INTRODUCCIÓ

L’arquitectura sempre ha estat una via a través de la qual el poder s’ha expressat i ha demostrat la seva força. Ho ha fet el poder religiós bastint grans temples, els imperis aixecant palaus i castells i les multinacionals construint les seves seus. Tots ells han contractat els arquitectes més prestigiosos de cada època per, a través dels seus dissenys sorprenents, fer evident qui mana o qui és el més poderós.

L’anomenada arquitectura «icònica» dels primers anys del segle xxi, en molts dels casos concebuda per arquitectes coneguts i sovint amb dissenys tan originals com banals i mal vinculats amb el seu entorn més proper, té els mateixos objectius: impressionar, però també facilitar la seva acceptació per part de l’administració pública —quin mal va fer, en aquest sentit, l’«efecte Guggenheim»!— i fer augmentar el valor de la inversió. Els dissenys es pensen des de la lògica especulativa, no pas des de l’usuari. Es busca com treure’n el màxim rendiment econòmic, no pas com fer més feliços aquells qui els faran servir.

Però aquest fenomen global salta pels aires el 2008 amb la crisi econòmica mundial i l’esclat de la bombolla immobiliària.

Amb l’administració pública sense diners, la ciutadania hipotecada (la PAH —Plataforma d’Afectats per la Hipoteca— neix el 2009) i indignada (el Moviment del 15-M, o la revolta dels indignats, irromp el 2011) i els inversors fora de joc, s’imposa un retorn a la sensatesa. Cal passar de l’espectacle al realisme, de l’excés a l’essencial.

El nou escenari obliga polítics i arquitectes a repensar la manera de dissenyar la ciutat i de fer arquitectura. Calen projectes que posin les persones al centre, que creïn espais agradables, acollidors i funcionals, que valorin les preexistències, que busquin el menor impacte ambiental i la màxima eficiència energètica i que, finalment, recuperin el sentit de «fer ciutat» tenint en compte el context on se situen.

Alhora, aquest context força molts arquitectes a plantejar-se la manera d’abordar la professió i incorporar la participació dels futurs usuaris i la cocreació com a elements essencials en la definició dels projectes.

Durant aquests anys, i amb relació així mateix a l’emergència climàtica, també es comença a parlar seriosament de renaturalitzar les ciutats. L’objectiu és tant impulsar la presència abundant del verd a l’urbs per mitigar l’efecte «illa de calor» com pacificar la ciutat per guanyar espais de passeig, socialització, descans i joc mentre, en paral·lel, es redueixen les contaminacions atmosfèrica i acústica.

Finalment, a conseqüència de la manca d’habitatge públic, de la inacció de l’Administració i de l’encariment desmesurat dels preus en el mercat privat, comencen a aparèixer les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, les quals, a més, plantegen noves formes de viure i, sobretot, de conviure en comunitat.

Aquest plànol-guia, per tant, posa en valor les noves propostes que han sorgit en la concepció arquitectònica i urbana com a resposta a les diferents crisis —econòmica, ecològica i d’habitatge—.

  • LA CRISI DEL 2008 COM A PUNT D’INFLEXIÓ

    La crisi econòmica del 2008 suposa un punt d’inflexió profund en el panorama arquitectònic de Catalunya. Després d’una dècada marcada per la construcció massiva, la urban(al)ització exorbitant de sòl i l’especulació sense miraments, el sector s’atura de manera sobtada i es veu forçat a replantejar-se.

    Molts despatxos han d’acomiadar treballadors. Els grans estudis miren d’aconseguir encàrrecs a l’estranger per mantenir el ritme de feina i els equips que havien consolidat. N’hi ha de més petits que han de tancar. I molts estudiants acaben la carrera i marxen directament a fora, vistes les pràcticament nul·les oportunitats que els ofereix el mercat local. També el Col·legi d’Arquitectes ha de reduir activitat, personal i nombre de subseus.

    Amb aquest context, una bona part del sector intenta recuperar aquells valors socials de la pràctica urbanística i arquitectònica que en anys precedents havien estat deixats de banda. I és que la crisi econòmica del 2008 també fa evident una important crisi de valors.

    No és casual que en aquells anys, fins i tot abans de la crisi, apareguin col·lectius que qüestionen el model imperant els darrers temps i que reivindiquen una altra manera de fer arquitectura, des de baix, comunitària, amb mirada de gènere i on la participació i la implicació d’una ciutadania empoderada siguin essencials: Straddle3 (1998), Col·lectiu Punt 6 (2004), El globus vermell (2009), Raons (2009), Lacol (2009), Equal Saree (2010), Voltes (2013), etc.

    Alhora, des de la pràctica arquitectònica més convencional s’abandona el gest icònic i s’imposa una expressivitat que neix del «fer més amb menys» (allunyat del «less is more» miesià), de la precisió constructiva, de la sensibilitat material, de la gestió eficaç dels recursos (econòmics i energètics), de la relació contextual i de l’atenció als futurs usuaris.

  • NOVES POLÍTIQUES URBANES

    Les polítiques urbanes impulsades per l’Ajuntament de Barcelona durant aquest període, especialment durant les dues legislatures amb alcaldia dels Comuns (2015-2023), s’han caracteritzat per promoure una ciutat més equitativa, accessible, diversa, sostenible i resilient.

    El 2016 s’engega el primer Pla de Barris de la ciutat, amb l’objectiu de reduir desigualtats a través de l’actuació integral en les zones amb més dèficits urbanístics i socials. La iniciativa fa de l’espai públic i els equipaments un veritable eix de transformació.

    Alhora, s’impulsa el Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025 per fer front a l’emergència en aquest àmbit. Així, s’incrementa el parc d’habitatge públic de lloguer i es facilita el desenvolupament de les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús.

    També es replanteja la mobilitat urbana: s’implanta la xarxa ortogonal de bus, s’impulsa la xarxa de carrils bici, s’urbanitzen eixos de vianants a la trama Cerdà i es creen superilles a diferents barris.

    Finalment, es desenvolupa el «Pla del joc a l’espai públic» i s’aposta per la pacificació i la renaturalització de la ciutat: s’engega el programa «Protegim les escoles», es creen zones verdes amb més varietat d’espais i es transformen avingudes en connectors verds per garantir la continuïtat de la biodiversitat.

    Per dur a terme molts d’aquests projectes es consulta a veïnes i veïns a través de processos participatius. Aquest important impuls de la participació ciutadana inclou la seva incorporació a l’esfera digital amb la creació, el 2016, del decidim.barcelona, la plataforma de participació en línia de l’Ajuntament. Això permet plantejar processos híbrids (presencials i virtuals) que faciliten la participació a molts més públics i garanteixen la transparència i la traçabilitat.

    En definitiva, la crisi provoca un canvi de mirada que situa les persones al centre, com a subjectes actius en el «fer ciutat» i com a destinataris de polítiques urbanes adreçades al seu benestar.

  • RENATURALITZACIÓ URBANA ENFRONT DEL CANVI CLIMÀTIC

    La temperatura mitjana mundial ja ha augmentat aproximadament 1,5 °C respecte a l’era preindustrial. I el nivell mitjà del mar ha pujat prop de 20 cm des de principis del segle xx, amb un ritme que s’ha accelerat dels 2 mm/any fins als 4,5 mm/any en l’última dècada.

    Mentrestant, a Barcelona l’efecte «illa de calor» (l’acumulació de calor de materials com l’asfalt o el formigó) provoca que la temperatura mitjana al centre de la ciutat sigui entre 2,5 i 7,0 °C més alta que a la perifèria o en àmplies zones verdes.

    Donades aquestes circumstàncies, Barcelona, una de les ciutats amb menys zones verdes d’Europa (no arriba als 7 m² de verd per habitant), ha desenvolupat el Pla Clima (2018), una de les línies prioritàries del qual és l’ampliació de la infraestructura verda: creació de més parcs i jardins, plantació d’arbres i espècies vegetals adaptades al «nou» clima mediterrani, impuls de les cobertes verdes, etc. Alhora, el Pla també ha impulsat l’obertura de refugis climàtics en equipaments públics i la construcció de dipòsits pluvials per mitigar el risc d’inundacions i aprofitar l’aigua recollida en el reg públic.

    En aquest plànol-guia destaquem gairebé una quinzena de projectes d’espai públic, molts dels quals fan una aposta important per incrementar el verd i la biodiversitat. Altres, a més, són eixos verds que permeten connectar diferents parcs i jardins i que, a través seu, la biodiversitat s’estengui més fàcilment per tot l’àmbit urbà. Tot i això, també hem inclòs alguns projectes que, per la seva ubicació i context, aposten per augmentar la diversitat d’usos de l’espai públic, com els skateparks, o bé per posar en valor la història del lloc, com la plaça Comercial, davant del Born, o la rehabilitació de les bateries antiaèries.

  • RECUPERAR, REHABILITAR, REFORMAR I REUTILITZAR… EL PATRIMONI CONSTRUÏT

    La indústria de la construcció és una de les activitats amb més impacte ambiental del planeta: consumeix fins al 60% de totes les matèries primeres extretes de la Terra i és responsable del 23% de la contaminació de l’aire, del 40% de la contaminació de l’aigua potable i del 50% dels residus que acaben a l’abocador.​ Alhora, les dades sobre la irreversibilitat del canvi climàtic són aclaparadores. I mentre això succeeix (i segueix), la mundialització provoca l’homogeneïtzació de les ciutats, amb les mateixes botigues franquícia arreu i amb arquitectures iguals a cada racó del planeta.

    El primer fenomen ens fa prendre consciència de la importància del fet constructiu i del seu impacte sobre un ecosistema terrestre ferit. El segon fa que ens preguntem qui som i d’on venim i ens empeny a la preservació del patrimoni construït com a testimoni del nostre passat.

    Així, recuperar, reformar i reutilitzar edificis existents esdevé una opció imprescindible que permet no només reduir l’impacte ambiental i optimitzar els recursos, sinó també conservar un patrimoni arquitectònic rehabilitat, en tant que element essencial de la identitat dels barris.

    En definitiva, apostar per la rehabilitació en lloc d’apostar per la nova construcció no és només una decisió tècnica o econòmica, sinó també ètica i ambiental. És una manera de repensar com habitem el món, tot mirant de respectar els límits del planeta i construint un futur més sostenible.

    No és casual, doncs, que la selecció de projectes d’aquest plànol-guia n’inclogui una quinzena que són rehabilitacions d’antics edificis industrials, tallers, cooperatives obreres o mercats. És una tendència actual, en molts casos assumida tardanament per les administracions després d’anys de lluites i reivindicacions veïnals.

  • HABITATGES COOPERATIUS EN CESSIÓ D’ÚS

    Aquest model neix per contribuir al dret a l’habitatge i es basa en l’organització col·lectiva per a proveir d’habitatge digne i a un preu assequible persones agrupades en cooperatives que, conjuntament, decideixen com volen (con)viure i, per tant, a què haurà de respondre el projecte arquitectònic.

    El model té dues característiques principals. D’una banda, la propietat col·lectiva dels habitatges a través de la cooperativa i, de l’altra, la cessió d’ús d’aquests habitatges a les sòcies de manera indefinida mitjançant el pagament d’una quota inicial i una altra per ús mensual. Així, alhora que s’evita l’especulació i s’impossibilita el lucre individual, també es facilita disposar d’un habitatge estable on desenvolupar un projecte de vida propi a llarg termini i arrelat al barri.

    Per tant, és un model que, mitjançant l’autogestió —és a dir, la participació activa dels residents en la presa de decisions—, pretén incidir en la transformació social amb l’impuls d’una economia solidària i sostenible que posa al centre el benestar i la cura de les persones i el medi ambient i la relació amb el territori.

    Arquitectònicament, els edificis d’habitatges cooperatius en cessió d’ús solen plantejar una distribució general que afavoreix les relacions entre els residents i acostumen a preveure tant espais comunitaris que complementen els habitatges (sales d’estada i joc, habitacions per a convidats, bugaderia, etc.) com espais destinats a entitats del barri. A més, sovint la innovació en el model d’habitatge es fusiona amb les innovacions constructives i arquitectòniques.

    A Catalunya aquest model ha estat impulsat i desenvolupat des de principis del segle xxi per entitats com Sostre Cívic o La Dinamo a partir de referents de països com Dinamarca, Suïssa o Uruguai, on el model està molt estès.

  • TRES EXPOSICIONS PER DEFINIR EL PERÍODE

    El període que retrata aquest plànol-guia queda emmarcat per tres exposicions —«Matèria sensible» (2010), «Vogadors» (2012) i «Els nous realistes» (2023)— que l’han explicat perfectament. Els seus títols ja contenen referències clares als principals elements que defineixen els arquitectes escollits i l’arquitectura del període: sensibles, realistes i que avancen sense oblidar el passat. Una arquitectura amb més seny que rauxa, amb més rigor que frivolitat.

    Les dues primeres, «Matèria sensible» i «Vogadors», són concebudes encara sota l’efecte directe de la crisi econòmica, però ja són capaces d’intuir cap on es dirigirà l’arquitectura en els anys posteriors. Totes dues mostren projectes de joves arquitectes catalans i balears que, ja des d’abans de l’esclat de la crisi, apostaven per unes actituds i una manera d’entendre i exercir la professió centrades en les persones, el lloc, les limitacions econòmiques i l’eficiència energètica. En aquest sentit, es podrien entendre com manifestos fundacionals d’una generació i d’un moment.

    «Els nous realistes», en canvi, s’idea quan aquesta generació i aquesta manera de fer ja estan plenament assentades i en mostra una selecció més àmplia. És, per tant, un ampli compendi que actua de mirall per consolidar definitivament allò que les dues primeres exposicions van començar a intuir i que el temps ha acabat validant.

    «Matèria sensible: joves arquitectes catalans»

    • Comissariat: Pere Buil, Carles Cámara i Joan Vitòria. 2010
    • Itineràncies: Lisboa (2010), la Corunya (2010), Berlín (2011), Barcelona (2012)

    «Vogadors»

    • Comissariat: Jordi Badia i Félix Arranz. 2012
    • Itineràncies: Venècia (2012), Barcelona (2013), Tolosa de Llenguadoc (2013), Estrasburg (2014), Ljubljana (2014), Carcassona (2015)

    «Els nous realistes»

    • Comissariat: Carme Ribas i Joan Roig. 2023
    • Itineràncies: Barcelona (2023)
    • Premi Ciutat de Barcelona 2023

  • BIBLIOGRAFIA RELACIONADA

    Els nous realistes. Arquitectura catalana i balear d’ençà la crisi del 2008. Ajuntament de Barcelona. 2025

    Barcelona-Urban Architecture and Community Since 2010. Birkhauser Verlag. 2023

    Cohousing in Barcelona. Architecture from / for the Community. Actar. 2023

MODEL BARCELONA: ÈXIT EXPORTABLE O RELAT ESGOTAT?

El conjunt d’intervencions urbanes impulsades a Barcelona des de l’inici de la democràcia fins a la primera dècada del segle xxi va generar un gran interès internacional i va donar lloc al que es va denominar «model Barcelona». Aquest terme, difós en congressos, escoles d’arquitectura i publicacions especialitzades, volia descriure una manera de fer ciutat basada en la qualitat de l’espai públic, la compacitat urbana, la mixtura d’usos i una aparentment exemplar col·laboració publicoprivada. Durant els anys noranta, la ciutat es presenta al món com un laboratori d’urbanisme contemporani com a eina per articular reformes locals. El reconeixement internacional es va materialitzar en premis com el Premi Príncep de Gal·les d’Urbanisme 1990 o la Royal Gold Medal del RIBA de 1999.

Les demandes socials sorgides ja abans de la Transició havien posat damunt la taula la necessitat d’equipaments, espais públics i serveis dignes. Així, s’inicien petites accions com la recuperació de places i carrers, i se segueix amb operacions més ambicioses, com les àrees de nova centralitat o les grans transformacions vinculades als Jocs Olímpics. La base del model és la síntesi entre projecte urbà, anhel de reconeixement internacional i continuïtat amb les demandes veïnals. En conjunt, la ciutat es reordena, es cus amb la metròpoli i guanya una imatge de coherència i energia.

