urbà, urbanitzeu allò que és rural”, escriu al començament de la Teoría General de la Urbanización, 1867) i proposa una ciutat articulada a través d’una malla de carrers amples (20 m) i espais verds. La retícula viària dona lloc a illes construïdes només en dos o tres dels seus costats i jardins als interiors. La gran excepció dintre d’aquesta xarxa de carrers paral·lels i perpendiculars a la línia de costa, pensada per facilitar la circulació, són les avingudes Diagonal i Meridiana, que es creuen amb la Gran Via a la plaça de les Glòries, imaginada com el nou centre metropolità. A més, Cerdà planteja el repartiment uniforme de zones de serveis, com ara mercats, escoles, centres socials i esglésies.

    El Pla de Reforma i Eixample de Barcelona, considerat avui en dia un projecte pioner en l’evolució de l’urbanisme modern, no va ser ben rebut per la burgesia local, tant pel fet de ser imposat pel govern espanyol com, sobretot, pel plantejament d’una ciutat socialment més justa i pel “malbaratament” d’espai.

  • LA PERVERSIÓ DEL PLA

    Les idees racionalistes, igualitàries, antijeràrquiques i antiautoritàries del Pla topen frontalment amb la visió elitista de les classes benestants, les quals de bon principi es proposen desvirtuar-lo en connivència amb l’Ajuntament.

    En primer lloc, aconsegueixen que a la versió aprovada del Pla les illes amb només dos costats construïts cedeixin protagonisme en favor d’altres de construïdes en tot el seu perímetre i, per tant, amb més superfície edificable.

    Posteriorment, mitjançant ordenances es permet fer edificis més alts i més profunds del que el Pla de Cerdà preveia inicialment, i s’autoritza construir tota la planta baixa dels interiors d’illa, ja sigui amb passatges i casetes a banda i banda o bé amb altres disposicions.

    Tot això coincideix amb la Febre d’Or de la dècada de 1870. Propietaris, promotors i indians retornats de les colònies amb grans fortunes veuen la urbanització de l’Eixample com una gran oportunitat de negoci. Hi construeixen els seus palauets alhora que aixequen edificis d’habitatges i especulen amb el preu creixent del sol, mentre s’obliden dels espais verds i dels equipaments previstos en el Pla original.

    Durant el Modernisme, fenomen promogut per la burgesia industrial, que busca en aquest singular estil la manera de distingir-se socialment, les crítiques virulentes a la regularitat de l’Eixample continuen. Així, per exemple, Puig i Cadafalch afirma que l’homogeneïtat igualitària de la trama entra en contradicció amb la voluntat de dotar certs espais o institucions de la ciutat d’una representativitat especial.

    Ja en ple segle xx, la construcció i densificació de l’Eixample continua fins al punt d’arribar, a finals del franquisme, a 290.000 m3 construïts per illa, quan Cerdà n’havia previst uns 67.000, i a la manca gairebé absoluta de zones verdes i espais d’ús públic.

  • LES PRIMERES REIVINDICACIONS

    Una de les primeres queixes per l’absència de jardins on estar i jugar amb els petits l’expressa a principis dels anys vint la Junta de Senyores de la societat cívica Ciutat Jardí, que la dirigeix a Nicolau M. Rubió i Tudurí, director de Parcs i Jardins. En conseqüència, s’urbanitzen els Jardins de la Reina Victòria, a la Gran Via entre el passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya, i els Jardins del Doctor Duran i Reynals, davant la Facultat de Medicina, a l’Hospital Clínic.

    Una dècada més tard, el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània) inicia la revaloració del Pla de Cerdà. En col·laboració amb Le Corbusier i Pierre Jeanneret, redacten entre 1932 i 1934 el Pla Macià (nom en homenatge al president de Catalunya). Aquest nou pla d’expansió de Barcelona proposa, d’acord amb les idees del moment, la divisió de la ciutat en zones funcionals (residencial, industrial, d’activitats econòmiques, etc.), la reforma i el sanejament del nucli antic i l’extensió de la ciutat a partir d’una retícula d’illes més grans, a banda i banda de l’Eixample ja consolidat. Per a aquestes noves zones residencials proposen la creació de mòduls de 400 x 400 m —equivalents a nou illes (3 x 3) de l’Eixample de Cerdà—, amb àmplies zones verdes en planta baixa i grans blocs d’habitatges, no sempre alineats a carrer, que passen per sobre d’elles.

    El Pla Macià pretén articular una Barcelona moderna i oberta al mar, amb la urbanització del que avui és el Poblenou fins al riu Besòs, d’una banda, i de Sants i l’Hospitalet, de l’altra. Aquest Pla esdevé un referent important quan, gairebé seixanta anys després, es projecta la Vila Olímpica i, més recentment, per la proposta de les superilles.

  • LA RECUPERACIÓ DE L’ESPERIT DE CERDÀ

    Passat el franquisme i amb la recuperació dels ajuntaments democràtics, Barcelona es planteja el repte d’introduir el verd a l’Eixample mitjançant l’obertura de jardins públics als interiors d’illa, tot recuperant la idea original de Cerdà. L’objectiu és que una de cada nou illes de l’Eixample tingui un jardí interior, és a dir, que tots els habitants de l’Eixample disposin d’una zona verda a un màxim de 200 m de casa seva.

    La recuperació dels interiors d’illa ha anat acompanyada d’uns criteris de disseny amb l’objectiu de diferenciar-los de l’espai públic del carrer i de les places obertes. Així, s’opta preferentment per paviments tous, s’introdueixen espècies vegetals que ofereixin sol a l’hivern i ombra a l’estiu i que aportin olor i color, es col·loca mobiliari urbà que faciliti la relació entre els veïns, l’estada tranquil·la i el lleure dels petits i s’instal·la una il·luminació tènue que de nit no molesti els veïns. Alhora, s’intenta que els jardins vagin acompanyats d’algun equipament públic per assegurar el flux de visitants i la revitalització social dels espais.

    Des que es van obrir els primers jardins interiors d’illa fins a l’actualitat s’han inaugurat una cinquantena de jardins al districte de l’Eixample i una vintena al de Sant Martí, sobretot al Poblenou, i s’ha recuperat un total de més de 150.000 m2 d’espai verd.

    El repte, però, no s’atura aquí. Se segueixen obrint nous jardins per cobrir zones on encara hi ha mancances i assegurar una distribució més homogènia en el territori. A més, sorgeixen noves propostes per introduir el verd a la trama de l’Eixample: la reconversió de les Glòries en una gran zona verda central, la reestructuració de la quadrícula a partir de superilles i la creació de corredors verds que creuin els barris (passeig de Sant Joan, avinguda de Roma, etc.) són projectes que ens apropen cada vegada més a l’ideal de Cerdà.

  • BIBLIOGRAFIA RELACIONADA

    “Els interiors d’illa de l’Eixample”

    Lluís Permanyer (textos) i Colita (fotografies). ProEixample. 2003

    “Els interiors d’illa de l’Eixample. El significat dels seus noms”

    Jesús Portabella i Lluís Permanyer (textos) i Floro Azqueta (fotografies). Lunwerg Editores. 2007

    “Itineraris pels interiors d’illa de l’Eixample i altres indrets per descobrir”

    Isabel de Villalonga (textos) i Floro Azqueta (fotografies). ProEixample. 2007

UNA IMMERSIÓ EN L’ARQUITECTURA DE SERT I ELS ARQUITECTES DEL GATCPAC

La Generalitat de Catalunya de la primera meitat dels anys trenta és un govern compromès amb les necessitats socials. En aquell moment, les ciutats com Barcelona presenten, en les zones més humils, greus problemes d’higiene i salubritat, i el Govern de la República creu necessari i urgent fer èmfasi en les polítiques socials i de millora urbana. Encarrega diversos projectes al GATCPAC, el grup d’arquitectes que introdueix els criteris de l’arquitectura moderna al país, i es mostra obert a propostes innovadores per fer de les ciutats i els habitatges llocs on viure amb dignitat, pensant sobretot en la classe treballadora. Aquestes iniciatives donen lloc a projectes, tant urbanístics com residencials, que prioritzen la salubritat, la higiene i la socialització i que a més a més fan servir solucions constructives innovadores.

Amb els seus manifestos i reflexions, el GATCPAC replanteja d’arrel com ha de ser la professió de l’arquitecte. Es tracta d’un període en què l’arquitectura i l’urbanisme tenen un paper determinant en el desenvolupament del país. El racionalisme que introdueix el GATCPAC a Catalunya incorpora nous criteris i idees que s’estan forjant i portant a la pràctica en els països més avançats d’Europa. Alhora, es fixen en l’arquitectura vernacular i la construcció tradicional pròpies del país, les quals són, al cap i a la fi, funcionalisme pur.

GATCPAC. Arquitectura Moderna a Barcelona promou el coneixement del patrimoni arquitectònic que el GATCPAC i la seva cara més coneguda, Josep Lluís Sert, van deixar a la ciutat de Barcelona. Aquest plànol-guia reflecteix la importància que el GATCPAC ha tingut en el desenvolupament de la societat moderna i de la Barcelona que coneixem avui en dia.

Aquí es recullen tots els edificis del GATCPAC que s’han conservat fins a l’actualitat.

  • El GATCPAC

    El GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) el formen un grup de joves i inquiets arquitectes que, bel·ligerants contra l’estil arquitectònic imperant al país durant els anys vint, replantegen l’arquitectura catalana del segle XX. No és casual que pocs mesos abans de començar l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, ells inaugurin, a les Galeries Dalmau, la seva pròpia exposició anomenada Arquitectura Nova, en contraposició a l’estil anacrònic de la majoria d’edificis de l’Exposició Internacional. Allà, hi exposen els seus primers projectes, influenciats pels nous corrents arquitectònics que sorgeixen a Europa.

