Passejos, places, jardins, parcs… El disseny de l’espai públic de Barcelona, especialment el dels anys 80 i fins a l’actualitat, ha assolit un important reconeixement internacional i per això considerem que val la pena dedicar-li un apartat propi.

Després de dècades d’abandonament de l’espai públic, els primers ajuntaments de la nova democràcia va impulsar la renovació i millora dels barris de la ciutat, mitjançant la construcció d’equipaments públics (escoles, biblioteques, centres cívics, poliesportius, etc.), l’augment del verd urbà i la (re)urbanització de l’espai públic.

Els primers anys es van impulsar diverses estratègies que han perdurat fins a l’actualitat. D’una banda, es va iniciar el projecte de jardins interiors d’illa de l’Eixample -el districte amb menys verd de la ciutat-, xarxa que continua sumant nous espais any rere any. D’altra banda, es va apostar per projectes que “monumentalizessin” la perifèria, és a dir, dissenys que imprimissin caràcter, generessin identitat i fossin capaços de provocar un sentiment d’orgull i pertinença en barris que fins aleshores no havien merescut cap mena d’atenció pública. Finalment, es va decidir sistematitzar una sèrie de solucions urbanes (la relació entre guals, semàfors i papereres, el límit entre la vorera i la calçada definit per la vorada i la rigola, etc.) que permetessin crear un llenguatge de l’espai públic homogeni a tota la ciutat.

Amb el Jocs Olímpics de 1992 i posteriorment amb el Fòrum 2004 hi va haver un salt d’escala i el focus es va traslladar a grans projectes metropolitans, però les bases i els criteris definits al llarg dels anys 80 anys han seguit guiant el disseny de l’espai públic barceloní fins avui en dia.