Amb el temps, però, el model Barcelona es transforma en allò que amb certa ironia es va anomenar «marca Barcelona». La ciutat passa de ser només un referent de bones pràctiques urbanes a esdevenir un producte comunicable: un paisatge reconeixible, un estil de vida, una destinació turística i d’inversió. La col·laboració publicoprivada, clau en moltes operacions, desplaça progressivament el centre de gravetat del projecte: l’arquitectura i l’urbanisme no només responen a les necessitats dels barris, sinó que s’integren en una estratègia de competitivitat global que prioritza la imatge i la rendibilitat.

Projectes com el Fòrum 2004 o el 22@ exemplifiquen aquesta inflexió. Més enllà de les seves contribucions —infraestructures o nous equipaments—, s’inscriuen en una agenda de projecció internacional que s’allunya de les demandes veïnals inicials. En aquest escenari, l’arribada dels starchitects consolida la ciutat com a aparador: la Torre Glòries de Nouvel, l’edifici Fòrum de Herzog & de Meuron o l’Hotel W de Bofill són peces de gran impacte visual dissenyades per ser icones mundials. Aquest fenomen accentua l’escletxa entre l’arquitectura entesa com a servei públic i aquella que actua, principalment, com a símbol de representació.

En paral·lel, els impactes socials d’aquestes polítiques es fan cada cop més visibles. La pressió turística sobre barris centrals, la gentrificació i l’encariment de l’habitatge erosionen el caràcter inclusiu del model original. La ciutat esdevé un producte per posicionar en el mercat global, on els ciutadans passen a ser usuaris secundaris davant de visitants i inversors. La crisi econòmica del 2008 actua com a revelador: fa aflorar les fragilitats d’un urbanisme dependent del creixement immobiliari i obre un nou cicle de preguntes sobre el dret a l’habitatge, la sostenibilitat climàtica i el sentit social de l’arquitectura en una ciutat desitjada però desigual.

El model Barcelona es pot llegir com una seqüència d’accions que avancen des de petits projectes locals fins a grans operacions d’escala urbana, però també com un camp de tensions: entre proximitat i marca, entre projecte col·lectiu i interessos privats, entre arquitectura com a servei i com a símbol. Aquesta publicació ofereix les eines per entendre les virtuts i les contradiccions d’aquesta etapa. El plànol que l’acompanya se centra en intervencions urbanes i arquitectòniques concebudes entre 1975 i 2008 —des dels primers impulsos democràtics fins als inicis de la crisi—, tot i que alguns projectes no s’acabarien fins al 2013. Els espais que es mostren en aquesta publicació no són els més icònics ni els més espectaculars, sinó aquells que encara avui conserven sentit com a servei públic i com a memòria d’una ciutat en transformació.

  • EL RESTABLIMENT DEMOCRÀTIC

    L’impuls urbà dels vuitanta

    Amb el restabliment de la democràcia a Espanya i la constitució del primer ajuntament democràtic el 1979, Barcelona inicia una profunda transformació urbana. Aquest canvi està marcat per la voluntat de reconstruir la ciutat des d’una perspectiva més propera, pública i cohesionadora. Després d’anys de dictadura, d’un urbanisme desendreçat i especulatiu, i d’una forta reivindicació veïnal a finals de la dictadura i durant la Transició, les primeres polítiques urbanístiques municipals tenen un clar component social.

    La ciutat hereta les fractures urbanes generades durant el franquisme i les prioritats d’aquesta nova etapa són evidents: dotar els barris d’equipaments i espais públics dignes, millorar les condicions de vida en zones denses i degradades i restituir la continuïtat urbana entre el centre i el que s’havia tractat com a perifèria. El Pla General Metropolità de 1976 estableix les bases d’aquesta nova manera de fer ciutat, però no és fins al 1979 quan es comencen a materialitzar intervencions significatives.

    Aquest període es caracteritza per una aproximació curosa a l’escala local, una arquitectura de petit format, sensible vers el teixit social existent, i una planificació que, sense grans gesticulacions, té un impacte decisiu en la qualitat urbana, tota una estratègia anomenada «acupuntura urbana». L’Ajuntament comença a exercir un lideratge actiu en el projecte urbà i, així, espais abans descuidats esdevenen punts de trobada i carrers oblidats per l’Administració es cusen amb el teixit del voltant. En aquest context, Oriol Bohigas representa una figura clau que, amb la màxima «Sanejar el centre, monumentalitzar la perifèria», resumeix la voluntat de fer una ciutat més equitativa, estructurada i habitable. Aquesta dècada és el fonament d’un model que, anys més tard, es projectarà al món.

  • LA RECUPERACIÓ DE L’ESPAI PÚBLIC

    Cosint la ciutat

    Durant els anys vuitanta i noranta, Barcelona converteix l’espai públic en una de les principals eines per repensar la ciutat. Després d’anys de desordre urbanístic, carrers i places deixen de ser espais residuals per esdevenir escenari de vida quotidiana i d’articulació social. Aquesta transformació va a càrrec dels anomenats «Llapis d’Or», un grup de joves arquitectes que troben l’oportunitat de posar en pràctica les seves idees, que fa temps que debaten, sobre l’espai col·lectiu. En aquest grup hi tenen una presència destacada les dones arquitectes, fins llavors relegades a un segon pla de la professió, i que aporten una mirada indispensable en la construcció de la ciutat.

    L’estratègia se centra a guanyar espai públic a través de nous parcs, jardins i les mal anomenades «places dures», que sovint responen a la necessitat de crear espais públics molt transitats, polivalents o sobre infraestructures soterrades. Aquests espais es pensen per a un ús intens: festes de barri, jocs o trobades informals. Ocupen espais degradats, aparcaments incontrolats o abocats a la marginalitat, i els transformen en punts de referència que donen identitat als barris i reforcen la vida veïnal.

    La reurbanització s’aborda de manera integral i, amb aquest objectiu, es dissenya un catàleg d’elements urbans —rigoles, vorades, guals, embornals i escocells— que, amb un mobiliari i un enllumenat homogenis, acaba definint la imatge de l’espai públic de la ciutat. Aquesta coherència en els detalls cus les discontinuïtats urbanes i dota la ciutat d’una identitat pròpia i reconeixible.

    Tot i que algunes intervencions van rebre crítiques per la seva fredor, el model va establir unes bases sòlides de qualitat urbana que han perdurat durant dècades. Allò que va néixer com una aposta per la ciutat cívica es manté avui com un llegat que defineix el caràcter de Barcelona.

  • ÀREES DE NOVA CENTRALITAT

    Cap a la ciutat policèntrica

    El 1987, sota la direcció de Joan Busquets com a cap dels serveis d’urbanisme, Barcelona formula el projecte d’«àrees de nova centralitat». Neix de la voluntat de superar la concentració de l’activitat econòmica, comercial i de serveis a Ciutat Vella, l’Eixample i l’eix central de la Diagonal tot generant nous pols urbans en diferents punts de la ciutat. Es defineix una llista de deu àrees estratègiques a les quals, amb l’impuls dels Jocs Olímpics, se n’hi incorporen dues de noves mentre se’n reforcen dues de les plantejades inicialment.

    Aquestes àrees es pensen com a nusos del teixit urbà, amb una escala molt més gran que les primeres intervencions de l’etapa democràtica. Es treballa sobre peces senceres de ciutat, on es combinen espai públic, equipaments, habitatge, nous viaris i activitat econòmica. Per fer possible aquesta ambició, es busca explícitament la col·laboració entre inversió pública i iniciativa privada, que esdevé un dels trets característics de l’estratègia. En aquest marc, amb els usos comercials es dona prioritat a grans superfícies i centres comercials, com en les actuacions a Diagonal-Sarrià, Can Dragó, Port Vell o Diagonal-Prim, així com a l’arribada de cadenes hoteleres internacionals i edificis d’oficines emblemàtics.

    Les àrees de nova centralitat funcionen més com un full de ruta a llarg termini que no pas com operacions puntuals. Algunes zones es transformen amb relativa rapidesa, com Diagonal-Sarrià o Can Dragó, mentre que d’altres continuen avui en procés de consolidació, com les Glòries o la Sagrera. El canvi d’escala és evident: ja no es tracta només d’acupuntura en punts concrets, sinó de reconfigurar fragments sencers del mapa de Barcelona. Aquest pas cap a una ciutat més policèntrica ha continuat condicionant, dècades després, la manera d’entendre les grans transformacions urbanes a la ciutat.

  • ELS GRANS ESDEVENIMENTS

    Transformacions accelerades

    Es diu que Barcelona ha avançat per l’empenta de grans esdeveniments. La ciutat ha seguit una estratègia de desenvolupament urbà que ha utilitzat aquestes ocasions com a catalitzadors de transformacions profundes. Les exposicions universals de 1888 i 1929 van permetre urbanitzar grans àrees de ciutat —Ciutadella i Montjuïc— i van fixar un precedent: aprofitar l’oportunitat per guanyar espai públic, infraestructures i nous equipaments.

    Amb els Jocs Olímpics de 1992, aquest model assoleix una nova escala. A partir de la designació de Barcelona com a seu olímpica, es desplega un pla amb quatre grans àmbits d’intervenció —Vila Olímpica, Montjuïc, Vall d’Hebron i Diagonal—. A diferència d’altres ciutats, les instal·lacions i els espais urbanitzats són projectes pensats per a la seva repercussió postolímpica, amb la recuperació del front marítim com una de les operacions més emblemàtiques.

    El Fòrum de les Cultures 2004 representa una altra fase del mateix model, però també en mostra els límits. L’esdeveniment, celebrat per primera vegada a Barcelona, neix per justificar la gran operació de transformació a l’extrem del Besòs i completar la continuïtat del litoral barceloní. Tot i aportar nous espais públics i equipaments, el relat institucional no connecta amb la ciutadania: el discurs distant de l’Administració ocasiona una baixa participació de la ciutadania i crítiques a l’especulació i a l’escassa sensibilitat social i ambiental.

    Així, els grans esdeveniments han estat alhora motors de renovació i fonts de conflicte. Han obert la ciutat al mar, han millorat infraestructures i han projectat Barcelona al món, però també han contribuït a l’encariment de l’habitatge, a la pressió turística i a la gentrificació de diversos barris. Són moments de tensió entre ciutat real i ciutat imaginada, entre el dret a la ciutat i el desig d’exhibició.

  • EL 22@

    De barri industrial a districte de la innovació

    El 22@ és el projecte que transforma el Poblenou, l’antic «Manchester català», un paisatge de fàbriques buides i solars degradats, en un districte tecnològic i creatiu dins la trama de l’Eixample. Es tracta d’una modificació del Pla General Metropolità sobre unes 200 hectàrees —equivalents a més de cent illes de l’Eixample— amb l’objectiu de reconvertir sòl industrial obsolet mitjançant l’economia del coneixement.​

    El pla introdueix la qualificació de sòl 22@, que permet augmentar l’edificabilitat a canvi de cedir espai per a habitatge protegit, equipaments i zones verdes. S’aposta per una ciutat compacta on oficines, habitatges i serveis convisquin en un mateix teixit urbà reinterpretant el sistema de Cerdà: les illes són més permeables i combinen peces aïllades i espais verds, i es trenca la repetició sistemàtica del xamfrà en diagonal. Arquitectònicament, el 22@ combina la rehabilitació de naus industrials amb nous edificis d’oficines, hotels i centres de recerca, sovint de grans dimensions, que canvien l’escala i el perfil del barri. Molts edificis incorporen criteris d’arquitectura sostenible, amb façanes bioclimàtiques o sistemes d’estalvi energètic, que els permeten obtenir certificacions ambientals i projectar una imatge de districte innovador i verd.

    El balanç, però, és ambivalent. D’una banda, el 22@ ha aportat activitat econòmica, llocs de treball qualificats i nous espais públics, i situa Barcelona al mapa dels districtes d’innovació. De l’altra, el procés ha estat molt polèmic: la protecció del patrimoni industrial ha arribat tard i sobre un nombre limitat d’elements, i l’augment del valor del sòl ha accelerat la gentrificació i ha desplaçat veïnat i petits tallers. Aquesta transformació posa en qüestió fins a quin punt el nou «districte creatiu» respecta la memòria obrera i el dret a la ciutat dels qui ja hi vivien.

  • BIBLIOGRAFIA RELACIONADA

    Àrees de nova centralitat. New Downtowns in Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 1987

    Barcelona. Arquitectura y ciudad. 1980-1992. Editorial GG. 1990

    Barcelona. Espais urbans. 1981-1996. Ajuntament de Barcelona. 1996

    Barcelona. Arquitectura contemporània. 1979-2004. Edicions Polígrafa i Ajuntament de Barcelona. 2005

    Arxiu crític model Barcelona: 1973-2004. J.M. Montaner, F. Alvarez, Z. Muix. 2012

    Reader Modelo Barcelona: 1973-2013. J.M. Montaner, F. Alvarez, Z. Muixí, R. Casanovas. 2014

LES MASIES DE BARCELONA: TESTIMONIS D’UN PASSAT RURAL EN TRANSFORMACIÓ

En el dens teixit urbà de la Barcelona actual, encara s’hi amaguen discretament algunes estructures que ens remeten a un paisatge molt diferent: les masies. Aquestes edificacions, distribuïdes de manera desigual pel territori, són els darrers testimonis visibles d’un passat agrícola que, malgrat l’empenta de la modernitat, resisteix com a part essencial de la memòria històrica i paisatgística de la ciutat.

Amb orígens que es remunten a l’edat mitjana, les cases de pagès van ser durant segles el centre de l’activitat agrícola i ramadera. En un temps en què la vida rural depenia de la proximitat als camps i la mobilitat era reduïda, establir la residència dins de les terres conreades no era una opció sinó una necessitat. A mesura que el territori es va anar organitzant sota l’estructura feudal, aquestes construccions van començar a proliferar i a esdevenir una forma d’assentament clau per a l’explotació agrícola del Pla de Barcelona.

No obstant això, la història de les masies no es pot reduir només a la seva funció original i al declivi posterior; en molts casos, aquestes construccions van experimentar un ús transitori significatiu. Entre els segles xviii i xix, coincidint amb la industrialització i l’auge de la burgesia urbana, moltes masies van deixar de ser centres exclusius de producció agropecuària per convertir-se en residències d’estiueig de famílies benestants, un nou ús que comportà sovint reformes estructurals, ampliacions i adaptacions estètiques profundes segons els gustos i les modes del moment. Per això, molts dels masos que han arribat fins als nostres dies, tot i haver estat construïts entre els segles xvi i xix, mostren elements formals i decoratius que en distorsionen la lectura com a masia tradicional.

Aquesta evolució formal i funcional explica per què sovint aquests edificis no són reconeguts visualment com a masies en el sentit més clàssic del terme. Això, a més, pot dificultar-ne la valoració patrimonial, ja que es troben en una mena de terra de ningú entre l’arquitectura agrícola i la senyorial. Tot plegat contribueix a la confusió sobre el seu origen i al risc que el seu significat s’esborri del relat col·lectiu.

Amb el desenvolupament urbà del segle xx, aquest procés de transformació s’intensifica. El creixement de la ciutat i el desenvolupament tecnològic provoquen un lent, però constant, abandó del món rural, i les masies que segueixen dempeus, es transformen o desapareixen. Algunes s’han reconvertit en equipaments públics o espais d’ús col·lectiu, altres en habitatges o locals comercials, però la gran majoria, simplement, s’han enderrocat per deixar pas a noves edificacions.

Així, el valor dels masos va més enllà de la seva arquitectura: són dipositaris d’una memòria col·lectiva i d’un significat simbòlic que vincula el passat amb el present. La preservació d’aquests edificis, entesos com a part del patrimoni urbà actual, no respon només a criteris estètics o històrics, sinó a la voluntat de transmetre una identitat compartida i mantenir viva la memòria d’un paisatge rural que va canviar ràpidament en poques dècades.

Aquesta publicació pretén posar en valor les antigues masies encara existents a la ciutat com a peces claus d’un relat que ens ajuda a comprendre l’evolució del paisatge i de la societat i a recordar les nostres arrels rurals.

  • INFORMACIÓ HISTÒRICA

    Al pla de Barcelona les activitats agràries han estat contínues des de l’època dels romans fins al segle xix, però de les construccions prèvies al segle ix no n’ha quedat gairebé cap constància. Les primeres evidències arqueològiques d’edificis destinats a l’ús agrícola o ramader que es poden identificar com l’origen de la masia són dels segles x o xi, quan s’inicia el procés de feudalització. 