    Fruit d’un viatge en grup per Europa, alguns integrants del GATCPAC són testimonis directes de la nova arquitectura racionalista d’avantguarda. Aquest moviment es basa en el funcionalisme ―la funció de l’edifici ha de determinar la forma― i prescindeix de tot allò superflu com l’ornamentació. L’aparició de nous materials i tecnologies aplicades a la construcció, que permeten la producció industrial estandarditzada, també aporten avantatges i innovacions a l’arquitectura.

    El moviment s’estén a la resta de l’Estat i desperta l’interès d’arquitectes de tot Espanya. Alguns d’ells creen el GATEPAC, que s’organitza en tres seccions i hi incorpora el grup català: Grupo Centro amb seu a Madrid, Grupo Norte amb seu a Bilbao i Grupo Este (GATCPAC) amb seu a Barcelona.

    El Govern català de la República, amb la voluntat de modernitzar el país, treballa en polítiques de millora social i de les condicions de vida i laborals de la classe treballadora. En aquest context polític, el GATCPAC esdevé el braç tècnic del Govern i posa en pràctica els principis d’aquesta nova arquitectura. Així doncs, els seus projectes principals es conceben amb l’objectiu de millorar les condicions de salubritat i habitabilitat de les ciutats i dels habitatges.

    A escala urbana proposen el Pla Macià (1932-1934), un nou pla urbanístic per a la ciutat de Barcelona desenvolupat amb Le Corbusier, que replanteja l’Eixample de Cerdà amb l’objectiu de respondre a les necessitats socials del moment i de sanejar el nucli antic. També proposa millorar la comunicació amb les platges del delta del Llobregat on estudien la creació de la Ciutat de Repòs i de Vacances destinada sobretot a la classe treballadora.

    D’altra banda, aprofundeixen en qüestions d’habitatge i d’edificis sanitaris en relació a la salubritat i la higiene i redefineixen els mínims acceptables per la societat del segle XX. Els problemes concrets del seu entorn immediat (Barcelona i Catalunya) els serveixen per reflexionar i trobar respostes extrapolables a problemes comuns arreu del món.

    La seva determinació en difondre aquestes noves idees els porta a editar la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea, nexe d’unió de tots els grups del GATEPAC, en què, a més de publicar-hi projectes i manifestos sobre arquitectura i urbanisme, hi publiquen articles sobre altres àmbits artístics (pintura, cinema, disseny, entre d’altres). A més a més, obren el local expositiu i de venda MIDVA (Mobles i Decoració per a la Vivenda Actual) al passeig de Gràcia on exposen mobiliari i elements de disseny basats en el Moviment Modern.

    Un cop esclata la Guerra Civil, l’activitat del GATCPAC minva considerablement, ja que la majoria dels projectes en què treballen depenen de l’administració pública. El 1937 es publica l’últim número de la revista AC i el 1939 es tanca el local MIDVA. Amb el canvi polític, a molts integrants del GATCPAC els és prohibida l’activitat professional a Espanya i opten per l’exili.

    Després de la Guerra Civil, el debat i la investigació sobre l’arquitectura van trigar reactivar-se. No és fins el 1951 que es funda el Grup R, col·lectiu que agrupa arquitectes de diverses generacions (Oriol Bohigas, Josep Antoni Coderch, Josep Martorell, Antoni de Moragas, entre d’altres) amb la voluntat de continuar el llegat del GATCPAC i de tornar a establir vincles internacionals.

  • JOSEP LLUÍS SERT I LÓPEZ

    (Barcelona, 1902 – Barcelona 1983)

    Fill d’una família de l’alta burgesia catalana relacionada amb el món de l’art (el pintor Josep Maria Sert és oncle seu) i els ambients intel·lectuals, al llarg de la seva vida seguirà cultivant aquestes relacions i, entre molts d’altres, Joan Miró, Alexander Calder i Pablo Picasso seran grans amics seus

    • 1923-1929        Estudia a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona
    •          1927        Viatja a París on coneix l’obra de Le Corbusier
    •          1929        Acaba la carrera i s’incorpora a l’estudi de Le Corbusier
    •          1930        Torna a Barcelona i rep els primers encàrrecs. Es constitueix el GATCPAC i Sert n’és l’artífex principal
    •          1932        Cofundador d’ADLAN (Amics De L’Art Nou), iniciativa que reforça els seus vincles amb la comunitat artística del país
    • 1936-1939        En plena Guerra Civil, dissenya amb Luis Lacasa el Pavelló de la República per a l’Exposició Internacional de París del 1937 Mentre dura la guerra s’hi queda exiliat
    •          1939        Després de la victòria feixista, se li prohibeix exercir d’arquitecte a Espanya i marxa als Estats Units
    •          1942        La publicació del llibre Can our cities survive? li obre les portes del món acadèmic. Comença a impartir classes a la Universitat de Yale i crea, juntament amb arquitectes, urbanistes i enginyers, la Town Planning Associates, que projecta plans urbanístics, molts d’aquests per a ciutats sud-americanes
    • 1947-1956        És nomenat president dels CIAM
    • 1953-1969        És nomenat degà de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Harvard i es trasllada a Cambridge, Massachussets
    •          1958        Funda un nou despatx d’arquitectura amb Huson Jackson i Ronald Gourley. A l’entorn de la Universitat de Harvard dissenya diversos edificis en els que reflecteix l’atmosfera mediterrània
    •          1976        És distingit amb la Medalla d’Or de l’Acadèmia d’Arquitectura de França
    •          1981        Obté la Medalla d’Or de l’American Institute of Architects, la Medalla de Oro concedida pel Consejo Nacional de Arquitectos de España i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya

     

    Algunes de les obres més representatives:

    • 1930-1931        Edifici d’habitatges al carrer Muntaner (Barcelona)
    • 1932-1936        Casa Bloc (Barcelona), en col·laboració amb Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana
    • 1933-1934        Joieria J. Roca (actualment Tous) al Passeig de Gràcia, 18 (Barcelona)
    • 1933-1935        Dispensari Antituberculós, actualment CAP Lluís Sayé (Barcelona)
    • 1936-1937        Pavelló de la República, Exposició Internacional de 1937 (París, França, reconstruït el 1992 a Barcelona)
    •          1955        Estudi de Joan Miró, actualment part de la Fundació Pilar i Joan Miró (Palma de Mallorca)
    • 1958-1965        Centre Holyoke, Universitat de Harvard (Boston, Estats Units)
    •          1960        Ambaixada dels Estats Units (Bagdad, Iraq)
    • 1961-1963        Apartaments de la Universitat de Harvard (Boston, Estats Units)
    •          1964        Fundació Maeght (Saint-Paul-de-Vence, França)
    • 1966-1971        Cases a Punta Martinet, Eivissa
    • 1970-1975        Habitatges a Roosevelt Island i Yonkers, (Nova York, Estats Units)
    • 1972-1975        Fundació Joan Miró (Barcelona)

  • ARQUITECTES COAUTORS

    Josep Torres i Clavé

    (Barcelona, 1906 – Els Omellons, Lleida, 1939)

    Neix en el si d’una família benestant, fundadora del Foment d’Obres i Construccions. Des de jove mostra un gran domini del dibuix i la pintura

    •          1914        El seu pare, Raimon Torres Grau, mor prematurament. Jaume Torres Grau, oncle seu i arquitecte noucentista, tutela la seva formació i més endavant l’incorpora al seu estudi
    • 1926-1927        Estudia Arquitectura i coneix Josep Lluís Sert i Sixte Illescas. Amb ells, viatja a Itàlia per estudiar els mestres de la pintura
    •          1929        Acaba els estudis d’Arquitectura. Participa amb Josep Lluís Sert en l’exposició de les Galeries Dalmau Arquitectura Nova amb el projecte “Ordenació d’un poble de la costa”, un conjunt d’habitatges basat en conceptes renovats
    •          1930        Participa en la fundació del GATEPAC i de la revista AC, de la qual serà director. S’associa amb J.L. Sert i J.B. Subirana
    •          1931        Comença la seva participació en projectes que esdevindran obres mestres del racionalisme arquitectònic català: el Pla Macià de Barcelona, la Casa Bloc, el Dispensari Antituberculós i la Ciutat de Repòs i de Vacances
    • 1936-1937        S’intensifica la seva tasca per aplicar les idees progressistes a l’urbanisme i l’arquitectura. Com a fundador del Sindicat d’Arquitectes de Catalunya, reorganitza els serveis tècnics de l’Ajuntament de Barcelona i, com a director de l’Escola d’Arquitectura, renova la vella estructura acadèmica
    • 1938-1939        S’incorpora al front on mor en plena retirada de l’exèrcit republicà

     

    Joan Baptista Subirana Subirana

    (Rosario de Santa Fe, Argentina, 1904 – Barcelona 1978)

    És un dels pocs membres del GATCPAC d’origen humil

    •           1926       Es llicencia en Matemàtiques
    •           1930       Es titula en Arquitectura després d’haver cursat estudis a Barcelona, Madrid i Berlín. També esdevé doctor en Ciències Exactes. Enceta la carrera professional guanyant un concurs per la construcció d’un grup de cases barates a València, així com grups escolars a Madrid i Valladolid
    •           1931       Durant la seva estada a Berlin, treballa amb Walter Gropius
    • 1932-1938        És membre actiu i soci director del GATCPAC. Col·labora amb Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé fins a l’esclat de la Guerra Civil
    • 1931-1932        Amb Fernando García Mercadal organitza l’Exposició Internacional d’Escoles Modernes
    •          1933        També amb Garcia Mercadal realitza el projecte de platges populars de Jarama, a Madrid, inspirat en el de la Ciutat de Repòs i de Vacances
    •          1934        Participa en la política d’organització hospitalària comarcal de Catalunya i fa projectes de reforma i ampliació de diversos hospitals, alguns en col·laboració amb Josep Torres Clavé
    •          1939        Després de la Guerra Civil es queda a Barcelona, acaba els projectes interromputs del GATCPAC i reprèn la seva carrera professional malgrat les dues ordres d’expulsió que pesen sobre ell per col·laboració amb el Govern de la República