    Segles XI-XII: Consolidat el feudalisme, l’expansió de l’agricultura comporta una millor distribució dels masos (masia + terres), que es converteixen en unitats d’explotació autosuficients, habitades majorment per pagesos de remença, sotmesos a un senyor feudal.

    Segle XIII: L’augment demogràfic afavoreix una extensió de cultius i l’aparició de nous masos al pla. Constructivament, s’inicia el gòtic, amb espais més amplis, millores tècniques com la utilització de la calç i les teules i l’ampliació a dos cossos.

    Segle XIV: La pesta negra, a mitjans de segle, redueix la població a menys de la meitat i molts masos queden abandonats o es reagrupen en explotacions més grans. Arquitectònicament, s’inicia la implantació del pis superior.

    Segles XV-XVI: Una vegada superada la crisi de la pesta negra i la posterior guerra civil catalana, i ja en l’escenari de la sentència arbitral de 1486 i la consegüent abolició del feudalisme, comença la recuperació dels masos rònecs, que beneficia especialment els pagesos més ben posicionats. Arquitectònicament, es culmina el procés evolutiu del que anomenem masia clàssica.

    Segles XVII-XVIII: Marcats per conflictes com la guerra dels Segadors (1640-1652) i la guerra de Successió (1701-1714), grans canvis socials, econòmics i demogràfics cristal·litzen. El conreu de la vinya s’estén enormement gràcies a la creixent demanda de vi i aiguardent per a l’exportació, i les millores al Rec Comtal potencien el conreu de regadiu i afavoreixen l’aparició dels prats d’indianes. 

    Segle XIX: Durant la primera meitat del segle l’agricultura es troba en el seu punt més àlgid, en part gràcies al fet que el Rec Comtal esdevé de gestió pública, la ciutat de Barcelona segueix emmurallada i els pobles propers com Gràcia, Sants i Sant Andreu creixen exponencialment. Durant la segona meitat, la Revolució Industrial s’accelera, moltes terres agrícoles són expropiades per construir fàbriques i infraestructures i es comença a urbanitzar l’Eixample de Cerdà (1859). Moltes masies es reconverteixen en cases d’estiueig d’estil neoclàssic i perden completament l’estètica de masia. 

    Segle XX: La ràpida expansió de l’Eixample redueix dràsticament el nombre de masies actives. Moltes són abandonades, altres es transformen en equipaments públics o restaurants i algunes segueixen sent habitatges, però queden completament absorbides per la trama urbana. Les reformes integrals que pateixen per adequar-les als nous usos venen acompanyades generalment d’un canvi estètic de les façanes, d’estil modernista. La pèrdua d’espais agrícoles és gairebé total al final de segle.

  • EL GRAÓ BARCELONÍ, LA LÍNIA DE COSTA I EL REC COMTAL

    Es creu que fa entre 10.000 i 15.000 anys una falla va generar un desnivell vertical d’entre 4 i 10 m i d’uns 10 km de llarg que divideix el territori actual en dos plans: l’alt i el baix. Aquest accident geològic, el Graó Barceloní, s’origina a la Trinitat i segueix un eix nord-sud que deixa, a la part alta, Sant Andreu, la Sagrera, el Clot i l’Eixample i, a la part baixa, el Bon Pastor, la Verneda, Sant Martí i el Poblenou. Després creua les Glòries i passa per l’Arc de Triomf, el carrer Trafalgar, la plaça Urquinaona i el carrer Pelai fins a acabar a la plaça Universitat.

    És important remarcar, però, que al llarg dels segles la línia de costa ha anat avançant, gràcies a la deposició de sediments del riu Besòs i la construcció de dics, i ha passat d’estar a tocar del Graó, a l’època romana, fins a la posició actual. Així, mentre el pla baix del Graó s’ha consolidat molt més recentment amb terres sedimentàries i ha estat zona d’aiguamolls, sorrals i platges, el pla alt, format per argiles, graves i pedruscall, és una topografia suau i elevada sobre el nivell del mar des de fa mil·lennis. 

    Malgrat que ni l’un ni l’altre eren òptims per a l’agricultura, el clima i la topografia oferien condicions favorables per a l’assentament humà, fet que el Rec Comtal, documentat per primera vegada el 1075, va potenciar. Partint de Montcada i Reixac, el canal seguia la vora superior del Graó, tot aprofitant gran part del traçat de l’antic aqüeducte romà, fins a arribar a la zona de l’Arc de Triomf. Inicialment, el Rec servia per accionar molins fariners reials, però al segle xviii es millorà per permetre el regadiu a les terres baixes dels termes municipals de Sant Andreu i Sant Martí, de manera que s’afavorí el desenvolupament agrícola i l’establiment de masies.

    Així, el Graó Barceloní i el Rec Comtal han esdevingut un límit important entre zones agrícoles diferents: el pla baix, destinat al conreu de regadiu, i el pla alt, dedicat principalment a la vinya fins a la crisi de la fil·loxera al segle xix.

    A partir de mitjan segle xix tot comença a canviar. L’any 1854, la construcció de la línia de tren Barcelona-Granollers, situada al límit del pla baix, afegí una altra barrera física, Poc després, la urbanització de l’Eixample a la part alta, deixà el pla baix per a usos industrials, sovint barrejats amb restes d’activitat agrícola.

  • TIPOLOGIES ARQUITECTÒNIQUES DE LES MASIES

    * La tipologia arquitectònica és la classificació dels edificis basada en la seva funció, forma o configuració espacial.

    Sota la denominació de masies s’inclouen no només les genuïnes cases pageses, sinó també tota aquella gamma d’edificacions que en algun remot període històric havien estat establiments camperols, però que les transformacions històriques han conduït a una condició ben allunyada de la inicial. En algunes de les masies de Barcelona la tipologia original encara és fàcilment reconeixible, però la gran majoria han patit reformes, ampliacions i/o remuntes tan importants al llarg dels segles que fins i tot costa apreciar el mas original.

    Les masies d’estructura clàssica són edificis de planta rectangular i quatre façanes. Generalment, la façana principal s’orienta a sud, on hi sol haver la porta d’accés. El que més defineix l’aspecte de la masia és la teulada, ja que posa de manifest l’estructura i delata la situació de les parets mestres. La majoria de masies tenen la coberta a dos vessants i de l’orientació d’aquesta en resulten dues tipologies ben diferenciades: una amb el carener de la coberta paral·lel a la façana principal i l’altra amb el carener de la coberta perpendicular a aquesta. Resta una altra tipologia, minoritària: la coberta a quatre vessants. Finalment, hi ha una sèrie d’edificis que no encaixen amb cap d’aquestes tipologies perquè provenen d’antics masos-torre.

    Masies de coberta paral·lela a la façana principal 

    Representen el 18% de les masies d’estructura clàssica catalanes. Solen ser les més antigues i corresponen als masos més senzills. Inicialment, tenien una planta baixa i un pis, però amb el pas dels segles sovint van incorporar remuntes. Generalment, s’emplaçaven a la vora d’un camí i es posicionaven paral·leles a ell, en lloc d’orientar-se a sud. Són més freqüents en indrets de poca pluja i el fet de fer vessar les aigües cap a les façanes principal i posterior permetia fer ampliacions i agregacions d’altres masies, l’una al costat de l’altra, tot creant els primers «carrers» o petits veïnats, que els aportaven seguretat. L’espai exterior allargassat permet fer-hi diverses entrades, i la porta principal i la resta d’obertures solen estar disposades de manera asimètrica.

    Masies de coberta perpendicular a la façana principal

    Representen el 70% de les masies d’estructura clàssica. La major part d’aquests edificis es construeixen en períodes de benestar econòmic (s. xvi–xix). Dins aquesta tipologia hi ha dues variants fàcilment reconeixibles: la primera és un edifici més simple, amb teulada a dues aigües que cobreix tot el volum, i l’altra és l’anomenada masia basilical, amb un cos central de tres pisos i dos cossos laterals de només dos pisos. En tots dos casos les aigües vessen a les façanes laterals. Poden estar a qualsevol indret dins el terreny, amb espais exteriors lliures sense cap altra particularitat que l’orientació a sud de la façana principal. Al centre de la façana s’hi situen la porta principal i el finestral de la sala del primer pis, sala que fa de distribuïdor cap a les habitacions. La resta d’obertures estan disposades de manera simètrica. Solen ser masies que s’han construït en una sola fase; per tant, el propietari havia de disposar de prou recursos econòmics.

    Coberta a quatre vessants

    Representen el 12% de les masies d’estructura clàssica. L’origen està en l’antiga casa senyorial, on l’estructura era la de quatre cossos d’edificació entorn d’un pati central. En la gran majoria dels casos, el pati s’ha suprimit i només en queda la llanterna de l’escala. Generalment, tenen la cornisa o ràfec horitzontal molt marcat en totes les seves quatre façanes. Solen ser les masies o cases senyorials més tardanes i amb més envergadura.

  • ELS RELLOTGES DE SOL A LES MASIES

    A Catalunya hi ha més de 7.400 rellotges de sol registrats i catalogats, un dels inventaris més grans d’Europa, amb exemplars que daten de l’època grecoromana.

    En l’entorn rural el rellotge de sol permet a la pagesia organitzar les feines del camp i la vida diària. Així, es col·loquen a les façanes principals de les masies, normalment orientades a sud, per aprofitar millor el recorregut diari del sol i oferir la mesura del temps a la col·lectivitat.

    Els primers rellotges de sol documentats en masies a Catalunya són de l’edat mitjana, però el seu ús s’expandeix especialment a partir dels segles xvi i xvii. És en aquest moment que sorgeix l’ofici de quadranter, l’artesà que fa rellotges de sol, fet que esperona que molts d’ells es comencin a concebre com autèntiques obres d’art. Així, a més de la funció pràctica, la construcció d’un rellotge de sol esdevé motiu de prestigi i distinció social dins l’àmbit rural. Amb aquest impuls, a partir del segle xviii es popularitzen encara més i adquireixen un caràcter decoratiu i simbòlic.

    Molts rellotges s’integren en l’estètica arquitectònica de la masia i, a més d’elements decoratius, també incorporen frases que solen reflectir la relació i l’harmonia de la humanitat amb la natura, especialment el sol i el cel.

    Per a tothom lluu el sol.

    Un raig de sol em dona vida.

    Quan no fa sol, no dic res; però quan el sol em toca, amb l’ombra de ma broca, a tothom dic l’hora que és.

    La meva hora és per a tothom.

    Soc un rellotge de sol, per a servir a qualsevol.

    Avui, demà i demà passat, no em veuràs mai aturat.

    Mira ben bé l’hora que és: no la veuràs mai més.

    Quan el sol ha passat, la meva feina s’ha acabat.

    «El rellotge de sol, emblema de la consciència catalana del valor del temps, es veu en gairebé totes les cases d’estuc pintat. Aquest rellotge primitiu, que és de més utilitat per al transeünt que va per la carretera que no pas per als habitants de la casa, és típic d’aquesta ciutat.»

    Richard Ford. Handbook for Travellers in Spain and Readers at Home. 1845.

EVOLUCIÓ HISTÒRICA

El barri de la Marina del Port i del Prat Vermell havia estat una rica zona agrícola que els últims dos segles ha experimentat una transformació notable, especialment ràpida des dels anys 1950-1960.

Durant segles el territori situat a la banda sud-oest de Montjuïc va ser una àrea eminentment agrícola, amb conreus de secà, i ramadera, amb vaques, cabres i ovelles que pasturaven en terrenys pantanosos abans de ser enviades a l’escorxador. Alhora, Can Tunis, el barri de la platja, concentrava una certa activitat pesquera.

Al segle XVIII apareixen les primeres indústries tèxtils, una de les quals, la Fàbrica Bertrand i Serra, va acabar donant nom a la zona (el Prat Vermell) pels colors dels tints que quedaven impregnats a la terra quan les teles s’assecaven al sol sobre els anomenats prats d’indianes.

Més endavant, el 1819, s’obre el canal de la Infanta, el qual permet la transformació dels conreus de secà en els de regadiu. A més, l’existència del canal, juntament amb la prohibició el 1846 d’instal·lar fàbriques a l’interior de la ciutat, afavoreix la implantació d’indústries a la Marina.

A partir de finals del segle XIX, a més de fàbriques, també s’hi instal·len activitats d’oci, com diversos banys i un hipòdrom. Aquest, construït el 1883 amb un aforament per a 2.500 espectadors, va romandre dempeus fins al 1934 i al llarg dels seus cinquanta anys de vida també va servir de camp d’aterratge dels primers prototips d’avió i va acollir partits dels primers equips de futbol de la ciutat.

La substitució progressiva de conreus i pastures per activitats industrials i portuàries rep un impuls definitiu a partir del 1916, quan es crea la Zona Franca, un espai industrial vinculat al port, sense aranzels i amb exempcions fiscals per a l’elaboració, exportació i importació de mercaderies.

La creixent activitat industrial a la zona i el fort creixement demogràfic de la Barcelona dels anys vint, amb el consegüent augment del barraquisme, provoca que entre 1928 i 1929 a la Marina es construeixi un dels quatre barris de Cases Barates de la ciutat, el d’Eduard Aunós, amb més de 500 cases per als barraquistes expulsats de Montjuïc per les obres de l’Exposició Internacional.

El 1952, i per raons semblants, es construeix el barri de Can Clos, on són enviats part dels barraquistes desallotjats de la zona alta de la Diagonal perquè s’hi ha de celebrar el Congrés Eucarístic.

Tot i això, la zona de la Marina roman poc urbanitzada fins als anys seixanta, dècada a partir de la qual el creixement urbanístic s’accelera de manera definitiva.

La primera gran indústria moderna que s’instal·la a la zona és la SEAT, constituïda el 1955, i només divuit anys més tard, el 1973, el Polígon industrial de la Zona Franca ja dona feina a més de 46.000 treballadors.

La SEAT edifica un conjunt de 1.700 habitatges per als seus treballadors (la barriada de Sant Cristòfol), tal com fan altres indústries i promotors públics i privats en aquelles dècades. Així, la Marina es forma a partir de la confluència entre barris o conjunts desenvolupats en diferents moments per acollir els treballadors que arriben a la ciutat: Port, Can Clos, el Polvorí, Sant Cristòfol, Estrelles Altes, la Vinya, Plus Ultra…

Aquests anys, de finals de la dictadura, són una època d’importants moviments socials reivindicatius que, amb la recuperació de la democràcia, pressionen l’Administració i impulsen transformacions que suposen la consolidació del barri: urbanització de nous jardins i zones verdes, construcció d’habitatges i equipaments públics i accés al transport públic, especialment amb l’arribada del metro.

Finalment, des de fa uns anys està en marxa la reurbanització d’una gran zona de la Marina del Prat Vermell que suposarà la construcció de gairebé 11.000 habitatges en 75 hectàrees, a més de nous equipaments i àrees verdes, entre les quals cal destacar el futur parc de les Tretze Roses, d’unes tres hectàrees.

Avui en dia, l’antiga Marina de Sants és un barri viu, dinàmic i amb una àmplia diversitat social i cultural, que lluita per trobar un equilibri entre la voluntat de preservar la seva identitat i la seva història i la necessitat d’adaptar-se a les necessitats urbanes del segle XXI.

  • NIVELLS DE PROTECCIÓ DEL PATRIMONI

    Els Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic estableixen quatre nivells de protecció:

    • Nivell A. Bé Cultural d’Interès Nacional > decidit per la Generalitat
    • Nivell B. Bé Cultural d’Interès Local > decidit per l’Ajuntament i ratificat per la Generalitat
    • Nivell C. Bé d’Interès Urbanístic > competència absoluta de l’Ajuntament
    • Nivell D. Bé d’Interès Documental

    Per a les tres primeres categories és obligat el manteniment (i, per tant, no és possible l’enderroc), mentre que amb el nivell D es permet l’enderroc després de presentar i ser aprovat un estudi historicoarquitectònic.

  • LLEGENDA
    En la versió en paper d’aquest plànol s’han fet servir dos colors diferents per distingir el passat i el present dels barris de la Marina del Port i del Prat Vermell. En color VERD s’han representat els elements i traçats de diferents èpoques històriques que han tingut rellevància a l’hora de conformar la identitat del barri, mentre que en VERMELL hi ha representats tots els elements que perduren avui en dia.