     

    Luis Lacasa Navarro

    (Ribadesella, Astúries, 1899 – Moscou, Rússia, 1966)

    Tot i no ser membre del GATCPAC, contribueix en la introducció del moviment racionalista a Espanya i se’l considera membre de l’anomenada Generació del 25

    •           1921       Obté el títol d’arquitecte a l’Escola de Madrid i amplia estudis d’urbanisme a la Bauhaus de Weimar (Alemanya)
    • 1926-1932        Amb Manuel Sánchez Arcas guanya concursos per la construcció d’hospitals i de l’Institut Rockefeller, mostra de la combinació de principis racionalistes i pràctiques constructives tradicionals
    • 1925-1930        Membre de l’organització de l’11è Congrés Nacional d’Arquitectura i el 1r Congrés Nacional d’Urbanisme. Participa en la creació del Colegio de Arquitectos de Madrid. Fa amistat amb Alberto Sánchez, Federico García Lorca i Luis Buñuel. Membre fundador de l’Alianza de Intelectuales Antifascistas para la defensa de la Cultura
    • 1928-1932        Construeix el nou edifici per a la residència d’estudiants a la Ciutat Universitària de Madrid
    •          1937        Realitza, juntament amb Josep Lluís Sert, el Pavelló d’Espanya a l’Exposició de París
    •          1939        Amb la instauració del règim franquista, Lacasa és sancionat amb la suspensió total de l’exercici de la professió en tot el territori nacional i s’exilia a Moscou, on viu fins a la seva mort

  • ALTRES ARQUITECTES SIGNIFICATIUS DEL GATCPAC

    Sixte Illescas i Mirosa (Barcelona, 1903 – 1986)

    • 1922-1928        A la universitat coneix Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i altres futurs membres del GATCPAC. Treballa amb Josep Goday i Jaume Torres Grau, arquitectes noucentistes. En acabar la universitat crea despatx amb Josep Lluís Sert
    •          1929        Participa en l’exposició Arquitectura Nova a les Galeries Dalmau amb un projecte d’estació per a un aeroport. Participa en la fundació del GATCPAC. Rep l’encàrrec de la Casa Vilaró, un dels primers exemples d’arquitectura moderna
    •          1930        Assisteix a les reunions constituents del GATEPAC i entra en la junta directiva
    •          1935        Dimiteix com a soci directiu del GATCPAC
    • 1934-1935        Projecta l’edifici d’habitatges del carrer de Pàdua, un exponent de la modernitat Després de la Guerra Civil, la seva activitat professional minva dràsticament

    Germà Rodríguez Arias (Barcelona, 1902 – 1987)

    •          1929        Intervé en la fundació del GATCPAC. Viatja a Eivissa, es fixa en l’arquitectura rural i introdueix l’interès per l’arquitectura tradicional en els criteris del GATCPAC
    • 1930-1931        Construeix l’edifici Rodríguez Arias, dissenyat per a la seva família
    • 1933-1934        Projecta l’edifici Astòria, la façana del qual recorda l’estil de la Bauhaus
    • 1935-1940        Amb Ricard de Churruca dissenya el conjunt d’habitatges situat entre la Diagonal i els carrers d’Enric Granados i París
    •          1939        Després de la Guerra Civil s’exilia i acaba a Xile. Allà segueix desenvolupant la seva carrera professional i arriba a treballar per Pablo Neruda, que li encarrega diversos projectes
    •          1956        Torna a Eivissa on s’instal·la i treballa

    Passa els últims anys a Barcelona

    Ricard de Churruca (Manila, Filipines, 1900 – Barcelona, 1963)

    •          1928        Projecta el Gran Hotel Atlántico de Cadis
    •          1929        Intervé en la fundació del GATCPAC
    •          1930        Construeix la Delegació del Patronat Nacional de Turisme, a la Gran Via
    •          1931        Amb Germà Rodríguez Arias, dissenya la casa unifamiliar de la plaça de Mons
    •          1935        Dissenya l’edifici d’habitatges del carrer Iradier
    • 1935-1940        Amb Germà Rodríguez Arias construeix l’edifici situat entre la Diagonal i els carrers d’Enric Granados i París

    Després de la Guerra Civil es dedica a activitats empresarials

    Raimon Duran i Reynals (Barcelona, 1895 – 1966)

    Les seves primeres obres com arquitecte són d’estil noucentista

    • 1926-1929        Realitza el vestíbul de l’Estació de França de Barcelona i el Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional
    • 1931-1935        Influït pel Racionalisme, esdevé membre directiu del GATCPAC

    Seguint criteris racionalistes dissenya la Casa Espona (1934-35), la Casa Cardenal (1935-40) i la casa unifamiliar de Can Móra (1935)  Després de la Guerra Civil torna a fer arquitectura d’influència renaixentista

    Ricard Ribas i Seva (Barcelona, 1907 – 2000)

    •          1933        S’afilia al GATCPAC. Amb Francesc Perales, dissenya un prototip de parada de flors per a la Rambla
    •          1934        Treballa com a manobre en el prototip de “caseta i hortet” realitzat al passeig de Torras i Bages
    •          1935        Realitza l’edifici d’habitatges del carrer Balmes, 166-168, de clar estil racionalista

    Quan s’apropa la Guerra Civil, les definicions polítiques s’accentuen i es desvincula del GATCPAC. Es desmarca també de la relació d’alguns familiars amb la Falange

    •          1936        Opta per l’exili i viu i treballa a Milà, París, Bogotà i Buenos Aires
    •          1949        Es casa a l’Uruguai
    •          1952        Torna a Espanya

    Antoni Bonet Castellana (Barcelona, 1913 – 1989)

    De molt jove ja col·labora en projectes com el Pla Macià i la Ciutat de Repòs i de Vacances de Castelldefels

    •          1931        Forma part del grup fundador del MIDVA
    •          1932        Col·labora al despatx de Josep Lluís Sert
    •          1933        Encara estudiant, assisteix al congrés CIAM celebrat en un creuer de Marsella a Atenes
    •          1936        Treballa a l’estudi de Le Corbusier a París
    •          1937        Torna a treballar amb Josep Lluís Sert en el projecte del Pavelló de la República de París
    •          1938        S’exilia a l’Argentina i realitza projectes d’arquitectura i de disseny de mobiliari
    • 1953-1960        Des de l’Argentina projecta la casa La Ricarda, al Prat del Llobregat
    •          1962        Amb Josep Puig Torné realitza el Canòdrom Meridiana
    •          1963        També amb Puig Torné projecta l’edifici Mediterrani
    • 1975-1980        Dissenya el Tribunal Constitucional de Madrid

INTRODUCCIÓ

A principis del segle xx, l’aparició de l’Arquitectura Moderna capgira completament la concepció dels edificis i les ciutats. A partir de la sentència de Louis Sullivan (1856-1924) «form follows function» (‘la forma segueix la funció’), l’Arquitectura Moderna es caracteritza per concebre els edificis de dins cap enfora (és a dir, a partir del programa) i per la renúncia conscient a la composició acadèmica clàssica.

Els pioners de l’Arquitectura Moderna, des de Le Corbusier fins a Ludwig Mies van der Rohe, tingueren una important influència en les joves generacions d’arquitectes catalans, entre els quals destacaven Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé, Joan Baptista Subirana, Sixte Illescas, Ricardo de Churruca o Germà Rodríguez-Arias. Ells, conjuntament amb altres companys de generació, funden el GATCPAC l’any 1929 amb l’objectiu de difondre la modernitat arquitectònica al nostre país.

La Segona República (1931-1936) afavoreix la divulgació de les idees del GATCPAC per la gran sintonia ideològica i per la confluència en els objectius de millora social que perseguien tots dos. Alhora, aquests anys suposen l’eclosió definitiva de l’Arquitectura Moderna a Catalunya, amb la construcció de moltíssims projectes, tant públics com privats.

Això no obstant, la Guerra Civil i la dictadura franquista provoquen una aturada en sec del moviment: Josep Torres Clavé mor durant la guerra lluitant amb el bàndol republicà, alguns arquitectes marxen a l’exili després de la victòria de Franco i d’altres romanen al país però s’han d’adaptar als «nous» gustos. És a dir, la modernitat deixa pas al retorn del neoclassicisme.

Passats els primers anys de postguerra, però, comencen a sorgir diverses iniciatives culturals i editorials, com el Club49 o el cicle «Conferències de Primavera» del COAC, que reactiven el món cultural català i inicien una lenta obertura internacional. També a mitjan anys quaranta la mateixa entitat comença a publicar la revista Quaderns.

És en aquest context que l’any 1949 el COAC convoca el «Concurs de Solucions per resoldre el problema de l’habitatge econòmic de Barcelona», el qual és guanyat per un equip de sis arquitectes (Francesc Mitjans, Antoni de Moragas, Josep M. Sostres, Ramon Tort, Antoni Perpiñà i Josep Antoni Balcells), germen del Grup R, que es constitueix finalment el 1951.