  • CRÈDITS I AGRAÏMENTS

    Part d’aquest plànol-guia ha estat desenvolupat en el marc de la 14a edició d’”Artistes EN RESiDÈNCiA” als instituts de Barcelona”, un programa de l’Institut de Cultura de Barcelona i del Consorci d’Educació de Barcelona, ideat en cooperació amb l’Associació A Bao A Qu. En queda el testimoni d’aquest blog que va anar descrivint tot el procés setmana rere setmana.

    Alumnes participants

    Ainhoa Hurtado, Alejandro Rubio, Artiyom Isaimto, Bilal Hanafi, Cecilia Mikhaeil, Claudia Cuello, Daniel Castro, Denisse Daza, Hadia Jasim, Imran Syed, Jordan Duván, Judith Aguiló, Natalie Coronel, Noah Touza, Owen Medina, Paul Legaspi, Tatiana Fernàndez, Zulema Boraporaino.

    Docents

    Blanca Navas, Elies Carles, Vanessa Benavente.

    Agraïments

    Fundació Joan Miró, Institut Montjuïc, Equal Saree

  • BIBLIOGRAFIA RELACIONADA

    Donde la ciudad cambia su nombre. Francesc Candel. 1964

    El barri vell de Port. Imatges i records. Ramon Anglès i Gonzàlez. Ajuntament de Barcelona. 1999

    Barcelona. Les cases barates. Diversos autors. Ajuntament de Barcelona. 1999

    Una història de La Marina de Sants. Vides paral·leles. Jordi Ortega Robert. Ajuntament de Barcelona. 2007

    Col·lecció “Conèixer el districte de Sants-Montjuïc”. Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc:

    1. El creixement urbà. 1993

    2. La industrialització. 1993

    3. Pagesos i menestrals. 1994

    7. La Zona Franca. 1996

    11. Els mercats. 2000

INTRODUCCIÓ

Les biblioteques són serveis de proximitat i intergeneracionals que garanteixen l’accés democràtic a la informació, al coneixement i al lleure. A Barcelona, la xarxa pública es distribueix homogèniament per donar servei a tots els barris i s’ha consolidat com a motor cultural i social, tot afavorint la vida comunitària al seu voltant. 

La seva diversitat arquitectònica reflecteix la història de la ciutat, i el seu arrelament allà on es troben dinamitza els barris.

Per tot això, aquesta publicació en proposa una mirada històrica, arquitectònica, urbanística i social.

  • HISTÒRIA DE LES BIBLIOTEQUES I ORIGEN DE L’ACTUAL MODEL A CATALUNYA

    Les biblioteques públiques de Barcelona són una de les grans infraestructures culturals de la ciutat: una extensa xarxa distribuïda de manera homogènia que garanteix l’accés al coneixement i a la cultura a tota la ciutadania. La seva arquitectura mostra una rica diversitat estilística, marcada per la història de la ciutat, i els edificis, nous o reformats, més enllà de custodiar llibres, són espais oberts, lluminosos i plenament integrats en la vida quotidiana dels barris. Tanmateix, aquest model no s’entén sense una història que comença molt abans, amb les primeres formes de custòdia i transmissió del saber, i que evoluciona fins a arribar al sistema actual.

    Les biblioteques neixen amb l’escriptura. A Mesopotàmia, des d’abans de l’any 3000 aC, els escribes utilitzen l’escriptura cuneïforme en tauletes d’argila per a registres comercials, decrets reials o censos. Així, les primeres biblioteques són arxius d’administració i control que, amb el temps, també es converteixen en centres de coneixement. La Biblioteca d’Alexandria (segle iii aC) reunia obres de filosofia, ciència i literatura de diverses cultures i esdevé un gran centre d’estudi i coneixement. Aquest paper reapareix a la Casa de la Saviesa de Bagdad (segle ix) i a l’Escola de Traductors de Toledo (segle xii), clau per al renaixement intel·lectual europeu.

    A l’edat mitjana, els llibres es copien a mà, un a un, un procés minuciós, lent i costós. Es conserven en biblioteques monàstiques, catedrals o universitats, amb accés restringit, i la seva arquitectura en reforça la custòdia: espais tancats amb llibres subjectats amb cadenes. Però la invenció de la impremta de tipus mòbil per Gutenberg (segle xv) suposa una autèntica revolució i fa possible produir llibres més ràpidament i a cost reduït. Proliferen llibreries i biblioteques privades, tot i que l’accés al coneixement continua sent desigual i limitat socialment.

    El gran canvi arriba el 1850 amb la Public Libraries Act britànica, que promou la creació de biblioteques públiques municipals, origen de l’anomenat model anglosaxó. Aquest entén la biblioteca com un servei universal, gratuït i de lliure accés, destinat a promoure l’educació i la igualtat d’oportunitats. Més enllà de ser dipòsits de llibres, ofereixen sales de lectura, personal especialitzat, horaris amplis i serveis de préstec. L’arquitectura reflecteix aquest nou enfocament amb edificis accessibles, lluminosos i ben ventilats. Aquest model s’estén ràpidament a països anglosaxons i escandinaus.

    Mentrestant, a Espanya la realitat és molt diferent. Després de la desamortització eclesiàstica de 1835, es creen les primeres biblioteques provincials públiques, encara limitades i amb accés restringit. El primer gran salt endavant es produeix a Catalunya a partir de 1915, quan la Mancomunitat impulsa la Xarxa de Biblioteques Populars, el primer sistema bibliotecari públic modern del país, inspirat en el model anglosaxó. Aquestes biblioteques, pioneres a l’Estat, apropen la lectura a la ciutadania amb edificis específicament construïts, normes de funcionament modernes i una clara vocació educativa i social.

    El projecte de la Mancomunitat es fonamenta en tres eixos clau: edificis funcionals i ben equipats —«petits temples de cultura cívica», segons Eugeni d’Ors, artífex intel·lectual del projecte—, personal qualificat mitjançant la creació de l’Escola de Bibliotecàries i col·leccions actualitzades i equilibrades, amb obres de referència, narrativa, ciències i publicacions periòdiques. Un aspecte revolucionari és l’accés lliure i directe als llibres. El març de 1915, la Mancomunitat impulsa un concurs públic per promoure biblioteques amb sales diferenciades per a adults i infants, bona il·luminació natural i mobiliari còmode. Un dels projectes escollits és el de Lluís Planas per la seva racionalitat, amb façanes noucentistes que simbolitzen la identitat catalana i la idea d’una ciutat higiènica, bella i eficient. El pla prioritza la descentralització i n’ubica una a cada província —Valls (Tarragona), Olot (Girona), Sallent (Barcelona) i les Borges Blanques (Lleida)—. Avui en dia, els edificis de Valls i Sallent segueixen dempeus, però acullen altres usos.

    Aquesta xarxa de biblioteques, interrompuda per la dictadura de Primo de Rivera, reimpulsada per la Segona República —durant la qual es construeix a Barcelona la Biblioteca Infantil de la plaça de les Palmeres, projectada pel GATCPAC amb criteris racionalistes— i aturada de nou pel franquisme, establí les bases d’un model avançat, capaç de connectar amb les necessitats educatives i culturals del moment. L’actual xarxa de biblioteques municipals és hereva d’aquell llegat i continua creixent per arribar a tots els barris.

  • LA XARXA DE BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

    MODEL I OBJECTIUS

    Passades la dictadura franquista i la Transició, l’entrada en vigor de la primera Llei de Biblioteques, de 1981, i les «Normes catalanes per a biblioteques públiques» permeten al sistema bibliotecari català guanyar estabilitat i estructura.

    El 1987 la Diputació de Barcelona inicia un ambiciós programa bibliotecari: la xarxa s’independitza de la Biblioteca de Catalunya i es comencen a informatitzar tots els serveis.

    Posteriorment, el 1993, la Llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya defineix la biblioteca pública com un servei municipal obligatori.

    Finalment, el 1998 s’aprova el Pla de biblioteques de Barcelona i el 2001 es constitueix el Consorci de Biblioteques de Barcelona, entre l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació.

    A partir d’aquí la consolidació de la xarxa de biblioteques a Barcelona és una evidència: desplegament seguint una estratègia de presència i arrelament al territori, modernització dels equipaments i ampliació dels fons i els serveis.

    L’actual Pla Director de Biblioteques de Barcelona 2030, que preveu augmentar la xarxa fins a 45 biblioteques, forma part del Pla de Drets Culturals de Barcelona i defineix una missió clara: garantir el dret a la lectura, al coneixement i a la innovació com a elements fonamentals de la vida democràtica, a través de biblioteques com a espais de formació, participació, accés digital i cohesió social. Així, el Pla 2030 estableix com a objectiu mantenir i reforçar el compromís de distribuir les biblioteques de manera uniforme per tots els barris, per garantir-hi un accés homogeni, amb visió de proximitat i equitat. Alhora també fixa línies d’actuació per fomentar la cocreació de continguts, contribuir a la inclusió digital, promoure el diàleg entre ciutadania i institucions i oferir activitats culturals per a tots els públics.

     

    ARQUITECTURA AL SERVEI DEL CONEIXEMENT

    A principis del segle xx, la Mancomunitat fixa un principi avui encara vigent: la biblioteca com a infraestructura cívica amb edifici propi, funcional i reconeixible. Aquell llegat continua vigent a Barcelona: l’arquitectura de les biblioteques és part inseparable del projecte cultural i social que representen.

    La concepció d’aquests edificis ha evolucionat d’acord amb els canvis socials i tecnològics per adaptar-se als nous objectius i requisits. La democratització del coneixement, la incorporació d’internet i les noves tecnologies i la diversificació dels serveis han influït en el disseny arquitectònic. Les biblioteques d’avui en dia són més obertes i transparents, per reforçar la vinculació amb l’entorn. Així mateix, ofereixen una rica varietat d’espais, sovint flexibles i polivalents, com sales d’estudi silenciós, racons per al treball col·laboratiu, àrees infantils o espais per a activitats culturals, per permetre usos diversos. Finalment, incorporen els nous suports tecnològics i s’adapten per ser energèticament eficients. 

    Un altre tret fonamental és la relació amb el context urbà. A Barcelona, la xarxa s’ha desplegat amb la voluntat d’arribar a tot el territori i amb l’objectiu que els seus edificis esdevinguin elements articuladors de la vida comunitària dels barris, sovint en conjunt amb altres equipaments (centres cívics, escoles, mercats, etc.) i espais públics propers. Així, en un món cada cop més digital, la biblioteca juga un paper clau oferint un espai físic de referència, arrelat al territori i reconegut per la comunitat.

    D’aquesta manera, les biblioteques actuals són, alhora, racó de concentració i lloc de trobada comunitària, espai de lectura i equipament amb una àmplia programació cultural, refugi climàtic i plaça pública coberta.

    En general, la xarxa s’ha estès o bé a partir de la rehabilitació d’edificis patrimonials, que han hagut de ser adaptats per respondre a les noves necessitats programàtiques i ens parlen del passat històric dels barris, o bé amb la construcció de nous edificis, concebuts amb una clara voluntat d’esdevenir nous referents cívics i culturals de l’entorn on estan ubicats.

    D’aquesta manera, els edificis que conformen la xarxa de biblioteques de Barcelona són una excel·lent mostra de les diferents èpoques històriques de la ciutat, però també de la millor arquitectura contemporània.

    Dels patrimonials n’hi ha que havien estat un antic hospital d’arquitectura gòtica (Sant Pau – Santa Creu), una masia (Horta – Can Mariner), fàbriques (Francesc Candel, Vapor Vell, Montserrat Abelló, Ignasi Iglésias – Can Fabra, Camp de l’Arpa – Caterina Albert, Poblenou – Manuel Arranz…), una cooperativa obrera (Barceloneta – La Fraternitat), un institut mental (Nou Barris – Aurora Díaz-Plaja) o un conjunt escolar (Montbau – Albert Pérez Baró).

    Pel que fa als més contemporanis, destaquen, entre d’altres, la Biblioteca Joan Miró (la primera que es va construir de nova planta, l’any 1990), la Jaume Fuster (una de les tres dissenyades per Josep Llinàs), la de l’Esquerra de l’Eixample – Agustí Centelles (en un edifici mixt que també acull una escola bressol i un centre cívic i que obre el pas cap a un jardí interior d’illa) o la multipremiada Gabriel García Márquez.

    En tots aquests edificis, el resultat mai no és neutre: els espais, la llum natural, la materialitat o el color construeixen experiències que converteixen la biblioteca en un lloc significatiu i conviden a fer-se-la pròpia.

    La xarxa de biblioteques és, doncs, una mostra excepcional d’arquitectura que acull un dels serveis públics més ben valorats per la ciutadania.

     

    ELS NOMS DE LES BIBLIOTEQUES. Memòria i identitat

    La manera d’anomenar les biblioteques explica també l’evolució del servei. En una primera etapa predominaven les denominacions toponímiques: el nom del barri, del districte o d’un lloc reconeixible servia per assenyalar la biblioteca com a equipament de proximitat i vinculat al territori. Amb el temps, guanya pes la voluntat d’associar els centres amb figures de la cultura i de la història, sobretot literàries. Aquesta opció no només aporta un referent simbòlic, sinó que es tradueix en la creació de fons especialitzats i en l’organització d’activitats que mantenen viva la memòria de l’autor o autora.

    Durant dècades, la tria de noms ha estat marcada per un fort biaix de gènere: gairebé tots eren noms masculins. L’absència femenina al nomenclàtor significava també invisibilitzar la contribució de les dones a la cultura i limitar-ne la difusió entre la ciutadania. La situació comença a canviar amb l’impuls de polítiques públiques d’igualtat i amb la revisió crítica dels nomenclàtors urbans.

    El 8 de març de 2024 suposa un salt endavant en aquesta política: de cop, set biblioteques de la xarxa adopten noms de dones rellevants de la cultura, el periodisme i l’activisme. Aquest canvi eleva fins a catorze el nombre de biblioteques amb nom femení, reequilibra el mapa simbòlic de la ciutat i reconeix trajectòries històricament menystingudes. Tot i això, la xifra encara és lluny de la paritat: de 41 biblioteques públiques, només una de cada tres porta nom de dona.

    Els noms de les biblioteques, per tant, no són un mer detall administratiu: es pretén que el nomenclàtor esdevingui política pública de memòria, alhora que reconeix trajectòries, reequilibra dèficits històrics i ajuda els barris a reconèixer-se en els seus equipaments culturals.

  • ALTRES BIBLIOTEQUES

    BIBLIOTEQUES SINGULARS

    A Barcelona hi ha altres biblioteques a més de les gestionades pel Consorci: les dels museus i centres culturals, les universitàries, les d’institucions públiques, les dels col·legis professionals i les d’entitats privades. Totes responen a necessitats diferents i custodien fons especialitzats.

    En aquest plànol-guia en destaquem algunes per la singularitat arquitectònica dels espais que les allotgen.

    La Biblioteca de Catalunya està ubicada en una part de l’antic Hospital de la Santa Creu, un dels millors exemples de gòtic civil català de la ciutat.

    L’Arús i la de l’Ateneu Barcelonès són autèntics viatges en el temps: sales poc exposades a la llum natural, prestatgeries de fusta fosca tancades amb portes de vidre, passos en altell per accedir a les prestatgeries més altes, etc.

    El Pavelló de la República acull una biblioteca de la Universitat de Barcelona especialitzada en el període que va des de la Segona República fins a la Transició. Els seus fons són tan excepcionals com ho és l’arquitectura i la història del mateix edifici (una reconstrucció, ja que l’original es va construir a París durant l’Exposició Universal de 1937 i fou enderrocat).

    L’Antic Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella és una biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, on l’edifici històric i la intervenció contemporània es complementen per crear un dels espais més magnífics de Barcelona.

    També destaca, en aquest cas per la seva absència, la Biblioteca Pública de l’Estat. Barcelona és l’única província que encara no en té. Ha estat llargament reivindicada i hi ha un projecte guanyador d’un concurs del 2011, però la seva construcció encara s’ha d’executar. 

    Finalment, cal mencionar la del Col·legi d’Arquitectes (COAC) i la de l’Escola d’Arquitectura (ETSAB) per la importància dels seus fons especialitzats en arquitectura.

     

    LES BIBLIOTEQUES SOCIALS

    Barcelona també acull una part important de la Xarxa de Biblioteques Socials, que complementen la resta de biblioteques i que funcionen amb dinàmiques molt diferents. En general, es tracta de col·leccions nascudes des de l’associacionisme, les entitats veïnals i els moviments obrers i alternatius, i sovint són creades per conservar i difondre materials especialitzats que difícilment trobarien espai en institucions oficials.

    Els seus fons són diversos i heterogenis: des de documentació sobre moviments socials, sindicalisme o memòria històrica fins a publicacions alternatives i arxius personals cedits per activistes. El que les defineix és la voluntat de preservar i fer accessibles veus i experiències que acostumen a quedar als marges del relat dominant.

    Aquestes biblioteques també actuen com a espais de trobada, de debat i de transmissió de pensament crític. La seva gestió acostuma a ser col·lectiva i horitzontal, i el vincle amb el territori i amb els moviments socials és molt estret.

    Tot i que tenen un abast més reduït que les biblioteques públiques, constitueixen un patrimoni imprescindible per entendre la pluralitat cultural i política de la ciutat i esdevenen un complement necessari del sistema bibliotecari municipal.

    No obstant això, el fet de dependre de l’autogestió i del voluntariat les col·loca en una situació de fragilitat i de difícil supervivència a llarg termini. Aquesta és la raó per la qual només en destaquem algunes, aquelles que d’entrada semblen més consolidades i resilients.

    Centre de Documentació Històrica i Social de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Pg. Sant Joan, 26, 1r 1a

    Biblioteca Popular Josep Pons. Can Batlló. Constitució, 19, bloc 11

    Centre de Documentació dels moviments socials Mercè Grenzner. Can Batlló. Constitució, 19, bloc 87

    Fundació Salvador Seguí. Can Batlló. Constitució, 19, bloc 2

    Biblioteca Nova Babilònia. Nau Bostik. Ferran Turné, 1-11

INTRODUCCIÓ

Barcelona és una de les ciutats més denses del món (gairebé 16.000 habitants/km2) i, alhora, de les que té menys zones verdes (només 6 m2 de verd per habitant). Concretament, a l’Eixample, el 95% de la superfície està coberta per edificis, voreres i asfalt i, per tant, només el 5% és de terra i transpira.

Entre les diverses estratègies per revertir aquesta situació, la xarxa de jardins interiors d’illa és probablement la més singular. La gran majoria d’aquests jardins es caracteritzen, d’una banda, per estar delimitats en tot o gairebé tot el seu perímetre per edificis que l’aïllen del carrer i, d’altra banda, per estar tancats durant la nit.

Aquest projecte urbà, gairebé únic al món, va començar als anys vuitanta i segueix creixent any rere any. Actualment, en tota la quadrícula projectada per Cerdà, repartida principalment entre els districtes de l’Eixample i Sant Martí, ja hi ha més de setanta jardins interiors d’illa.

Cada un dels jardins és únic tant per les seves dimensions com per la vegetació que s’hi pot trobar, pels usos que preveu (jocs infantils, ping-pong, àrea de gossos…), pels elements patrimonials o artístics que conserva, pels equipaments que el complementen o pel nom que se li ha atorgat.

Precisament, un aspecte característic de la xarxa de jardins interiors d’illa és que molts d’ells duen nom de dona. Amb la voluntat de “feminitzar” un nomenclàtor municipal pràcticament monopolitzat per figures masculines, fa anys l’Ajuntament va començar a assignar noms de dones al nous jardins que s’han anat obrint.

El plànol-guia descriu l’evolució del verd urbà a la trama de l’Eixample i explica cada un dels noms dels jardins.

  • LA CIUTAT EMMURALLADA

    Barcelona va ser una de les últimes ciutats europees a enderrocar les seves muralles. Comença a fer-ho l’any 1854 i no culmina el procés fins al 1873. Però per aconseguir-ho ha de patir i lluitar.

    Amb la Revolució Industrial, la ciutat s’omple de fàbriques que atreuen treballadors vinguts d’arreu. Entre principis i mitjan segle xix la població es duplica, fins a arribar a l’entorn dels 200.000 habitants, i la densitat augmenta fins a 900 habitants/ha. Això provoca un creixement en altura dels edificis i, per tant, l’empitjorament de les condicions d’insolació i ventilació dels carrers, ja prou estrets, i dels habitatges, sovint subdividits per allotjar-hi més gent. A més, la ciutat arrossega unes nefastes condicions d’higiene i una crònica manca d’infraestructures sanitàries, com ara clavegueram o aigua corrent. En aquestes circumstàncies, les epidèmies de febre groga i còlera són constants i la mitjana de vida se situa en 36 anys per als rics i en 23 per als pobres i jornalers. El malestar de la població augmenta i es comença a reivindicar l’enderroc de les muralles i l’eixamplament de la ciutat.

    L’any 1841 l’Ajuntament convoca un concurs per analitzar els avantatges d’enderrocar les muralles medievals. Pere Felip Monlau, metge i higienista, resulta guanyador amb el treball ¡Abajo las murallas!, on demana l’expansió des del Llobregat al Besòs.

    L’àmplia difusió del projecte i l’impuls popular provoquen l’enfrontament entre la societat civil, amb l’Ajuntament de Barcelona al capdavant, i el govern central, el qual el 1854 acaba cedint i acceptant l’enderroc de les muralles.

    L’any següent Ildefons Cerdà rep l’encàrrec per fer l’aixecament del plànol topogràfic del pla de Barcelona i posteriorment estudia les condicions de vida a la ciutat i publica la Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona en 1856.

  • EL PLA D’EIXAMPLE DE CERDÀ

    Després de dècades d’espera, el 1859 es pren la decisió d’eixamplar la ciutat. Al mes de febrer el govern espanyol opta per encarregar directament el pla a Ildefons Cerdà, decisió que desagrada a l’Ajuntament, el qual prefereix convocar un concurs. Així, mentre el projecte de Cerdà és aprovat pel govern, l’Ajuntament declara guanyadora del concurs la proposta d’Antoni Rovira i Trias. El govern central, però, ordena l’execució del Pla Cerdà i el setembre de 1860 la reina Isabel II col·loca la primera pedra de l’Eixample.

    Ildefons Cerdà planteja un projecte de ciutat racional i igualitària, on no hi hagi diferències entre barris i on les condicions d’higiene i salubritat siguin adequades. Cerdà defensa l’equilibri entre els valors urbans i els avantatges rurals (“Ruralitzeu allò que és urbà, urbanitzeu allò que és rural”, escriu al començament de la Teoría General de la Urbanización, 1867) i proposa una ciutat articulada a través d’una malla de carrers amples (20 m) i espais verds. La retícula viària dona lloc a illes construïdes només en dos o tres dels seus costats i jardins als interiors. La gran excepció dintre d’aquesta xarxa de carrers paral·lels i perpendiculars a la línia de costa, pensada per facilitar la circulació, són les avingudes Diagonal i Meridiana, que es creuen amb la Gran Via a la plaça de les Glòries, imaginada com el nou centre metropolità. A més, Cerdà planteja el repartiment uniforme de zones de serveis, com ara mercats, escoles, centres socials i esglésies.

    El Pla de Reforma i Eixample de Barcelona, considerat avui en dia un projecte pioner en l’evolució de l’urbanisme modern, no va ser ben rebut per la burgesia local, tant pel fet de ser imposat pel govern espanyol com, sobretot, pel plantejament d’una ciutat socialment més justa i pel “malbaratament” d’espai.

  • LA PERVERSIÓ DEL PLA

    Les idees racionalistes, igualitàries, antijeràrquiques i antiautoritàries del Pla topen frontalment amb la visió elitista de les classes benestants, les quals de bon principi es proposen desvirtuar-lo en connivència amb l’Ajuntament.

    En primer lloc, aconsegueixen que a la versió aprovada del Pla les illes amb només dos costats construïts cedeixin protagonisme en favor d’altres de construïdes en tot el seu perímetre i, per tant, amb més superfície edificable.

    Posteriorment, mitjançant ordenances es permet fer edificis més alts i més profunds del que el Pla de Cerdà preveia inicialment, i s’autoritza construir tota la planta baixa dels interiors d’illa, ja sigui amb passatges i casetes a banda i banda o bé amb altres disposicions.

    Tot això coincideix amb la Febre d’Or de la dècada de 1870. Propietaris, promotors i indians retornats de les colònies amb grans fortunes veuen la urbanització de l’Eixample com una gran oportunitat de negoci. Hi construeixen els seus palauets alhora que aixequen edificis d’habitatges i especulen amb el preu creixent del sol, mentre s’obliden dels espais verds i dels equipaments previstos en el Pla original.

    Durant el Modernisme, fenomen promogut per la burgesia industrial, que busca en aquest singular estil la manera de distingir-se socialment, les crítiques virulentes a la regularitat de l’Eixample continuen. Així, per exemple, Puig i Cadafalch afirma que l’homogeneïtat igualitària de la trama entra en contradicció amb la voluntat de dotar certs espais o institucions de la ciutat d’una representativitat especial.

    Ja en ple segle xx, la construcció i densificació de l’Eixample continua fins al punt d’arribar, a finals del franquisme, a 290.000 m3 construïts per illa, quan Cerdà n’havia previst uns 67.000, i a la manca gairebé absoluta de zones verdes i espais d’ús públic.

  • LES PRIMERES REIVINDICACIONS

    Una de les primeres queixes per l’absència de jardins on estar i jugar amb els petits l’expressa a principis dels anys vint la Junta de Senyores de la societat cívica Ciutat Jardí, que la dirigeix a Nicolau M. Rubió i Tudurí, director de Parcs i Jardins. En conseqüència, s’urbanitzen els Jardins de la Reina Victòria, a la Gran Via entre el passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya, i els Jardins del Doctor Duran i Reynals, davant la Facultat de Medicina, a l’Hospital Clínic.

    Una dècada més tard, el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània) inicia la revaloració del Pla de Cerdà. En col·laboració amb Le Corbusier i Pierre Jeanneret, redacten entre 1932 i 1934 el Pla Macià (nom en homenatge al president de Catalunya). Aquest nou pla d’expansió de Barcelona proposa, d’acord amb les idees del moment, la divisió de la ciutat en zones funcionals (residencial, industrial, d’activitats econòmiques, etc.), la reforma i el sanejament del nucli antic i l’extensió de la ciutat a partir d’una retícula d’illes més grans, a banda i banda de l’Eixample ja consolidat. Per a aquestes noves zones residencials proposen la creació de mòduls de 400 x 400 m —equivalents a nou illes (3 x 3) de l’Eixample de Cerdà—, amb àmplies zones verdes en planta baixa i grans blocs d’habitatges, no sempre alineats a carrer, que passen per sobre d’elles.

    El Pla Macià pretén articular una Barcelona moderna i oberta al mar, amb la urbanització del que avui és el Poblenou fins al riu Besòs, d’una banda, i de Sants i l’Hospitalet, de l’altra. Aquest Pla esdevé un referent important quan, gairebé seixanta anys després, es projecta la Vila Olímpica i, més recentment, per la proposta de les superilles.

  • LA RECUPERACIÓ DE L’ESPERIT DE CERDÀ

    Passat el franquisme i amb la recuperació dels ajuntaments democràtics, Barcelona es planteja el repte d’introduir el verd a l’Eixample mitjançant l’obertura de jardins públics als interiors d’illa, tot recuperant la idea original de Cerdà. L’objectiu és que una de cada nou illes de l’Eixample tingui un jardí interior, és a dir, que tots els habitants de l’Eixample disposin d’una zona verda a un màxim de 200 m de casa seva.

    La recuperació dels interiors d’illa ha anat acompanyada d’uns criteris de disseny amb l’objectiu de diferenciar-los de l’espai públic del carrer i de les places obertes. Així, s’opta preferentment per paviments tous, s’introdueixen espècies vegetals que ofereixin sol a l’hivern i ombra a l’estiu i que aportin olor i color, es col·loca mobiliari urbà que faciliti la relació entre els veïns, l’estada tranquil·la i el lleure dels petits i s’instal·la una il·luminació tènue que de nit no molesti els veïns. Alhora, s’intenta que els jardins vagin acompanyats d’algun equipament públic per assegurar el flux de visitants i la revitalització social dels espais.

    Des que es van obrir els primers jardins interiors d’illa fins a l’actualitat s’han inaugurat una cinquantena de jardins al districte de l’Eixample i una vintena al de Sant Martí, sobretot al Poblenou, i s’ha recuperat un total de més de 150.000 m2 d’espai verd.

    El repte, però, no s’atura aquí. Se segueixen obrint nous jardins per cobrir zones on encara hi ha mancances i assegurar una distribució més homogènia en el territori. A més, sorgeixen noves propostes per introduir el verd a la trama de l’Eixample: la reconversió de les Glòries en una gran zona verda central, la reestructuració de la quadrícula a partir de superilles i la creació de corredors verds que creuin els barris (passeig de Sant Joan, avinguda de Roma, etc.) són projectes que ens apropen cada vegada més a l’ideal de Cerdà.

  • BIBLIOGRAFIA RELACIONADA

    “Els interiors d’illa de l’Eixample”

    Lluís Permanyer (textos) i Colita (fotografies). ProEixample. 2003

    “Els interiors d’illa de l’Eixample. El significat dels seus noms”

    Jesús Portabella i Lluís Permanyer (textos) i Floro Azqueta (fotografies). Lunwerg Editores. 2007

    “Itineraris pels interiors d’illa de l’Eixample i altres indrets per descobrir”

    Isabel de Villalonga (textos) i Floro Azqueta (fotografies). ProEixample. 2007

UNA IMMERSIÓ EN L’ARQUITECTURA DE SERT I ELS ARQUITECTES DEL GATCPAC

La Generalitat de Catalunya de la primera meitat dels anys trenta és un govern compromès amb les necessitats socials. En aquell moment, les ciutats com Barcelona presenten, en les zones més humils, greus problemes d’higiene i salubritat, i el Govern de la República creu necessari i urgent fer èmfasi en les polítiques socials i de millora urbana. Encarrega diversos projectes al GATCPAC, el grup d’arquitectes que introdueix els criteris de l’arquitectura moderna al país, i es mostra obert a propostes innovadores per fer de les ciutats i els habitatges llocs on viure amb dignitat, pensant sobretot en la classe treballadora. Aquestes iniciatives donen lloc a projectes, tant urbanístics com residencials, que prioritzen la salubritat, la higiene i la socialització i que a més a més fan servir solucions constructives innovadores.

Amb els seus manifestos i reflexions, el GATCPAC replanteja d’arrel com ha de ser la professió de l’arquitecte. Es tracta d’un període en què l’arquitectura i l’urbanisme tenen un paper determinant en el desenvolupament del país. El racionalisme que introdueix el GATCPAC a Catalunya incorpora nous criteris i idees que s’estan forjant i portant a la pràctica en els països més avançats d’Europa. Alhora, es fixen en l’arquitectura vernacular i la construcció tradicional pròpies del país, les quals són, al cap i a la fi, funcionalisme pur.

GATCPAC. Arquitectura Moderna a Barcelona promou el coneixement del patrimoni arquitectònic que el GATCPAC i la seva cara més coneguda, Josep Lluís Sert, van deixar a la ciutat de Barcelona. Aquest plànol-guia reflecteix la importància que el GATCPAC ha tingut en el desenvolupament de la societat moderna i de la Barcelona que coneixem avui en dia.

Aquí es recullen tots els edificis del GATCPAC que s’han conservat fins a l’actualitat.

  • El GATCPAC

    El GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) el formen un grup de joves i inquiets arquitectes que, bel·ligerants contra l’estil arquitectònic imperant al país durant els anys vint, replantegen l’arquitectura catalana del segle XX. No és casual que pocs mesos abans de començar l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, ells inaugurin, a les Galeries Dalmau, la seva pròpia exposició anomenada Arquitectura Nova, en contraposició a l’estil anacrònic de la majoria d’edificis de l’Exposició Internacional. Allà, hi exposen els seus primers projectes, influenciats pels nous corrents arquitectònics que sorgeixen a Europa.

    Fruit d’un viatge en grup per Europa, alguns integrants del GATCPAC són testimonis directes de la nova arquitectura racionalista d’avantguarda. Aquest moviment es basa en el funcionalisme ―la funció de l’edifici ha de determinar la forma― i prescindeix de tot allò superflu com l’ornamentació. L’aparició de nous materials i tecnologies aplicades a la construcció, que permeten la producció industrial estandarditzada, també aporten avantatges i innovacions a l’arquitectura.