El Grup R té la voluntat d’entroncar amb l’activitat desenvolupada abans de la Guerra Civil pel GATCPAC i, malgrat evitar posicionaments ideològics, esdevé el catalitzador de la recuperació de la modernitat a Catalunya. Aquest grup, com havia fet el GATCPAC vint anys abans, organitza exposicions, conferències i concursos i manté contactes amb el món artístic, especialment amb el grup Dau al Set. L’any 1961 es dissol, però els seus membres continuen exercint d’arquitectes i el seu esperit renovador té continuïtat en la denominada Escola de Barcelona durant els anys seixanta i setanta.

En l’escena internacional, la Segona Guerra Mundial i la posterior reconstrucció europea també obliguen a repensar el paper de l’arquitectura i l’urbanisme. I és precisament amb el disseny dels nous barris i els seus blocs d’habitatges i equipaments construïts amb urgència que apareix el que posteriorment s’ha conegut com a arquitectura brutalista o, simplement, brutalisme.

Finalment, als anys cinquanta, des de l’àmbit de la teoria i la crítica arquitectònica, apareix el Team 10, grup internacional d’arquitectes que tindrà una importantíssima influència en el pensament arquitectònic de la segona meitat del segle xx.

  • QUADERNS / CUADERNOS DE ARQUITECTURA Y URBANISMO

    Des de 1944

    Revista publicada pel COAC, importantíssima a l’hora d’afavorir la recuperació del llegat modern passats els primers anys de dictadura.

    Cuadernos de Arquitectura neix el 1944, sota la direcció de Cèsar Martinell i Manuel de Solà-Morales i de Rosselló, amb la voluntat de superar el marc de la clàssica publicació col·legial i l’objectiu, segons Solà-Morales, de «construir una identitat, una manera d’entendre la professió i la seva dimensió cultural». Alhora, la revista mostra un interès social, per sobre de l’elitisme, i s’erigeix en defensora dels drets i interessos de la ciutat, tot forçant els límits que la dictadura imposa.

    A la revista s’hi publiquen projectes arquitectònics catalans i d’arreu i també hi tenen cabuda la producció teòrica i el debat cultural. Així mateix, realitza monogràfics dedicats a temes urbans com els suburbis (números 60 i 61, 1965), a arquitectes com Antoni Gaudí (número 26, 1956) o a grups com l’ADLAN (número 79, 1970).

    L’any 1970 la revista passa a anomenar-se Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo i, finalment, després d’un període de quatre anys sense sortir, el 1981 reapareix amb el nom Quaderns i editada en català.

    Els primers anys la revista tenia una periodicitat semestral, però a partir dels anys cinquanta va començar a publicar-se més o menys trimestralment.

    Entre els anys vuitanta, sota la direcció de Josep Lluís Mateo, i els noranta, dirigida per Manuel Gausa, assoleix la seva màxima repercussió internacional, amb una tirada de fins a 8.000 exemplars i edicions on s’incorporen el castellà, l’anglès i el francès.

    Avui en dia se segueix editant en edició trilingüe (català, castellà i anglès) i tots els seus números, des del 1944 fins a l’actualitat, es poden trobar digitalitzats a la web del COAC.

  • GRUP R

    1951-1961

    Grup d’arquitectes catalans nascut l’any 1951 a Barcelona. La lletra R del nom expressa la voluntat del grup de Recuperar l’activitat desenvolupada pel GATCPAC abans de la Guerra Civil, així com la determinació de Renovar el llenguatge arquitectònic de caràcter acadèmic monumentalista desenvolupat els primers anys de la dictadura. Alhora, el primer article dels seus estatuts recull l’objectiu de «Reflexionar sobre els problemes de l’art contemporani i, en especial, de l’arquitectura».

    La voluntat d’anar més enllà de l’arquitectura i obrir-se a altres àmbits de la creació es concreta en la col·laboració amb el grup Dau al Set i en l’organització de seminaris sobre economia, sociologia i urbanisme.

    Durant els anys cinquanta el Grup R és molt actiu i, gràcies a l’organització d’exposicions, concursos i debats sobre projectes i temes culturals diversos, esdevé ràpidament el motor de la recuperació de la modernitat i un important generador d’opinió en arquitectura. Alhora, molts dels seus membres entren en institucions com el COAC o el FAD, comencen a fer classes a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i passen a dirigir la principal publicació de crítica arquitectònica de Catalunya, la revista Cuadernos de Arquitectura. Així mateix, l’any 1958 s’impulsa la creació del premi d’arquitectura del FAD i es funda l’ADI-FAD.

    No obstant això, a finals dels anys cinquanta comencen a sorgir discrepàncies entre els seus components, el Grup R perd força i el 1961 s’acaba dissolent.

    Els membres del Grup R van ser Josep Maria Sostres, Antoni de Moragas, José Antonio Coderch, Manuel Valls, Josep Pratmarsó i Joaquim Gili, entre la generació de més edat, que havia fet els estudis abans de la Guerra Civil, i Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell, Guillermo Giráldez, Manuel Ribas Piera, Francesc Bassó, Josep Antoni Balcells, Joaquim Gili, Pau Monguió i Francesc Vayreda, entre els que van començar els estudis als anys quaranta.

  • ESCOLA DE BARCELONA

    Anys seixanta i setanta

    Oriol Bohigas, a l’article «Una posible “Escuela de Barcelona”» (núm. 118 de la revista Arquitectura, 1968) proposa aquest nom per identificar un grup de joves arquitectes catalans amb clares afinitats comunes que al llarg dels anys seixanta es reunien regularment per discutir d’arquitectura.

    En certa manera, l’Escola de Barcelona és hereva del Grup R i continua la seva tasca renovadora en el camp de l’arquitectura, amb un esperit modern i afany de connexió amb els corrents internacionals, especialment amb els arquitectes milanesos de l’òrbita de la revista italiana Casabella.

    La seva arquitectura es caracteritza per la lògica racionalista respecte al programa i per la coherència rigorosa en l’ús dels materials i les tecnologies constructives. El resultat mostra edificis de línies senzilles i formes innovadores on el formigó armat conviu amb naturalitat amb materials tradicionals, com el maó i la ceràmica. Alhora, es fa evident la cura amb què es resolen els detalls i la gran importància atorgada al treball artesanal.

    El grup es reunia fins a dos o tres cops per setmana per intercanviar opinions sobre els projectes que cadascú estava desenvolupant o per organitzar o assistir a diferents activitats culturals. Aquest fet suposava una constant formació col·lectiva –i per això té encara més sentit el terme escola– i la generació d’un corpus teòric compartit, malgrat que el grup es caracteritza més per l’exercici pràctic de la professió que no pas per l’ofici de la crítica arquitectònica.

    Els principals integrants foren Federico Correa, Alfonso Milà, Lluís Cantallops, Enric Tous, Josep Maria Fargas, Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell, David Mackay, Òscar Tusquets, Lluís Clotet, Pep Bonet, Cristian Cirici, Ricardo Bofill, Lluís Domènech, Ramon Maria Puig, Leandre Sabater, Lluís Nadal, Vicenç Bonet i Pere Puigdefàbregas.

  • TEAM 10

    1953 – 1960 – 1981

    Grup d’arquitectes i urbanistes que neix al congrés CIAM IX (1953) i es dona a conèixer amb el Manifest de Doorn (1954), en el qual exposen les seves idees sobre la relació entre l’arquitectura, l’urbanisme i la societat. Això no obstant, la primera reunió oficial sota el nom de Team 10 no té lloc fins al 1960.

    L’interès del grup per la dimensió social de l’arquitectura els porta a revisar l’Arquitectura Moderna i a criticar-ne tant la incapacitat per adaptar-se als canvis com la manca d’atenció a la identitat col·lectiva i individual.

    Defensen que arquitectura i urbanisme han de ser una única disciplina i proposen projectar solucions específiques en comptes d’universals, que tinguin en compte les tradicions i cultures locals i la relació dels individus amb l’entorn. Així, plantegen el disseny de ciutats i edificis on les persones estiguin en relació directa amb la llum, la naturalesa i l’horitzó.

    A les trobades, discuteixen sobre els seus projectes i analitzen problemes urbans, però afirmen que «el seu objectiu no és teoritzar sinó construir, ja que només a través de la construcció es pot realitzar una utopia del present». Així i tot, el marc teòric del grup, divulgat a través de publicacions i de l’exercici de la docència, va tenir una gran influència en el pensament arquitectònic europeu de la segona meitat del segle xx.

    Els membres del Team 10 van variar al llarg dels anys, però els set més actius i amb més influència van ser Jaap Bakema, Georges Candilis, Giancarlo de Carlo, Aldo van Eyck, Alison i Peter Smithson i Shadrac Woods. L’arquitecte català José Antonio Coderch també va tenir-hi una importància destacada.

    L’última trobada del Team 10 es produeix el 1977, però és la mort de Bakema, l’any 1981, el que marca el final definitiu del grup.

  • BRUTALISME

    Estil arquitectònic que sorgeix a la Gran Bretanya i a França passada la Segona Guerra Mundial i que es caracteritza per l’ús del formigó com a material principal i per la seva rellevància expressiva en la imatge dels edificis.

    El brutalisme neix com a resultat de la necessitat de reconstrucció, ràpida i econòmica, de moltes ciutats europees a finals dels anys quaranta. Davant de la urgència social i l’escassedat econòmica i de materials, el formigó apareix com el material ideal per construir ràpidament estructures funcionals amb una potent imatge monumental i moderna. El formigó s’empra no només en les estructures sinó també com a material d’acabats (paviments, tancaments i façanes, escales i baranes, etc.) i es deixa vist, sense ser recobert amb altres materials. Les característiques de l’arquitectura resultant van fer que se l’anomenés brutalisme, paraula que ve del francès béton brut (‘formigó cru’).

    El brutalisme, habitual sobretot durant les dècades dels cinquanta als setanta, suposa una renovació del llenguatge de l’Arquitectura Moderna anterior a la guerra i acaba esdevenint un estil en si mateix.

    En el seu article «The new brutalism: ethic or aesthetic?», el crític d’arquitectura Reyner Banham va referir-se a l’arquitectura brutalista com el conjunt d’edificis que presentaven les característiques següents:

    • Absència absoluta d’ornamentació. L’estructura, i fins i tot les instal·lacions, s’exhibeixen, i per tant l’estètica és resultat de la funció.
    • Protagonisme del formigó, el qual es presenta despullat a les façanes.
    • Gran escala dels edificis, fet que permet que les estructures (pilars, bigues…) o les grans façanes de formigó prenguin protagonisme.

    A causa de l’alta resistència del formigó, la facilitat de construcció, el baix cost i la bona adaptació a diferents climes, l’estil es va popularitzar arreu i va desplaçar, segurament, arquitectures tradicionals més arrelades a cada cultura i lloc.

  • CITES

    Francesc Mitjans:

    «Podem analitzar l’arquitectura moderna com a arquitectura o com a moderna. Com a moderna té la seva raó de ser en dues premisses fonamentals: necessitats noves i possibilitats noves. Però com a arquitectura, l’objectiu és el mateix que el de les arquitectures més primitives de la història: solucionar el problema plantejat, mitjançant l’ús adequat d’uns materials, d’una manera funcional, que sigui a la vegada expressió de la seva estructura i del seu programa».

    «Pero en nuestras calles no crece la hierba». Butlletí de la D.G. d’Arquitectura, 14. 1950.

    Josep M. Sostres:

    «Actualment ningú no considera un edifici modern com un fet polèmic ni tan sols com una novetat, cosa que significa el reconeixement de l’Arquitectura com quelcom natural del nostre temps. Tancat, doncs, el cicle revolucionari i acabada l’època dels grans mestres, què ens queda fer? Les màximes virtuts de la nostra generació han de ser la modèstia i l’esperit de col·laboració… la nostra època no ens permet d’abandonar-nos al melodrama individual».

    «Del New Brutalism a la escuela americana». Revista. 1956.

    José Antonio Coderch:

    «No crec que siguin genis el que necessitem ara. Crec que els genis són esdeveniments, no metes o fins. Tampoc crec que necessitem pontífexs de l’Arquitectura, ni grans doctrinaris, ni profetes, sempre dubtosos. […]. (Necessitem) Que (els arquitectes) treballin amb una corda lligada al peu, perquè no puguin anar massa lluny de la terra en la qual tenen arrels, i dels homes que millor coneixen».

    «No son genios lo que necesitamos ahora». Domus, 384. 1961.

  • BIBLIOGRAFIA RELACIONADA

    L’arquitectura dels anys cinquanta a Barcelona. ETSAV. 1987

    Registre d’Arquitectura Moderna a Catalunya. 1925-1965. COAC. 1996

    Arquitectura moderna en Barcelona (1951-1976). Edicions UPC. 1996

    La tradició renovada. COAC. 1999

    Des de Barcelona. Arquitectures i ciutat. 1958-1975. COAC. 2002

    Barcelona. Arquitectura Moderna. 1929-1979. Edicions Polígrafa. 2016

INTRODUCCIÓ

L’Eixample projectat per Ildefons Cerdà el 1859 va marcar per sempre més l’urbanisme de Barcelona, però des d’un segle abans la ciutat ja comptava amb un primer barri fora muralles construït a partir d’un projecte racional i unitari, la Barceloneta.

Avui en dia l’urbanisme, l’arquitectura i l’art presents retraten perfectament els aproximadament 260 anys d’història de la Barceloneta. Des de les primeres dècades, en què la vida econòmica girava únicament entorn del mar, passant per la Revolució Industrial, que va omplir el barri de fàbriques, o l’eclosió del sector dels serveis, amb banys, bars i restaurants, fins a acabar amb l’explosió del turisme global i l’aparició de fenòmens com l’especulació immobiliària o la gentrificació.

Octavio Paz afirmava que l’arquitectura és el testimoni menys subornable de la història. Cada edifici reflecteix un moment històric i la societat que el va bastir. Així mateix, ben sovint l’art públic ens parla de fets o personatges cabdals en la història i la cultura del lloc on s’ubiquen les obres.

En aquest sentit, la Barceloneta disposa d’una rica varietat d’edificis i obres artístiques que, ben contextualitzades, permeten entendre l’evolució del barri tant des d’un punt de vista urbanístic com econòmic i social. Aquesta és, doncs, també, una aproximació al patrimoni immaterial de la Barceloneta a través de l’art i l’arquitectura.

  • EL NAIXEMENT D’UN NOU BARRI

    La derrota catalana a la guerra de Successió va tenir grans conseqüències tant per als barcelonins com per a la ciutat construïda.

    Tenint en compte que a una banda de la ciutat ja hi havia el castell de Montjuïc, i amb l’objectiu de controlar i sotmetre una població contrària a la nova monarquia, el règim de Felip V pren la decisió de bastir una gran ciutadella militar a l’altre costat de Barcelona. El projecte de l’enginyer militar Joris Prosper van Verboom preveu, a més, crear una àmplia esplanada defensiva davant la fortalesa, la qual implica l’enderroc d’una bona part del barri de la Ribera, el més rebel i econòmicament més dinàmic de la ciutat. Per tant, un enderroc pensat, també, com una forma de càstig i humiliació a una població hostil.

    L’any 1716 es col·loca la primera pedra de la Ciutadella i un any més tard s’inicia la demolició del barri, que afecta 38 carrers, 1.016 habitatges i unes 5.000 persones. En total, es fa desaparèixer el 17% de la superfície de la Barcelona del moment, tot obligant els ciutadans a esfondrar les seves pròpies cases.

    Alguns d’aquests habitants marxen a poblacions veïnes, altres busquen allotjament a la resta de la ciutat i una part es desplaça a la petita península que separa la platja del port, on s’instal·len a la zona de barraques. Al mateix temps, el 1718, l’enginyer Verboom fa un primer projecte per a la futura Barceloneta, que acaba caient en l’oblit i no s’arriba a construir. Caldrà esperar trenta anys perquè es faci el pla definitiu i uns anys més perquè es converteixi en realitat, però mentrestant els antics habitants de la Ribera segueixen malvivint en infrahabitatges.

  • EL PROJECTE URBANÍSTIC

    Un altre enginyer militar, Juan Martín Cermeño, desenvolupa l’any 1749 el projecte definitiu de la Barceloneta per iniciativa del capità general Jaime Miguel de Guzmán-Dávalos, marquès de la Mina.

    El projecte de «la petita Barcelona», un gran exemple de l’urbanisme racional del segle de les llums, preveu una retícula d’illes constituïdes com fileres de deu cases unifamiliars de dues plantes cada una. Els quinze carrers paral·lels al port tenen una amplada de 7,5 metres, mentre que les vies perpendiculars són una mica més amples, de fins a 9,3 metres. Uns carrers, per tant, ben il·luminats i airejats. L’orientació nord-sud dels carrers i les illes, en el seu sentit llarg, respon a la voluntat militar de controlar, de la Ciutadella estant, tot allò que succeeix als carrers del barri i a la necessitat d’entrar-hi ràpidament en cas de revoltes. El projecte preveu, també, dues grans places: una, la plaça de la Barceloneta, amb l’església de Sant Miquel del Port; l’altra, on s’acabà construint el mercat, per a activitats comercials. Pel que fa a les cases, totes tenen dues plantes de 8,4 x 8,4 metres i doble orientació, excepte les dels extrems de cada illa, les quals disposen de tres façanes.

    La primera pedra del barri es col·loca el 1753 i, tan bon punt es completa el que preveia el projecte inicial, la Barceloneta continua creixent seguint la mateixa lògica urbana. Així mateix, les cases previstes ben aviat comencen a ser subdividides fins a arribar als coneguts «quarts de casa» (cada planta de l’habitatge original es divideix en dos habitatges d’uns 28 m2). Més endavant, amb l’entrada al segle xix, s’hi comencen a construir remuntes, que canvien completament la fisonomia del barri.

  • LA INDUSTRIALITZACIÓ DEL SEGLE XIX

    Durant els seus primers cent anys l’economia de la Barceloneta roman fortament vinculada al mar en tots els seus aspectes (pesca, construcció de vaixells, activitats portuàries, etc.), però a partir de mitjan segle xix el sector industrial comença a guanyar pes. La proximitat del port, la prohibició de l’Ajuntament d’instal·lar noves màquines de vapor a l’interior de la ciutat emmurallada (1846) i la construcció de la línia de ferrocarril Barcelona-Mataró, amb una estació terminal al nord del barri (1848), fan que la Barceloneta esdevingui una zona interessant per ubicar-hi noves indústries.

    Així, amb la implantació, entre d’altres, de la Nuevo Vulcano (1834), els Gasòmetres (1840) –origen de la Catalana de Gas, dedicada inicialment a l’enllumenat públic per gas–, la foneria Domènech (1848), els Tallers Alexandre (1849), La Maquinista Terrestre i Marítima (1855) o els Tallers Escuder (1872), el barri passa a combinar l’activitat marítima amb la industrial i la Barceloneta esdevé el bressol de la indústria metal·lúrgica i mecànica catalana.

    El port a una banda, la platja a una altra i la ubicació d’una bona part d’aquestes grans indústries, a més de l’eix ferroviari i la ciutadella militar, a la zona nord del barri, converteixen la Barceloneta en un territori força aïllat de la resta de la ciutat i en limiten el creixement. Tot i això, a finals del segle xix s’urbanitza l’«Eixample de la Barceloneta» sobre les antigues hortes d’en Gurri, a la banda nord, on es concentraran la majoria d’edificis modernistes.