    El moviment s’estén a la resta de l’Estat i desperta l’interès d’arquitectes de tot Espanya. Alguns d’ells creen el GATEPAC, que s’organitza en tres seccions i hi incorpora el grup català: Grupo Centro amb seu a Madrid, Grupo Norte amb seu a Bilbao i Grupo Este (GATCPAC) amb seu a Barcelona.

    El Govern català de la República, amb la voluntat de modernitzar el país, treballa en polítiques de millora social i de les condicions de vida i laborals de la classe treballadora. En aquest context polític, el GATCPAC esdevé el braç tècnic del Govern i posa en pràctica els principis d’aquesta nova arquitectura. Així doncs, els seus projectes principals es conceben amb l’objectiu de millorar les condicions de salubritat i habitabilitat de les ciutats i dels habitatges.

    A escala urbana proposen el Pla Macià (1932-1934), un nou pla urbanístic per a la ciutat de Barcelona desenvolupat amb Le Corbusier, que replanteja l’Eixample de Cerdà amb l’objectiu de respondre a les necessitats socials del moment i de sanejar el nucli antic. També proposa millorar la comunicació amb les platges del delta del Llobregat on estudien la creació de la Ciutat de Repòs i de Vacances destinada sobretot a la classe treballadora.

    D’altra banda, aprofundeixen en qüestions d’habitatge i d’edificis sanitaris en relació a la salubritat i la higiene i redefineixen els mínims acceptables per la societat del segle XX. Els problemes concrets del seu entorn immediat (Barcelona i Catalunya) els serveixen per reflexionar i trobar respostes extrapolables a problemes comuns arreu del món.

    La seva determinació en difondre aquestes noves idees els porta a editar la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea, nexe d’unió de tots els grups del GATEPAC, en què, a més de publicar-hi projectes i manifestos sobre arquitectura i urbanisme, hi publiquen articles sobre altres àmbits artístics (pintura, cinema, disseny, entre d’altres). A més a més, obren el local expositiu i de venda MIDVA (Mobles i Decoració per a la Vivenda Actual) al passeig de Gràcia on exposen mobiliari i elements de disseny basats en el Moviment Modern.

    Un cop esclata la Guerra Civil, l’activitat del GATCPAC minva considerablement, ja que la majoria dels projectes en què treballen depenen de l’administració pública. El 1937 es publica l’últim número de la revista AC i el 1939 es tanca el local MIDVA. Amb el canvi polític, a molts integrants del GATCPAC els és prohibida l’activitat professional a Espanya i opten per l’exili.

    Després de la Guerra Civil, el debat i la investigació sobre l’arquitectura van trigar reactivar-se. No és fins el 1951 que es funda el Grup R, col·lectiu que agrupa arquitectes de diverses generacions (Oriol Bohigas, Josep Antoni Coderch, Josep Martorell, Antoni de Moragas, entre d’altres) amb la voluntat de continuar el llegat del GATCPAC i de tornar a establir vincles internacionals.

  • JOSEP LLUÍS SERT I LÓPEZ

    (Barcelona, 1902 – Barcelona 1983)

    Fill d’una família de l’alta burgesia catalana relacionada amb el món de l’art (el pintor Josep Maria Sert és oncle seu) i els ambients intel·lectuals, al llarg de la seva vida seguirà cultivant aquestes relacions i, entre molts d’altres, Joan Miró, Alexander Calder i Pablo Picasso seran grans amics seus

    • 1923-1929        Estudia a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona
    •          1927        Viatja a París on coneix l’obra de Le Corbusier
    •          1929        Acaba la carrera i s’incorpora a l’estudi de Le Corbusier
    •          1930        Torna a Barcelona i rep els primers encàrrecs. Es constitueix el GATCPAC i Sert n’és l’artífex principal
    •          1932        Cofundador d’ADLAN (Amics De L’Art Nou), iniciativa que reforça els seus vincles amb la comunitat artística del país
    • 1936-1939        En plena Guerra Civil, dissenya amb Luis Lacasa el Pavelló de la República per a l’Exposició Internacional de París del 1937 Mentre dura la guerra s’hi queda exiliat
    •          1939        Després de la victòria feixista, se li prohibeix exercir d’arquitecte a Espanya i marxa als Estats Units
    •          1942        La publicació del llibre Can our cities survive? li obre les portes del món acadèmic. Comença a impartir classes a la Universitat de Yale i crea, juntament amb arquitectes, urbanistes i enginyers, la Town Planning Associates, que projecta plans urbanístics, molts d’aquests per a ciutats sud-americanes
    • 1947-1956        És nomenat president dels CIAM
    • 1953-1969        És nomenat degà de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Harvard i es trasllada a Cambridge, Massachussets
    •          1958        Funda un nou despatx d’arquitectura amb Huson Jackson i Ronald Gourley. A l’entorn de la Universitat de Harvard dissenya diversos edificis en els que reflecteix l’atmosfera mediterrània
    •          1976        És distingit amb la Medalla d’Or de l’Acadèmia d’Arquitectura de França
    •          1981        Obté la Medalla d’Or de l’American Institute of Architects, la Medalla de Oro concedida pel Consejo Nacional de Arquitectos de España i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya

     

    Algunes de les obres més representatives:

    • 1930-1931        Edifici d’habitatges al carrer Muntaner (Barcelona)
    • 1932-1936        Casa Bloc (Barcelona), en col·laboració amb Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana
    • 1933-1934        Joieria J. Roca (actualment Tous) al Passeig de Gràcia, 18 (Barcelona)
    • 1933-1935        Dispensari Antituberculós, actualment CAP Lluís Sayé (Barcelona)
    • 1936-1937        Pavelló de la República, Exposició Internacional de 1937 (París, França, reconstruït el 1992 a Barcelona)
    •          1955        Estudi de Joan Miró, actualment part de la Fundació Pilar i Joan Miró (Palma de Mallorca)
    • 1958-1965        Centre Holyoke, Universitat de Harvard (Boston, Estats Units)
    •          1960        Ambaixada dels Estats Units (Bagdad, Iraq)
    • 1961-1963        Apartaments de la Universitat de Harvard (Boston, Estats Units)
    •          1964        Fundació Maeght (Saint-Paul-de-Vence, França)
    • 1966-1971        Cases a Punta Martinet, Eivissa
    • 1970-1975        Habitatges a Roosevelt Island i Yonkers, (Nova York, Estats Units)
    • 1972-1975        Fundació Joan Miró (Barcelona)

  • ARQUITECTES COAUTORS

    Josep Torres i Clavé

    (Barcelona, 1906 – Els Omellons, Lleida, 1939)

    Neix en el si d’una família benestant, fundadora del Foment d’Obres i Construccions. Des de jove mostra un gran domini del dibuix i la pintura

    •          1914        El seu pare, Raimon Torres Grau, mor prematurament. Jaume Torres Grau, oncle seu i arquitecte noucentista, tutela la seva formació i més endavant l’incorpora al seu estudi
    • 1926-1927        Estudia Arquitectura i coneix Josep Lluís Sert i Sixte Illescas. Amb ells, viatja a Itàlia per estudiar els mestres de la pintura
    •          1929        Acaba els estudis d’Arquitectura. Participa amb Josep Lluís Sert en l’exposició de les Galeries Dalmau Arquitectura Nova amb el projecte “Ordenació d’un poble de la costa”, un conjunt d’habitatges basat en conceptes renovats
    •          1930        Participa en la fundació del GATEPAC i de la revista AC, de la qual serà director. S’associa amb J.L. Sert i J.B. Subirana
    •          1931        Comença la seva participació en projectes que esdevindran obres mestres del racionalisme arquitectònic català: el Pla Macià de Barcelona, la Casa Bloc, el Dispensari Antituberculós i la Ciutat de Repòs i de Vacances
    • 1936-1937        S’intensifica la seva tasca per aplicar les idees progressistes a l’urbanisme i l’arquitectura. Com a fundador del Sindicat d’Arquitectes de Catalunya, reorganitza els serveis tècnics de l’Ajuntament de Barcelona i, com a director de l’Escola d’Arquitectura, renova la vella estructura acadèmica
    • 1938-1939        S’incorpora al front on mor en plena retirada de l’exèrcit republicà

     

    Joan Baptista Subirana Subirana

    (Rosario de Santa Fe, Argentina, 1904 – Barcelona 1978)

    És un dels pocs membres del GATCPAC d’origen humil

    •           1926       Es llicencia en Matemàtiques
    •           1930       Es titula en Arquitectura després d’haver cursat estudis a Barcelona, Madrid i Berlín. També esdevé doctor en Ciències Exactes. Enceta la carrera professional guanyant un concurs per la construcció d’un grup de cases barates a València, així com grups escolars a Madrid i Valladolid
    •           1931       Durant la seva estada a Berlin, treballa amb Walter Gropius
    • 1932-1938        És membre actiu i soci director del GATCPAC. Col·labora amb Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé fins a l’esclat de la Guerra Civil
    • 1931-1932        Amb Fernando García Mercadal organitza l’Exposició Internacional d’Escoles Modernes
    •          1933        També amb Garcia Mercadal realitza el projecte de platges populars de Jarama, a Madrid, inspirat en el de la Ciutat de Repòs i de Vacances
    •          1934        Participa en la política d’organització hospitalària comarcal de Catalunya i fa projectes de reforma i ampliació de diversos hospitals, alguns en col·laboració amb Josep Torres Clavé
    •          1939        Després de la Guerra Civil es queda a Barcelona, acaba els projectes interromputs del GATCPAC i reprèn la seva carrera professional malgrat les dues ordres d’expulsió que pesen sobre ell per col·laboració amb el Govern de la República

     

    Luis Lacasa Navarro

    (Ribadesella, Astúries, 1899 – Moscou, Rússia, 1966)

    Tot i no ser membre del GATCPAC, contribueix en la introducció del moviment racionalista a Espanya i se’l considera membre de l’anomenada Generació del 25

    •           1921       Obté el títol d’arquitecte a l’Escola de Madrid i amplia estudis d’urbanisme a la Bauhaus de Weimar (Alemanya)
    • 1926-1932        Amb Manuel Sánchez Arcas guanya concursos per la construcció d’hospitals i de l’Institut Rockefeller, mostra de la combinació de principis racionalistes i pràctiques constructives tradicionals
    • 1925-1930        Membre de l’organització de l’11è Congrés Nacional d’Arquitectura i el 1r Congrés Nacional d’Urbanisme. Participa en la creació del Colegio de Arquitectos de Madrid. Fa amistat amb Alberto Sánchez, Federico García Lorca i Luis Buñuel. Membre fundador de l’Alianza de Intelectuales Antifascistas para la defensa de la Cultura
    • 1928-1932        Construeix el nou edifici per a la residència d’estudiants a la Ciutat Universitària de Madrid
    •          1937        Realitza, juntament amb Josep Lluís Sert, el Pavelló d’Espanya a l’Exposició de París
    •          1939        Amb la instauració del règim franquista, Lacasa és sancionat amb la suspensió total de l’exercici de la professió en tot el territori nacional i s’exilia a Moscou, on viu fins a la seva mort

  • ALTRES ARQUITECTES SIGNIFICATIUS DEL GATCPAC

    Sixte Illescas i Mirosa (Barcelona, 1903 – 1986)

    • 1922-1928        A la universitat coneix Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i altres futurs membres del GATCPAC. Treballa amb Josep Goday i Jaume Torres Grau, arquitectes noucentistes. En acabar la universitat crea despatx amb Josep Lluís Sert
    •          1929        Participa en l’exposició Arquitectura Nova a les Galeries Dalmau amb un projecte d’estació per a un aeroport. Participa en la fundació del GATCPAC. Rep l’encàrrec de la Casa Vilaró, un dels primers exemples d’arquitectura moderna
    •          1930        Assisteix a les reunions constituents del GATEPAC i entra en la junta directiva
    •          1935        Dimiteix com a soci directiu del GATCPAC
    • 1934-1935        Projecta l’edifici d’habitatges del carrer de Pàdua, un exponent de la modernitat Després de la Guerra Civil, la seva activitat professional minva dràsticament

    Germà Rodríguez Arias (Barcelona, 1902 – 1987)

    •          1929        Intervé en la fundació del GATCPAC. Viatja a Eivissa, es fixa en l’arquitectura rural i introdueix l’interès per l’arquitectura tradicional en els criteris del GATCPAC
    • 1930-1931        Construeix l’edifici Rodríguez Arias, dissenyat per a la seva família
    • 1933-1934        Projecta l’edifici Astòria, la façana del qual recorda l’estil de la Bauhaus
    • 1935-1940        Amb Ricard de Churruca dissenya el conjunt d’habitatges situat entre la Diagonal i els carrers d’Enric Granados i París
    •          1939        Després de la Guerra Civil s’exilia i acaba a Xile. Allà segueix desenvolupant la seva carrera professional i arriba a treballar per Pablo Neruda, que li encarrega diversos projectes
    •          1956        Torna a Eivissa on s’instal·la i treballa

    Passa els últims anys a Barcelona

    Ricard de Churruca (Manila, Filipines, 1900 – Barcelona, 1963)

    •          1928        Projecta el Gran Hotel Atlántico de Cadis
    •          1929        Intervé en la fundació del GATCPAC
    •          1930        Construeix la Delegació del Patronat Nacional de Turisme, a la Gran Via
    •          1931        Amb Germà Rodríguez Arias, dissenya la casa unifamiliar de la plaça de Mons
    •          1935        Dissenya l’edifici d’habitatges del carrer Iradier
    • 1935-1940        Amb Germà Rodríguez Arias construeix l’edifici situat entre la Diagonal i els carrers d’Enric Granados i París

    Després de la Guerra Civil es dedica a activitats empresarials

    Raimon Duran i Reynals (Barcelona, 1895 – 1966)

    Les seves primeres obres com arquitecte són d’estil noucentista

    • 1926-1929        Realitza el vestíbul de l’Estació de França de Barcelona i el Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional
    • 1931-1935        Influït pel Racionalisme, esdevé membre directiu del GATCPAC

    Seguint criteris racionalistes dissenya la Casa Espona (1934-35), la Casa Cardenal (1935-40) i la casa unifamiliar de Can Móra (1935)  Després de la Guerra Civil torna a fer arquitectura d’influència renaixentista

    Ricard Ribas i Seva (Barcelona, 1907 – 2000)

    •          1933        S’afilia al GATCPAC. Amb Francesc Perales, dissenya un prototip de parada de flors per a la Rambla
    •          1934        Treballa com a manobre en el prototip de “caseta i hortet” realitzat al passeig de Torras i Bages
    •          1935        Realitza l’edifici d’habitatges del carrer Balmes, 166-168, de clar estil racionalista

    Quan s’apropa la Guerra Civil, les definicions polítiques s’accentuen i es desvincula del GATCPAC. Es desmarca també de la relació d’alguns familiars amb la Falange

    •          1936        Opta per l’exili i viu i treballa a Milà, París, Bogotà i Buenos Aires
    •          1949        Es casa a l’Uruguai
    •          1952        Torna a Espanya

    Antoni Bonet Castellana (Barcelona, 1913 – 1989)

    De molt jove ja col·labora en projectes com el Pla Macià i la Ciutat de Repòs i de Vacances de Castelldefels

    •          1931        Forma part del grup fundador del MIDVA
    •          1932        Col·labora al despatx de Josep Lluís Sert
    •          1933        Encara estudiant, assisteix al congrés CIAM celebrat en un creuer de Marsella a Atenes
    •          1936        Treballa a l’estudi de Le Corbusier a París
    •          1937        Torna a treballar amb Josep Lluís Sert en el projecte del Pavelló de la República de París
    •          1938        S’exilia a l’Argentina i realitza projectes d’arquitectura i de disseny de mobiliari
    • 1953-1960        Des de l’Argentina projecta la casa La Ricarda, al Prat del Llobregat
    •          1962        Amb Josep Puig Torné realitza el Canòdrom Meridiana
    •          1963        També amb Puig Torné projecta l’edifici Mediterrani
    • 1975-1980        Dissenya el Tribunal Constitucional de Madrid

INTRODUCCIÓ

A principis del segle xx, l’aparició de l’Arquitectura Moderna capgira completament la concepció dels edificis i les ciutats. A partir de la sentència de Louis Sullivan (1856-1924) «form follows function» (‘la forma segueix la funció’), l’Arquitectura Moderna es caracteritza per concebre els edificis de dins cap enfora (és a dir, a partir del programa) i per la renúncia conscient a la composició acadèmica clàssica.