    Ja a la primera meitat del segle xx, les grans indústries són substituïdes gradualment per tallers i petita indústria molt més diversificada i, finalment, el 1963 tanca la fàbrica més emblemàtica de la Barceloneta, La Maquinista.

  • LES TRANSFORMACIONS PELS JOCS OLÍMPICS

    Al llarg del segle xx a la Barceloneta es desenvolupa un nou sector econòmic a l’entorn de l’oci vinculat al mar. La popularització de les platges com a espais de lleure i esport i l’aparició dels primers banys possibiliten, a més, el desenvolupament progressiu del sector de la restauració, el qual, davant la manca de control i regulació, va creixent directament sobre la sorra de la platja amb construccions precàries.

    Amb la democràcia acabada de recuperar, Barcelona veu en la possibilitat d’organitzar uns jocs olímpics l’oportunitat per dur a terme grans transformacions urbanes, necessàries després dels gairebé quaranta anys de dictadura.

    L’any 1986 s’aprova el PERI (Pla Especial de Reforma Interior) de la Barceloneta i el mateix any la ciutat és designada seu dels Jocs Olímpics de 1992.

    A partir d’aquell moment la dignificació de l’espai públic, la recuperació del front marítim i la reorganització de la mobilitat (amb la construcció de les rondes) són alguns dels projectes més importants que es posen en marxa a Barcelona i tindran un fort impacte en la Barceloneta.

    En pocs anys el barri experimenta importants canvis en tot el seu perímetre: d’una banda, la renovació de les façanes portuària i marítima (i la consegüent desaparició dels xiringuitos de platja i l’ambient popular que generaven al seu entorn); d’una altra, la construcció de la Ronda Litoral i la urbanització del parc de la Barceloneta.

    Aquestes transformacions milloren clarament les condicions del barri però també posen les bases perquè, amb la irrupció del turisme de masses i la globalització econòmica, la gentrificació esdevingui un dels principals problemes d’aquest barri popular que, malgrat tot, segueix lluitant per preservar la seva identitat i, sobretot, la seva gent.

  • «CONFIGURACIONS URBANES», PROJECTE D’ART PÚBLIC

    Amb motiu de l’organització dels Jocs Olímpics, Barcelona també crea l’Olimpíada Cultural, un ambiciós programa concebut per promoure la cultura en totes les seves expressions.

    «Configuracions urbanes», projecte d’exposició artística a l’espai públic dels barris de la Ribera i la Barceloneta, és impulsat per l’Olimpíada Cultural amb l’objectiu de reforçar el vincle, mitjançant l’art, entre aquests dos barris històrics de la ciutat, un vincle que té el seu origen en la derrota de Catalunya a la guerra de Successió.

    Comissariat per Glòria Moure, el projecte pretén apropar l’art a la ciutadania, i per això es demana als vuit artistes convidats que les obres estiguin en sintonia amb l’entorn físic i humà i estableixin un diàleg amb l’espai on s’instal·len.

    La ubicació de les obres fa que aquesta exposició col·lectiva i permanent també es pugui entendre com un itinerari artístic que baixa des de la Ribera fins a la Barceloneta seguint aquest ordre:

    • James Turrell: Deuce Coop. Convent de Sant Agustí
    • Jaume Plensa: Born. Passeig del Born
    • Ulrich Rückriem: Sense títol (quatre falques). Pla de Palau
    • Lothar Baumgarten: Rosa dels vents. Plaça Pau Vila
    • Mario Merz: Crescendo appare. Pla de Miquel Tarradell
    • Juan Muñoz: Una habitació on sempre plou. Plaça del Mar
    • Rebecca Horn: L’estel ferit. Platja de la Barceloneta
    • Jannis Kounellis: Balança romana. Carrers Miquel Boera, Andrea Dòria i Conreria (originalment a Pepe Rubianes amb Baluard)

    Avui en dia aquestes obres conviuen amb peces que ja eren prèviament als carrers i places del barri i amb d’altres que han estat produïdes i instal·lades més recentment. Totes elles es troben recollides en aquesta publicació.

  • NIVELLS DE PROTECCIÓ DEL PATRIMONI

    Els Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic estableixen quatre nivells de protecció:

    • Nivell A. Bé Cultural d’Interès Nacional > decidit per la Generalitat
    • Nivell B. Bé Cultural d’Interès Local > decidit per l’Ajuntament i ratificat per la Generalitat
    • Nivell C. Bé d’Interès Urbanístic > competència absoluta de l’Ajuntament
    • Nivell D. Bé d’Interès Documental

    Per a les tres primeres categories és obligat el manteniment (i, per tant, no és possible l’enderroc), mentre que amb el nivell D es permet l’enderroc després de presentar i ser aprovat un estudi historicoarquitectònic.

  • BIBLIOGRAFIA RELACIONADA

    La Barceloneta. Origen i transformació d’un barri, 1753-1994. Ajuntament de Barcelona. 1994

    Barceloneta, un quart de mil·lenni. Ajuntament de Barcelona. 2003

    Barceloneta elements. Catàleg d’elements ornamentals del paisatge urbà de la Barceloneta. Ajuntament de Barcelona. 2014

    La Barceloneta. Guia d’història urbana. Ajuntament de Barcelona. 2014

    Barceloneta & Poblenou. Walk with me. 2015

EL POBLENOU INDUSTRIAL

La Revolució Industrial arriba a Sant Martí de Provençals durant el primer terç del segle xix. La proximitat amb Barcelona i el seu port, l’abundància d’aigua i el baix preu dels terrenys feien de la zona un lloc atractiu per als industrials de Barcelona.

A partir de la dècada de 1870 s’accelera la construcció de fàbriques i el creixement de la població gràcies a l’enderroc de les muralles, a la desaparició de la Ciutadella militar i a l’expansió de Barcelona segons el pla d’Eixample d’Ildefons Cerdà.

Al barri del Poblenou s’hi estableixen, sobretot, indústries tèxtils, però també s’hi aplega un gran nombre de farineres, a més de fàbriques de molts altres sectors (alimentari, químic, metal·lúrgic, etc.) i nombrosos petits tallers i magatzems. Aquesta gran concentració industrial al barri provoca que el Poblenou comenci a ser conegut amb el sobrenom del «Manchester català».

Paral·lelament, al barri s’hi configura un ric teixit social impulsat, sobretot, per les cooperatives i associacions obreres. Aquestes organitzacions tenen per objectiu millorar les dures condicions de vida dels treballadors, tot proporcionant-los espais per a l’oci, possibilitats de formació, serveis de salut o aliments a bon preu, i són cabdals en la consolidació dels moviments sindicals, que viuen el seu apogeu durant els anys de la Segona República.

No obstant això, en ple franquisme la davallada econòmica fa que moltes grans indústries pleguin o bé s’instal·lin a la perifèria urbana. D’aquesta manera, diversos conjunts fabrils queden buits i sense activitat, mentre que d’altres són subdividits en espais més petits i rellogats. En aquesta època, doncs, apareixen molts petits tallers, obradors tèxtils on es treballa manualment i petites empreses d’economia submergida. Tanmateix, la forta crisi del sector tèxtil de la dècada de 1970 suposa l’estocada definitiva a l’activitat productiva del Poblenou i deixa sense feina centenars de treballadors.

Anys més tard, amb l’empenta dels Jocs Olímpics de 1992, tota l’àrea comença una llarga i profunda transformació, que encara continua. En primer lloc, es construeix la Vila Olímpica i, posteriorment, altres zones del Poblenou també van canviant, en gran part per l’impuls d’iniciatives com ara el 22@ o el Fòrum 2004.

Des del punt de vista urbà, les actuacions més representatives d’aquestes últimes dècades són la urbanització de la part baixa de la Meridiana ―entre Glòries i el Parc de la Ciutadella―, l’obertura de la Diagonal des de Glòries fins al mar, la consolidació del nou front litoral entre la Vila Olímpica i el Besòs, la construcció del Fòrum i Diagonal Mar i la reforma de la zona de les Glòries ―amb l’enderroc de l’anell viari i el nou pla d’ordenació de l’entorn.

Moltes d’aquestes transformacions, sobretot les primeres, van ser poc respectuoses envers el valuós patrimoni industrial del barri i, per tant, tret d’alguna xemeneia aïllada, la majoria de naus industrials van ser enderrocades. Els últims anys, però, la consciència social respecte a la importància històrica i arquitectònica d’aquests edificis ha augmentat significativament i la seva preservació està més protegida normativament.

Per tant, malgrat la pèrdua definitiva d’algunes construccions que avui en dia hauríem preservat, l’important patrimoni industrial que encara es manté dempeus al Poblenou permet explicar un període decisiu de la història de la ciutat, alhora que mostra l’adaptabilitat d’aquestes tipologies a nous usos, com ara equipaments públics, oficines o habitatges.

  • NIVELLS DE PROTECCIÓ DEL PATRIMONI

    Els Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic estableixen quatre nivells de protecció:

    • Nivell A. Bé Cultural d’Interès Nacional > decidit per la Generalitat
    • Nivell B. Bé Cultural d’Interès Local > decidit per l’Ajuntament i ratificat per la Generalitat
    • Nivell C. Bé d’Interès Urbanístic > competència absoluta de l’Ajuntament
    • Nivell D. Bé d’Interès Documental

    Per a les tres primeres categories és obligat el manteniment (i, per tant, no és possible l’enderroc), mentre que amb el nivell D es permet l’enderroc després de presentar i ser aprovat un estudi historicoarquitectònic.

  • LLEGENDA CATEGORIES

    S’ha fet una endreça de les edificacions seguint les següents categories:

    • Xemeneies i torres d’aigua
    • Fàbriques amb xemeneia
    • Fàbriques
    • Recintes industrials
    • Altres edificis

  • RECURSOS RELACIONATS

    Poblenou/BCN: l’eix Pere IV i la Diagonal. Guia d’història urbana. Mercè Tatjer, Salvador Clarós i Andrea Manenti. MUHBA. 2012

    Plànol guia. Descripció del Poblenou industrial a partir dels dos eixos protagonistes de la seva evolució i singulars per la seva traça diferenciada en la quadrícula de Cerdà.

    La Ciutat de les Fàbriques. Itineraris industrials de Sant Martí. Mercè Tatjer i Antoni Vilanova. Ajuntament de Barcelona i Museu d’Història de la Ciutat. 2002

    Llibre. Cinc itineraris temàtics per descobrir el passat industrial del barri a través dels seus edificis més representatius.

    Arxiu Històric del Poblenou

    Patrimoni Industrial de Catalunya. Mapa interactiu del patrimoni industrial de Catalunya

L’EVOLUCIÓ URBANA DE BARCELONA I EL CREIXEMENT DE LA XARXA DE MERCATS

Tot al llarg de la història els mercats han estat, aquí i arreu, una part important de la vida de les ciutats, els indrets on tenien lloc les transaccions comercials, tant d’aliments com d’altres tipus de productes. Mentre els artesans es concentraven en determinades zones de les ciutats, agricultors, ramaders i altres comerciants es reunien en llocs més específics: els mercats.

A Barcelona, durant segles, entrar productes a la ciutat emmurallada implicava pagar impostos, i això va provocar que els mercats s’acabessin establint a l’exterior de les portes de la ciutat. A la Bàrcino romana, per exemple, hi havia un mercat a l’emplaçament de l’actual plaça de l’Àngel, just davant d’una de les portes de la muralla. Segles més tard, al pla de la Boqueria, just a l’exterior de la primera muralla medieval que corria paral·lela a les Rambles, s’hi van instal·lar també diversos punts de venda.

Els primers mercats, per tant, són a l’aire lliure, en espais oberts o places ―d’aquí que, en català, la paraula plaça també es faci servir per designar el mercat―, i es munten i desmunten cada dia, però a mesura que els emplaçaments es consoliden es construeixen estructures més permanents que els aixopluguen i protegeixen del vent i el sol. A la regió mediterrània els mercats coberts ja apareixen a l’edat mitjana, tot i que fins al segle xix no es generalitzen.

La història de l’actual xarxa de mercats municipals de Barcelona comença a la dècada del 1840, quan, després de les bullangues del 1835 i gràcies a la llei de desamortització de Mendizábal (1836), s’obren els mercats de Sant Josep (la Boqueria, 1840) i de Santa Caterina (1848) on prèviament hi havia hagut dos convents.

Pocs anys després, el 1859, s’aprova el projecte d’Eixample d’Ildefons Cerdà i el seu desenvolupament propicia la construcció dels primers grans mercats d’estructura metàl·lica: el Born (1876), Sant Antoni (1882) i la Concepció (1888). En paral·lel, diversos municipis del pla de Barcelona, que encara no havien estat incorporats al terme municipal de la ciutat, construeixen també els seus propis mercats. Tant Sants (Hostafrancs i Nou), Sant Gervasi (Galvany), Gràcia (Llibertat i Abaceria) i Sant Martí de Provençals (Clot i Poblenou) com el barri de la Barceloneta aixequen els seus mercats entre la dècada del 1880 i finals del segle xix. Aquesta primera etapa de construcció de grans mercats es tanca a principis del segle xx amb l’obertura dels de Sarrià, Sant Andreu i el Ninot. La gran majoria d’aquests mercats, construïts amb esveltes estructures metàl·liques i vidre, són de grans proporcions i ajuden a monumentalitzar els barris on s’emplacen.

Diverses ciutats europees també desenvolupen la seva xarxa de mercats municipals durant els mateixos anys que Barcelona, però, en la gran majoria dels casos, abans d’arribar a mitjan segle xx comencen a entrar en decadència i les antigues estructures són enderrocades o reconvertides per acollir nous usos. Barcelona, en canvi, no només els manté oberts sinó que, a més, durant el franquisme dobla el nombre de mercats municipals. Entre la dècada de 1950 i la de 1970 l’arribada massiva d’immigrants provinents d’arreu d’Espanya fa que la població de la ciutat augmenti en unes 500.000 persones, fins a arribar a 1.750.000 habitants. Aquest fort creixement demogràfic provoca la ràpida construcció de nous barris residencials, molts d’ells mancats de serveis bàsics i equipaments públics, però abastits per nous mercats, generalment molt més modestos que els primers.

Malgrat aquesta segona etapa de construcció de mercats, a partir dels anys setanta aquests van perdent capacitat d’atracció. La manca de polítiques de manteniment i renovació de les infraestructures i l’aparició de múltiples cadenes de supermercats i hipermercats n’allunyen el públic habitual. D’altra banda, la incorporació progressiva de la dona al món laboral i la generalització de les neveres a les llars provoquen que, per a moltes famílies, anar a comprar al mercat deixi de ser una activitat diària.

Amb la recuperació de la democràcia, l’Ajuntament ha de prendre decisions importants respecte a la política comercial municipal. Com va passar en altres ciutats, es podria haver optat per assumir la decadència de la xarxa, creure que era un sistema obsolet i anar reduint progressivament el nombre de mercats. En canvi, Barcelona aposta per l’opció contrària. L’any 1986 es redacta el Pla especial de l’equipament comercial alimentari (PECAB) i es comencen a valorar els mercats no només per l’intercanvi comercial que permeten sinó també per les relacions humanes que activen, la vertebració territorial que exerceixen, la vida comercial que aglutinen al seu entorn i el valor patrimonial dels edificis. A més, el petit comerç propi dels mercats també genera més ocupació i de més qualitat que no pas les grans superfícies (autoocupats vs contractats).

Així, amb el ple convenciment que cal preservar i fomentar aquestes qualitats, l’any 1991 l’Ajuntament crea l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB) per recuperar els mercats i convertir-los en moderns equipaments comercials. D’acord amb aquests objectius, durant les darreres dècades més de la meitat dels mercats han estat completament renovats, fet que normalment implica la rehabilitació de l’estructura original, la modernització de les infraestructures ―parades i serveis logístics― i la promoció de nous serveis ―supermercats, compra en línia, lliurament a domicili, aparcament per a clients, wifi, etc.―. A més de la política de renovació, que continua endavant amb nous projectes en marxa, els últims anys també s’ha obert un mercat nou (el de Fort Pienc, l’any 2003) i se n’han tancat dos (primer el del Carme, situat a la part baixa del Raval, el 2006, i després el de Vallvidrera, el 2009).

Tanmateix, el repte continua sent com adaptar-se als temps i seguir sent atractius per al públic sense deixar de ser el que són, mercats d’alimentació. Precisament el Pla Estratègic 2015-2025 pretén respondre a la necessitat de renovar el model per fer front a noves dinàmiques econòmiques, socials i tecnològiques.

  • L’ARQUITECTURA DELS MERCATS

    La diversitat arquitectònica dels mercats de Barcelona és un reflex de la història de la ciutat i de l’evolució de les tècniques constructives: des de les elegants arquitectures de ferro pròpies dels mercats històrics fins a les estructures de formigó armat tan característiques dels mercats dels barris construïts als anys seixanta i setanta.

    Primers mercats (mitjan segle XIX)

    Els dos primers mercats municipals de Barcelona, el de Sant Josep o la Boqueria i el de Santa Caterina, presenten unes característiques que els diferencien de tots els que vindran després. Del mercat de la Boqueria destaca la plaça neoclàssica, porticada, amb grans columnes jòniques, que l’envolta en tres dels seus costats. Del de Santa Caterina, la façana blanca amb la successió d’arcs d’entrada i la balustrada contínua de coronament superior.

    Mercats de ferro i obra de fàbrica (finals del segle XIX – inici del segle XX)

    L’aprovació i el desenvolupament de l’Eixample d’Ildefons Cerdà propicia el veritable desplegament de la xarxa de grans mercats coberts.

    Els primers es construeixen durant l’últim quart del segle xix i principis del segle xx sota la influència de l’arquitectura del ferro provinent d’Anglaterra i França. Tots ells presenten esveltes estructures de ferro forjat, amplis i diàfans espais interiors, cobertes gairebé sempre ceràmiques i façanes on els murs de pedra i totxo, sovint finament treballats, es combinen amb obertures recobertes amb làmines de fusta per tamisar la llum però deixar-hi córrer l’aire.

    Mercats de formigó (mitjan segle XX)

    Després d’unes dècades durant les quals gairebé no s’obren nous mercats, ja en ple franquisme es produeix un nou creixement de la xarxa. A diferència dels precedents, aquests són de dimensions més reduïdes i, en lloc d’estructures metàl·liques, fan servir el material de construcció més característic del segle xx, el formigó armat. Solen ser edificis menys interessants des d’un punt de vista arquitectònic, però en alguns destaquen les textures de les façanes de formigó o les lluernes de les cobertes.

    Mercats d’estructures diverses i grans remodelacions (inici del segle xxi)

    La política de modernització i posada al dia dels mercats municipals es fa a partir d’uns objectius generals comuns. Això no obstant, cada mercat requereix una actuació particular, adequada a les característiques de l’edifici i l’entorn, i això implica importants diferències entre els diversos projectes. En alguns casos s’hi han fet intervencions més superficials, de manteniment i actualització, i en altres s’hi han dut a terme obres molt més importants, com en el cas de Sant Antoni. També hi ha alguns casos on el mercat ha mantingut l’emplaçament però s’hi ha fet un edifici tot nou.