Els pioners de l’Arquitectura Moderna, des de Le Corbusier fins a Ludwig Mies van der Rohe, tingueren una important influència en les joves generacions d’arquitectes catalans, entre els quals destacaven Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé, Joan Baptista Subirana, Sixte Illescas, Ricardo de Churruca o Germà Rodríguez-Arias. Ells, conjuntament amb altres companys de generació, funden el GATCPAC l’any 1929 amb l’objectiu de difondre la modernitat arquitectònica al nostre país.

La Segona República (1931-1936) afavoreix la divulgació de les idees del GATCPAC per la gran sintonia ideològica i per la confluència en els objectius de millora social que perseguien tots dos. Alhora, aquests anys suposen l’eclosió definitiva de l’Arquitectura Moderna a Catalunya, amb la construcció de moltíssims projectes, tant públics com privats.

Això no obstant, la Guerra Civil i la dictadura franquista provoquen una aturada en sec del moviment: Josep Torres Clavé mor durant la guerra lluitant amb el bàndol republicà, alguns arquitectes marxen a l’exili després de la victòria de Franco i d’altres romanen al país però s’han d’adaptar als «nous» gustos. És a dir, la modernitat deixa pas al retorn del neoclassicisme.

Passats els primers anys de postguerra, però, comencen a sorgir diverses iniciatives culturals i editorials, com el Club49 o el cicle «Conferències de Primavera» del COAC, que reactiven el món cultural català i inicien una lenta obertura internacional. També a mitjan anys quaranta la mateixa entitat comença a publicar la revista Quaderns.

És en aquest context que l’any 1949 el COAC convoca el «Concurs de Solucions per resoldre el problema de l’habitatge econòmic de Barcelona», el qual és guanyat per un equip de sis arquitectes (Francesc Mitjans, Antoni de Moragas, Josep M. Sostres, Ramon Tort, Antoni Perpiñà i Josep Antoni Balcells), germen del Grup R, que es constitueix finalment el 1951.

El Grup R té la voluntat d’entroncar amb l’activitat desenvolupada abans de la Guerra Civil pel GATCPAC i, malgrat evitar posicionaments ideològics, esdevé el catalitzador de la recuperació de la modernitat a Catalunya. Aquest grup, com havia fet el GATCPAC vint anys abans, organitza exposicions, conferències i concursos i manté contactes amb el món artístic, especialment amb el grup Dau al Set. L’any 1961 es dissol, però els seus membres continuen exercint d’arquitectes i el seu esperit renovador té continuïtat en la denominada Escola de Barcelona durant els anys seixanta i setanta.

En l’escena internacional, la Segona Guerra Mundial i la posterior reconstrucció europea també obliguen a repensar el paper de l’arquitectura i l’urbanisme. I és precisament amb el disseny dels nous barris i els seus blocs d’habitatges i equipaments construïts amb urgència que apareix el que posteriorment s’ha conegut com a arquitectura brutalista o, simplement, brutalisme.

Finalment, als anys cinquanta, des de l’àmbit de la teoria i la crítica arquitectònica, apareix el Team 10, grup internacional d’arquitectes que tindrà una importantíssima influència en el pensament arquitectònic de la segona meitat del segle xx.

  • QUADERNS / CUADERNOS DE ARQUITECTURA Y URBANISMO

    Des de 1944

    Revista publicada pel COAC, importantíssima a l’hora d’afavorir la recuperació del llegat modern passats els primers anys de dictadura.

    Cuadernos de Arquitectura neix el 1944, sota la direcció de Cèsar Martinell i Manuel de Solà-Morales i de Rosselló, amb la voluntat de superar el marc de la clàssica publicació col·legial i l’objectiu, segons Solà-Morales, de «construir una identitat, una manera d’entendre la professió i la seva dimensió cultural». Alhora, la revista mostra un interès social, per sobre de l’elitisme, i s’erigeix en defensora dels drets i interessos de la ciutat, tot forçant els límits que la dictadura imposa.

    A la revista s’hi publiquen projectes arquitectònics catalans i d’arreu i també hi tenen cabuda la producció teòrica i el debat cultural. Així mateix, realitza monogràfics dedicats a temes urbans com els suburbis (números 60 i 61, 1965), a arquitectes com Antoni Gaudí (número 26, 1956) o a grups com l’ADLAN (número 79, 1970).

    L’any 1970 la revista passa a anomenar-se Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo i, finalment, després d’un període de quatre anys sense sortir, el 1981 reapareix amb el nom Quaderns i editada en català.

    Els primers anys la revista tenia una periodicitat semestral, però a partir dels anys cinquanta va començar a publicar-se més o menys trimestralment.

    Entre els anys vuitanta, sota la direcció de Josep Lluís Mateo, i els noranta, dirigida per Manuel Gausa, assoleix la seva màxima repercussió internacional, amb una tirada de fins a 8.000 exemplars i edicions on s’incorporen el castellà, l’anglès i el francès.

    Avui en dia se segueix editant en edició trilingüe (català, castellà i anglès) i tots els seus números, des del 1944 fins a l’actualitat, es poden trobar digitalitzats a la web del COAC.

  • GRUP R

    1951-1961

    Grup d’arquitectes catalans nascut l’any 1951 a Barcelona. La lletra R del nom expressa la voluntat del grup de Recuperar l’activitat desenvolupada pel GATCPAC abans de la Guerra Civil, així com la determinació de Renovar el llenguatge arquitectònic de caràcter acadèmic monumentalista desenvolupat els primers anys de la dictadura. Alhora, el primer article dels seus estatuts recull l’objectiu de «Reflexionar sobre els problemes de l’art contemporani i, en especial, de l’arquitectura».

    La voluntat d’anar més enllà de l’arquitectura i obrir-se a altres àmbits de la creació es concreta en la col·laboració amb el grup Dau al Set i en l’organització de seminaris sobre economia, sociologia i urbanisme.

    Durant els anys cinquanta el Grup R és molt actiu i, gràcies a l’organització d’exposicions, concursos i debats sobre projectes i temes culturals diversos, esdevé ràpidament el motor de la recuperació de la modernitat i un important generador d’opinió en arquitectura. Alhora, molts dels seus membres entren en institucions com el COAC o el FAD, comencen a fer classes a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i passen a dirigir la principal publicació de crítica arquitectònica de Catalunya, la revista Cuadernos de Arquitectura. Així mateix, l’any 1958 s’impulsa la creació del premi d’arquitectura del FAD i es funda l’ADI-FAD.

    No obstant això, a finals dels anys cinquanta comencen a sorgir discrepàncies entre els seus components, el Grup R perd força i el 1961 s’acaba dissolent.

    Els membres del Grup R van ser Josep Maria Sostres, Antoni de Moragas, José Antonio Coderch, Manuel Valls, Josep Pratmarsó i Joaquim Gili, entre la generació de més edat, que havia fet els estudis abans de la Guerra Civil, i Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell, Guillermo Giráldez, Manuel Ribas Piera, Francesc Bassó, Josep Antoni Balcells, Joaquim Gili, Pau Monguió i Francesc Vayreda, entre els que van començar els estudis als anys quaranta.

  • ESCOLA DE BARCELONA

    Anys seixanta i setanta

    Oriol Bohigas, a l’article «Una posible “Escuela de Barcelona”» (núm. 118 de la revista Arquitectura, 1968) proposa aquest nom per identificar un grup de joves arquitectes catalans amb clares afinitats comunes que al llarg dels anys seixanta es reunien regularment per discutir d’arquitectura.

    En certa manera, l’Escola de Barcelona és hereva del Grup R i continua la seva tasca renovadora en el camp de l’arquitectura, amb un esperit modern i afany de connexió amb els corrents internacionals, especialment amb els arquitectes milanesos de l’òrbita de la revista italiana Casabella.

    La seva arquitectura es caracteritza per la lògica racionalista respecte al programa i per la coherència rigorosa en l’ús dels materials i les tecnologies constructives. El resultat mostra edificis de línies senzilles i formes innovadores on el formigó armat conviu amb naturalitat amb materials tradicionals, com el maó i la ceràmica. Alhora, es fa evident la cura amb què es resolen els detalls i la gran importància atorgada al treball artesanal.

    El grup es reunia fins a dos o tres cops per setmana per intercanviar opinions sobre els projectes que cadascú estava desenvolupant o per organitzar o assistir a diferents activitats culturals. Aquest fet suposava una constant formació col·lectiva –i per això té encara més sentit el terme escola– i la generació d’un corpus teòric compartit, malgrat que el grup es caracteritza més per l’exercici pràctic de la professió que no pas per l’ofici de la crítica arquitectònica.

    Els principals integrants foren Federico Correa, Alfonso Milà, Lluís Cantallops, Enric Tous, Josep Maria Fargas, Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell, David Mackay, Òscar Tusquets, Lluís Clotet, Pep Bonet, Cristian Cirici, Ricardo Bofill, Lluís Domènech, Ramon Maria Puig, Leandre Sabater, Lluís Nadal, Vicenç Bonet i Pere Puigdefàbregas.

  • TEAM 10

    1953 – 1960 – 1981

    Grup d’arquitectes i urbanistes que neix al congrés CIAM IX (1953) i es dona a conèixer amb el Manifest de Doorn (1954), en el qual exposen les seves idees sobre la relació entre l’arquitectura, l’urbanisme i la societat. Això no obstant, la primera reunió oficial sota el nom de Team 10 no té lloc fins al 1960.

    L’interès del grup per la dimensió social de l’arquitectura els porta a revisar l’Arquitectura Moderna i a criticar-ne tant la incapacitat per adaptar-se als canvis com la manca d’atenció a la identitat col·lectiva i individual.

    Defensen que arquitectura i urbanisme han de ser una única disciplina i proposen projectar solucions específiques en comptes d’universals, que tinguin en compte les tradicions i cultures locals i la relació dels individus amb l’entorn. Així, plantegen el disseny de ciutats i edificis on les persones estiguin en relació directa amb la llum, la naturalesa i l’horitzó.

    A les trobades, discuteixen sobre els seus projectes i analitzen problemes urbans, però afirmen que «el seu objectiu no és teoritzar sinó construir, ja que només a través de la construcció es pot realitzar una utopia del present». Així i tot, el marc teòric del grup, divulgat a través de publicacions i de l’exercici de la docència, va tenir una gran influència en el pensament arquitectònic europeu de la segona meitat del segle xx.

    Els membres del Team 10 van variar al llarg dels anys, però els set més actius i amb més influència van ser Jaap Bakema, Georges Candilis, Giancarlo de Carlo, Aldo van Eyck, Alison i Peter Smithson i Shadrac Woods. L’arquitecte català José Antonio Coderch també va tenir-hi una importància destacada.

    L’última trobada del Team 10 es produeix el 1977, però és la mort de Bakema, l’any 1981, el que marca el final definitiu del grup.

  • BRUTALISME

    Estil arquitectònic que sorgeix a la Gran Bretanya i a França passada la Segona Guerra Mundial i que es caracteritza per l’ús del formigó com a material principal i per la seva rellevància expressiva en la imatge dels edificis.

    El brutalisme neix com a resultat de la necessitat de reconstrucció, ràpida i econòmica, de moltes ciutats europees a finals dels anys quaranta. Davant de la urgència social i l’escassedat econòmica i de materials, el formigó apareix com el material ideal per construir ràpidament estructures funcionals amb una potent imatge monumental i moderna. El formigó s’empra no només en les estructures sinó també com a material d’acabats (paviments, tancaments i façanes, escales i baranes, etc.) i es deixa vist, sense ser recobert amb altres materials. Les característiques de l’arquitectura resultant van fer que se l’anomenés brutalisme, paraula que ve del francès béton brut (‘formigó cru’).

    El brutalisme, habitual sobretot durant les dècades dels cinquanta als setanta, suposa una renovació del llenguatge de l’Arquitectura Moderna anterior a la guerra i acaba esdevenint un estil en si mateix.

    En el seu article «The new brutalism: ethic or aesthetic?», el crític d’arquitectura Reyner Banham va referir-se a l’arquitectura brutalista com el conjunt d’edificis que presentaven les característiques següents:

    • Absència absoluta d’ornamentació. L’estructura, i fins i tot les instal·lacions, s’exhibeixen, i per tant l’estètica és resultat de la funció.
    • Protagonisme del formigó, el qual es presenta despullat a les façanes.
    • Gran escala dels edificis, fet que permet que les estructures (pilars, bigues…) o les grans façanes de formigó prenguin protagonisme.

    A causa de l’alta resistència del formigó, la facilitat de construcció, el baix cost i la bona adaptació a diferents climes, l’estil es va popularitzar arreu i va desplaçar, segurament, arquitectures tradicionals més arrelades a cada cultura i lloc.

  • CITES

    Francesc Mitjans:

    «Podem analitzar l’arquitectura moderna com a arquitectura o com a moderna. Com a moderna té la seva raó de ser en dues premisses fonamentals: necessitats noves i possibilitats noves. Però com a arquitectura, l’objectiu és el mateix que el de les arquitectures més primitives de la història: solucionar el problema plantejat, mitjançant l’ús adequat d’uns materials, d’una manera funcional, que sigui a la vegada expressió de la seva estructura i del seu programa».

    «Pero en nuestras calles no crece la hierba». Butlletí de la D.G. d’Arquitectura, 14. 1950.

    Josep M. Sostres:

    «Actualment ningú no considera un edifici modern com un fet polèmic ni tan sols com una novetat, cosa que significa el reconeixement de l’Arquitectura com quelcom natural del nostre temps. Tancat, doncs, el cicle revolucionari i acabada l’època dels grans mestres, què ens queda fer? Les màximes virtuts de la nostra generació han de ser la modèstia i l’esperit de col·laboració… la nostra època no ens permet d’abandonar-nos al melodrama individual».

    «Del New Brutalism a la escuela americana». Revista. 1956.

    José Antonio Coderch:

    «No crec que siguin genis el que necessitem ara. Crec que els genis són esdeveniments, no metes o fins. Tampoc crec que necessitem pontífexs de l’Arquitectura, ni grans doctrinaris, ni profetes, sempre dubtosos. […]. (Necessitem) Que (els arquitectes) treballin amb una corda lligada al peu, perquè no puguin anar massa lluny de la terra en la qual tenen arrels, i dels homes que millor coneixen».

    «No son genios lo que necesitamos ahora». Domus, 384. 1961.

  • BIBLIOGRAFIA RELACIONADA

    L’arquitectura dels anys cinquanta a Barcelona. ETSAV. 1987

    Registre d’Arquitectura Moderna a Catalunya. 1925-1965. COAC. 1996

    Arquitectura moderna en Barcelona (1951-1976). Edicions UPC. 1996

    La tradició renovada. COAC. 1999

    Des de Barcelona. Arquitectures i ciutat. 1958-1975. COAC. 2002

    Barcelona. Arquitectura Moderna. 1929-1979. Edicions Polígrafa. 2016

INTRODUCCIÓ

L’Eixample projectat per Ildefons Cerdà el 1859 va marcar per sempre més l’urbanisme de Barcelona, però des d’un segle abans la ciutat ja comptava amb un primer barri fora muralles construït a partir d’un projecte racional i unitari, la Barceloneta.

Avui en dia l’urbanisme, l’arquitectura i l’art presents retraten perfectament els aproximadament 260 anys d’història de la Barceloneta. Des de les primeres dècades, en què la vida econòmica girava únicament entorn del mar, passant per la Revolució Industrial, que va omplir el barri de fàbriques, o l’eclosió del sector dels serveis, amb banys, bars i restaurants, fins a acabar amb l’explosió del turisme global i l’aparició de fenòmens com l’especulació immobiliària o la gentrificació.

Octavio Paz afirmava que l’arquitectura és el testimoni menys subornable de la història. Cada edifici reflecteix un moment històric i la societat que el va bastir. Així mateix, ben sovint l’art públic ens parla de fets o personatges cabdals en la història i la cultura del lloc on s’ubiquen les obres.

En aquest sentit, la Barceloneta disposa d’una rica varietat d’edificis i obres artístiques que, ben contextualitzades, permeten entendre l’evolució del barri tant des d’un punt de vista urbanístic com econòmic i social. Aquesta és, doncs, també, una aproximació al patrimoni immaterial de la Barceloneta a través de l’art i l’arquitectura.