  • ELS MERCATS NO ALIMENTARIS

    Les primeres referències al mercat dels Encants daten del segle xiv, però no és fins al 1928 que se situa al nord de la plaça de les Glòries Catalanes. I allà s’hi està com un mercat brocanter a l’aire lliure durant gairebé cent anys. El mercat es fa tan popular ―rep uns 100.000 clients setmanals― que es converteix en un mercat únic per al reciclatge i la venda d’articles d’ocasió.

    L’any 2013 s’inaugura el nou edifici que acull el mercat, al costat sud de la plaça. El projecte vol mantenir la sensació de compra a l’aire lliure i per això preveu un gran espai obert, però aixoplugat per una singular coberta. Sota seu, les parades del mercat s’organitzen a partir d’unes plataformes amb un pendent suau que s’entrellacen i delimiten un gran espai central, on es fa la subhasta a primera hora del matí. L’element més especial, però, és la coberta. Sostinguda a 25 metres d’alçada per unes esveltes columnes, la seva cara inferior, com un mirall, reflecteix la llum i el paisatge de l’entorn i genera un curiós joc de reflexos entre l’interior i l’exterior del mercat.

    El projecte del nou mercat dels Encants forma part de la transformació general de la plaça de les Glòries, lloc que segons Ildefons Cerdà havia d’esdevenir el nou centre de la metròpolis, ja que és el punt on es creuen les tres avingudes principals: la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via.

    Barcelona, però, disposa d’altres mercats especialitzats, com el Dominical i els Encants de Sant Antoni, els quals, després de passar per diversos emplaçaments al llarg dels segles xix i xx, el 1936 s’instal·len definitivament on encara són avui en dia.

    Els Encants de Sant Antoni ofereixen principalment roba i complements, mentre que el mercat Dominical, visitat cada diumenge per més de 20.000 persones, està especialitzat en llibres de vell i d’ocasió, revistes, còmics, postals, cromos, segells i productes multimèdia.

    La reforma del mercat de Sant Antoni i la creació de la superilla al seu entorn ha suposat la reordenació de les parades i els espais destinats a aquests dos mercats.

    Finalment, les parades de flors de les Rambles també són considerades un mercat especialitzat a l’aire lliure, tot i que depenen del mercat de la Boqueria. Es té constància que al segle xiii ja hi havia venedores de flors a la Rambla, però no és fins mitjan segle xix que s’hi estableixen les primeres parades. Originalment les parades simplement disposaven de cavallets i taulons de fusta, que al vespre es recollien i d

  • DADES ESTADÍSTIQUES

    Barcelona

    Població: 1.620.000 habitants (2018)

    Superfície: 101,4 km2

    Densitat de població: 15.990 hab./km2

     

    Xarxa de mercats municipals

    39 mercats d’alimentació

    4 mercats no alimentaris

    278.670 m2 de superfície edificada

    117.400 m2 de superfície comercial

    2.191 establiments comercials

    7.500 treballadors

    68 milions de visitants l’any

    El 80% dels visitants hi accedeixen a peu

    1.000 milions d’euros anuals de facturació

    8% de la facturació total del conjunt de comerç minorista de la ciutat

  • MERCABARNA

    Antigament, tant a Barcelona com a la majoria de ciutats, els mercats majoristes estaven situats als centres urbans. A la capital catalana el Mercat Central de Fruites i Hortalisses es trobava al mercat del Born (reconvertit en Centre de Cultura i Memòria segons projecte d’Enric Sòria i Rafael Cáceres i inaugurat el 2013), el Mercat Central del Peix estava emplaçat al carrer Wellington, a tocar de la Ciutadella (i enderrocat el 1992), l’Escorxador era on ara hi ha el parc de Joan Miró (dissenyat per Beth Galí i inaugurat el 1983) i el mercat de la Flor s’ubicava al Palau de l’Agricultura de l’Exposició Universal de 1929 (edifici que actualment acull la Ciutat del Teatre de Montjuïc, amb el Teatre Lliure i el Centre de Dansa «Mercat de les Flors»).

    No obstant això, a mesura que la ciutat creix els diferents mercats majoristes comencen a tenir problemes, tant de capacitat com de logística i transport. Per tant, per garantir el funcionament eficient i responsable de la cadena de proveïment d’aliments frescos, el 1967 es crea Mercabarna, el gran mercat central majorista d’abastiment de Barcelona, situat a la Zona Franca, on gradualment els diferents mercats centrals es traslladen.

    El 1971 s’hi instal·la el primer, el Mercat Central de Fruites i Hortalisses, i posteriorment el segueixen l’Escorxador (el 1979), el Mercat Central del Peix (el 1983) i el Mercat Central de la Flor (el 1984). També durant la dècada dels vuitanta es construeix el Pavelló Polivalent, un recinte que agrupa empreses dedicades a la comercialització a l’engròs de productes elaborats i semielaborats, i s’urbanitza la totalitat de la Zona d’Activitats Complementàries (ZAC), amb centenars d’empreses especialitzades en logística, manipulació, conservació, envasament, proveïment i distribució d’aliments.

    Avui en dia Mercabarna és una gran ciutat alimentària de més de 90 hectàrees que funciona les 24 hores del dia amb l’objectiu de garantir l’aprovisionament d’aliments frescos a gairebé 10 milions de ciutadans. Diàriament hi accedeixen 23.000 persones i 14.000 vehicles, i el volum total de negoci anual ascendeix a 28 milions d’euros. Aquestes dimensions i la tendència cap a un món cada cop més globalitzat condicionen forçosament la producció alimentària a Catalunya i el tipus d’agricultura que s’hi desenvolupa. Actualment el 60% dels aliments que consumim són importats, i el gran repte de futur hauria de ser implementar polítiques agroalimentàries que impulsin la producció, la distribució i el consum d’aliments ecològics, estacionals i de proximitat. És a dir, caldria apostar per la sobirania alimentària tot reforçant el paper de Mercabarna a favor del teixit social i econòmic local.

  • LLISTAT

    Ciutat Vella

    La Boqueria i Santa Caterina van ser els dos primers mercats oberts a la ciutat, abans que s’enderroqués la muralla i es projectés l’Eixample.

    Anys més tard, el mercat del Born va ser el primer gran exemple d’arquitectura del ferro a Barcelona. Entre 1921 i 1971 va funcionar com el mercat majorista de fruita i verdura de la ciutat, però amb l’obertura de Mercabarna, l’activitat es va traslladar allà. Actualment el Born és un centre cultural i de memòria on es poden observar les restes de la ciutat medieval arrasada a principis del segle xviii, després de la derrota a la guerra de Successió (1701-1714).

     

    Eixample

    El projecte d’Ildefons Cerdà per a l’Eixample de Barcelona (1859) preveia que per cada grup de 10 x 10 illes la central tingués un mercat i altres equipaments públics. Això mai va ser exactament així, però no obstant el districte disposa de cinc mercats distribuïts homogèniament, que van des del més gran de la ciutat (Sant Antoni) al més recent i, alhora, un dels més petits (Fort Pienc). A més, quatre d’aquests mercats (Sant Antoni, Concepció, Sagrada Família i Fort Pienc) es troben en illes (o superilles) amb una àmplia varietat d’equipaments públics que aglutinen una rica vida social al seu entorn.

     

    Antics municipis

    La majoria dels antics municipis del pla de Barcelona no es van agregar al terme municipal de la ciutat fins al 1897 (Horta ho farà el 1904 i Sarrià, el 1921). Però mentre encara eren poblacions independents, la majoria d’elles ja aixecaren els seus propis mercats municipals, tot seguint l’estil del moment, basat en esveltes estructures de ferro i espais d’àmplies dimensions.

    Més endavant, ja en ple segle xx, el desenvolupament d’aquests barris va fer que s’hi construïssin més mercats per donar servei a les noves zones residencials.

    SANTS

     

    SARRIÀ

     

    SANT GERVASI

     

    GRÀCIA

     

    HORTA

     

    SANT ANDREU

     

    SANT MARTÍ DE PROVENÇALS

     

    Nous barris

    Entre les dècades de 1950 i 1970 Barcelona experimentà un gran creixement per causa de la immigració provinent d’arreu d’Espanya. La necessitat d’abastir la nova població obrí la segona gran etapa de construcció de mercats a la ciutat, durant la qual se n’inauguraren més d’una vintena. Gairebé tots van ser fets amb formigó armat i tenen unes dimensions més modestes (menor alçada, menys superfície i no tantes parades) que les dels grans mercats de finals del segle xix. Alguns d’ells han estat recentment remodelats o, fins i tot, refets de nou.

     

    Mercats no alimentaris

    A més dels mercats d’alimentació, Barcelona disposa de diversos mercats no alimentaris però especialitzats en algun tipus de producte: els Encants (Fira de Bellcaire) és el gran mercat brocanter i de segona mà; els Encants de Sant Antoni estan especialitzats en productes tèxtils; el Dominical de Sant Antoni basa la seva activitat en llibres, revistes, cromos, postals, pel·lícules i videojocs; i les parades de flors de la Rambla, organitzades com un mercat més, es dediquen a flors i plantes, tal com el seu nom indica.

    • Encants. Fira de Bellcaire
    • Encants de Sant Antoni
    • Dominical de Sant Antoni
    • Flors de la Rambla

  • BIBLIOGRAFIA RELACIONADA

    Els mercats de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 1992

    Mercats de Barcelona. Institut Municipal de Mercats de Barcelona i Angle Editorial. 2007

    Barcelone, la ville des marchés / Barcelona, la ciudad de los mercados. Mon Cher Watson. 2015

    Mercats. L’experiència de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 2015

    Mercats de Barcelona. Segle XIX. Ajuntament de Barcelona. 2016

    Mercats de Barcelona. Segles XX i XXI. Ajuntament de Barcelona. 2018