  • EL NAIXEMENT D’UN NOU BARRI

    La derrota catalana a la guerra de Successió va tenir grans conseqüències tant per als barcelonins com per a la ciutat construïda.

    Tenint en compte que a una banda de la ciutat ja hi havia el castell de Montjuïc, i amb l’objectiu de controlar i sotmetre una població contrària a la nova monarquia, el règim de Felip V pren la decisió de bastir una gran ciutadella militar a l’altre costat de Barcelona. El projecte de l’enginyer militar Joris Prosper van Verboom preveu, a més, crear una àmplia esplanada defensiva davant la fortalesa, la qual implica l’enderroc d’una bona part del barri de la Ribera, el més rebel i econòmicament més dinàmic de la ciutat. Per tant, un enderroc pensat, també, com una forma de càstig i humiliació a una població hostil.

    L’any 1716 es col·loca la primera pedra de la Ciutadella i un any més tard s’inicia la demolició del barri, que afecta 38 carrers, 1.016 habitatges i unes 5.000 persones. En total, es fa desaparèixer el 17% de la superfície de la Barcelona del moment, tot obligant els ciutadans a esfondrar les seves pròpies cases.

    Alguns d’aquests habitants marxen a poblacions veïnes, altres busquen allotjament a la resta de la ciutat i una part es desplaça a la petita península que separa la platja del port, on s’instal·len a la zona de barraques. Al mateix temps, el 1718, l’enginyer Verboom fa un primer projecte per a la futura Barceloneta, que acaba caient en l’oblit i no s’arriba a construir. Caldrà esperar trenta anys perquè es faci el pla definitiu i uns anys més perquè es converteixi en realitat, però mentrestant els antics habitants de la Ribera segueixen malvivint en infrahabitatges.

  • EL PROJECTE URBANÍSTIC

    Un altre enginyer militar, Juan Martín Cermeño, desenvolupa l’any 1749 el projecte definitiu de la Barceloneta per iniciativa del capità general Jaime Miguel de Guzmán-Dávalos, marquès de la Mina.

    El projecte de «la petita Barcelona», un gran exemple de l’urbanisme racional del segle de les llums, preveu una retícula d’illes constituïdes com fileres de deu cases unifamiliars de dues plantes cada una. Els quinze carrers paral·lels al port tenen una amplada de 7,5 metres, mentre que les vies perpendiculars són una mica més amples, de fins a 9,3 metres. Uns carrers, per tant, ben il·luminats i airejats. L’orientació nord-sud dels carrers i les illes, en el seu sentit llarg, respon a la voluntat militar de controlar, de la Ciutadella estant, tot allò que succeeix als carrers del barri i a la necessitat d’entrar-hi ràpidament en cas de revoltes. El projecte preveu, també, dues grans places: una, la plaça de la Barceloneta, amb l’església de Sant Miquel del Port; l’altra, on s’acabà construint el mercat, per a activitats comercials. Pel que fa a les cases, totes tenen dues plantes de 8,4 x 8,4 metres i doble orientació, excepte les dels extrems de cada illa, les quals disposen de tres façanes.

    La primera pedra del barri es col·loca el 1753 i, tan bon punt es completa el que preveia el projecte inicial, la Barceloneta continua creixent seguint la mateixa lògica urbana. Així mateix, les cases previstes ben aviat comencen a ser subdividides fins a arribar als coneguts «quarts de casa» (cada planta de l’habitatge original es divideix en dos habitatges d’uns 28 m2). Més endavant, amb l’entrada al segle xix, s’hi comencen a construir remuntes, que canvien completament la fisonomia del barri.

  • LA INDUSTRIALITZACIÓ DEL SEGLE XIX

    Durant els seus primers cent anys l’economia de la Barceloneta roman fortament vinculada al mar en tots els seus aspectes (pesca, construcció de vaixells, activitats portuàries, etc.), però a partir de mitjan segle xix el sector industrial comença a guanyar pes. La proximitat del port, la prohibició de l’Ajuntament d’instal·lar noves màquines de vapor a l’interior de la ciutat emmurallada (1846) i la construcció de la línia de ferrocarril Barcelona-Mataró, amb una estació terminal al nord del barri (1848), fan que la Barceloneta esdevingui una zona interessant per ubicar-hi noves indústries.

    Així, amb la implantació, entre d’altres, de la Nuevo Vulcano (1834), els Gasòmetres (1840) –origen de la Catalana de Gas, dedicada inicialment a l’enllumenat públic per gas–, la foneria Domènech (1848), els Tallers Alexandre (1849), La Maquinista Terrestre i Marítima (1855) o els Tallers Escuder (1872), el barri passa a combinar l’activitat marítima amb la industrial i la Barceloneta esdevé el bressol de la indústria metal·lúrgica i mecànica catalana.

    El port a una banda, la platja a una altra i la ubicació d’una bona part d’aquestes grans indústries, a més de l’eix ferroviari i la ciutadella militar, a la zona nord del barri, converteixen la Barceloneta en un territori força aïllat de la resta de la ciutat i en limiten el creixement. Tot i això, a finals del segle xix s’urbanitza l’«Eixample de la Barceloneta» sobre les antigues hortes d’en Gurri, a la banda nord, on es concentraran la majoria d’edificis modernistes.

    Ja a la primera meitat del segle xx, les grans indústries són substituïdes gradualment per tallers i petita indústria molt més diversificada i, finalment, el 1963 tanca la fàbrica més emblemàtica de la Barceloneta, La Maquinista.

  • LES TRANSFORMACIONS PELS JOCS OLÍMPICS

    Al llarg del segle xx a la Barceloneta es desenvolupa un nou sector econòmic a l’entorn de l’oci vinculat al mar. La popularització de les platges com a espais de lleure i esport i l’aparició dels primers banys possibiliten, a més, el desenvolupament progressiu del sector de la restauració, el qual, davant la manca de control i regulació, va creixent directament sobre la sorra de la platja amb construccions precàries.

    Amb la democràcia acabada de recuperar, Barcelona veu en la possibilitat d’organitzar uns jocs olímpics l’oportunitat per dur a terme grans transformacions urbanes, necessàries després dels gairebé quaranta anys de dictadura.

    L’any 1986 s’aprova el PERI (Pla Especial de Reforma Interior) de la Barceloneta i el mateix any la ciutat és designada seu dels Jocs Olímpics de 1992.

    A partir d’aquell moment la dignificació de l’espai públic, la recuperació del front marítim i la reorganització de la mobilitat (amb la construcció de les rondes) són alguns dels projectes més importants que es posen en marxa a Barcelona i tindran un fort impacte en la Barceloneta.

    En pocs anys el barri experimenta importants canvis en tot el seu perímetre: d’una banda, la renovació de les façanes portuària i marítima (i la consegüent desaparició dels xiringuitos de platja i l’ambient popular que generaven al seu entorn); d’una altra, la construcció de la Ronda Litoral i la urbanització del parc de la Barceloneta.

    Aquestes transformacions milloren clarament les condicions del barri però també posen les bases perquè, amb la irrupció del turisme de masses i la globalització econòmica, la gentrificació esdevingui un dels principals problemes d’aquest barri popular que, malgrat tot, segueix lluitant per preservar la seva identitat i, sobretot, la seva gent.

  • «CONFIGURACIONS URBANES», PROJECTE D’ART PÚBLIC

    Amb motiu de l’organització dels Jocs Olímpics, Barcelona també crea l’Olimpíada Cultural, un ambiciós programa concebut per promoure la cultura en totes les seves expressions.

    «Configuracions urbanes», projecte d’exposició artística a l’espai públic dels barris de la Ribera i la Barceloneta, és impulsat per l’Olimpíada Cultural amb l’objectiu de reforçar el vincle, mitjançant l’art, entre aquests dos barris històrics de la ciutat, un vincle que té el seu origen en la derrota de Catalunya a la guerra de Successió.

    Comissariat per Glòria Moure, el projecte pretén apropar l’art a la ciutadania, i per això es demana als vuit artistes convidats que les obres estiguin en sintonia amb l’entorn físic i humà i estableixin un diàleg amb l’espai on s’instal·len.

    La ubicació de les obres fa que aquesta exposició col·lectiva i permanent també es pugui entendre com un itinerari artístic que baixa des de la Ribera fins a la Barceloneta seguint aquest ordre:

    • James Turrell: Deuce Coop. Convent de Sant Agustí
    • Jaume Plensa: Born. Passeig del Born
    • Ulrich Rückriem: Sense títol (quatre falques). Pla de Palau
    • Lothar Baumgarten: Rosa dels vents. Plaça Pau Vila
    • Mario Merz: Crescendo appare. Pla de Miquel Tarradell
    • Juan Muñoz: Una habitació on sempre plou. Plaça del Mar
    • Rebecca Horn: L’estel ferit. Platja de la Barceloneta
    • Jannis Kounellis: Balança romana. Carrers Miquel Boera, Andrea Dòria i Conreria (originalment a Pepe Rubianes amb Baluard)

    Avui en dia aquestes obres conviuen amb peces que ja eren prèviament als carrers i places del barri i amb d’altres que han estat produïdes i instal·lades més recentment. Totes elles es troben recollides en aquesta publicació.

  • NIVELLS DE PROTECCIÓ DEL PATRIMONI

    Els Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic estableixen quatre nivells de protecció:

    • Nivell A. Bé Cultural d’Interès Nacional > decidit per la Generalitat
    • Nivell B. Bé Cultural d’Interès Local > decidit per l’Ajuntament i ratificat per la Generalitat
    • Nivell C. Bé d’Interès Urbanístic > competència absoluta de l’Ajuntament
    • Nivell D. Bé d’Interès Documental

    Per a les tres primeres categories és obligat el manteniment (i, per tant, no és possible l’enderroc), mentre que amb el nivell D es permet l’enderroc després de presentar i ser aprovat un estudi historicoarquitectònic.

  • BIBLIOGRAFIA RELACIONADA

    La Barceloneta. Origen i transformació d’un barri, 1753-1994. Ajuntament de Barcelona. 1994

    Barceloneta, un quart de mil·lenni. Ajuntament de Barcelona. 2003

    Barceloneta elements. Catàleg d’elements ornamentals del paisatge urbà de la Barceloneta. Ajuntament de Barcelona. 2014

    La Barceloneta. Guia d’història urbana. Ajuntament de Barcelona. 2014

    Barceloneta & Poblenou. Walk with me. 2015

EL POBLENOU INDUSTRIAL

La Revolució Industrial arriba a Sant Martí de Provençals durant el primer terç del segle xix. La proximitat amb Barcelona i el seu port, l’abundància d’aigua i el baix preu dels terrenys feien de la zona un lloc atractiu per als industrials de Barcelona.

A partir de la dècada de 1870 s’accelera la construcció de fàbriques i el creixement de la població gràcies a l’enderroc de les muralles, a la desaparició de la Ciutadella militar i a l’expansió de Barcelona segons el pla d’Eixample d’Ildefons Cerdà.

Al barri del Poblenou s’hi estableixen, sobretot, indústries tèxtils, però també s’hi aplega un gran nombre de farineres, a més de fàbriques de molts altres sectors (alimentari, químic, metal·lúrgic, etc.) i nombrosos petits tallers i magatzems. Aquesta gran concentració industrial al barri provoca que el Poblenou comenci a ser conegut amb el sobrenom del «Manchester català».

Paral·lelament, al barri s’hi configura un ric teixit social impulsat, sobretot, per les cooperatives i associacions obreres. Aquestes organitzacions tenen per objectiu millorar les dures condicions de vida dels treballadors, tot proporcionant-los espais per a l’oci, possibilitats de formació, serveis de salut o aliments a bon preu, i són cabdals en la consolidació dels moviments sindicals, que viuen el seu apogeu durant els anys de la Segona República.

No obstant això, en ple franquisme la davallada econòmica fa que moltes grans indústries pleguin o bé s’instal·lin a la perifèria urbana. D’aquesta manera, diversos conjunts fabrils queden buits i sense activitat, mentre que d’altres són subdividits en espais més petits i rellogats. En aquesta època, doncs, apareixen molts petits tallers, obradors tèxtils on es treballa manualment i petites empreses d’economia submergida. Tanmateix, la forta crisi del sector tèxtil de la dècada de 1970 suposa l’estocada definitiva a l’activitat productiva del Poblenou i deixa sense feina centenars de treballadors.

Anys més tard, amb l’empenta dels Jocs Olímpics de 1992, tota l’àrea comença una llarga i profunda transformació, que encara continua. En primer lloc, es construeix la Vila Olímpica i, posteriorment, altres zones del Poblenou també van canviant, en gran part per l’impuls d’iniciatives com ara el 22@ o el Fòrum 2004.

Des del punt de vista urbà, les actuacions més representatives d’aquestes últimes dècades són la urbanització de la part baixa de la Meridiana ―entre Glòries i el Parc de la Ciutadella―, l’obertura de la Diagonal des de Glòries fins al mar, la consolidació del nou front litoral entre la Vila Olímpica i el Besòs, la construcció del Fòrum i Diagonal Mar i la reforma de la zona de les Glòries ―amb l’enderroc de l’anell viari i el nou pla d’ordenació de l’entorn.

Moltes d’aquestes transformacions, sobretot les primeres, van ser poc respectuoses envers el valuós patrimoni industrial del barri i, per tant, tret d’alguna xemeneia aïllada, la majoria de naus industrials van ser enderrocades. Els últims anys, però, la consciència social respecte a la importància històrica i arquitectònica d’aquests edificis ha augmentat significativament i la seva preservació està més protegida normativament.

Per tant, malgrat la pèrdua definitiva d’algunes construccions que avui en dia hauríem preservat, l’important patrimoni industrial que encara es manté dempeus al Poblenou permet explicar un període decisiu de la història de la ciutat, alhora que mostra l’adaptabilitat d’aquestes tipologies a nous usos, com ara equipaments públics, oficines o habitatges.

  • NIVELLS DE PROTECCIÓ DEL PATRIMONI

    Els Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic estableixen quatre nivells de protecció:

    • Nivell A. Bé Cultural d’Interès Nacional > decidit per la Generalitat
    • Nivell B. Bé Cultural d’Interès Local > decidit per l’Ajuntament i ratificat per la Generalitat
    • Nivell C. Bé d’Interès Urbanístic > competència absoluta de l’Ajuntament
    • Nivell D. Bé d’Interès Documental

    Per a les tres primeres categories és obligat el manteniment (i, per tant, no és possible l’enderroc), mentre que amb el nivell D es permet l’enderroc després de presentar i ser aprovat un estudi historicoarquitectònic.

  • LLEGENDA CATEGORIES

    S’ha fet una endreça de les edificacions seguint les següents categories:

    • Xemeneies i torres d’aigua
    • Fàbriques amb xemeneia
    • Fàbriques
    • Recintes industrials
    • Altres edificis

  • RECURSOS RELACIONATS

    Poblenou/BCN: l’eix Pere IV i la Diagonal. Guia d’història urbana. Mercè Tatjer, Salvador Clarós i Andrea Manenti. MUHBA. 2012

    Plànol guia. Descripció del Poblenou industrial a partir dels dos eixos protagonistes de la seva evolució i singulars per la seva traça diferenciada en la quadrícula de Cerdà.

    La Ciutat de les Fàbriques. Itineraris industrials de Sant Martí. Mercè Tatjer i Antoni Vilanova. Ajuntament de Barcelona i Museu d’Història de la Ciutat. 2002

    Llibre. Cinc itineraris temàtics per descobrir el passat industrial del barri a través dels seus edificis més representatius.

    Arxiu Històric del Poblenou

    Patrimoni Industrial de Catalunya. Mapa interactiu del patrimoni industrial de Catalunya

L’EVOLUCIÓ URBANA DE BARCELONA I EL CREIXEMENT DE LA XARXA DE MERCATS

Tot al llarg de la història els mercats han estat, aquí i arreu, una part important de la vida de les ciutats, els indrets on tenien lloc les transaccions comercials, tant d’aliments com d’altres tipus de productes. Mentre els artesans es concentraven en determinades zones de les ciutats, agricultors, ramaders i altres comerciants es reunien en llocs més específics: els mercats.

A Barcelona, durant segles, entrar productes a la ciutat emmurallada implicava pagar impostos, i això va provocar que els mercats s’acabessin establint a l’exterior de les portes de la ciutat. A la Bàrcino romana, per exemple, hi havia un mercat a l’emplaçament de l’actual plaça de l’Àngel, just davant d’una de les portes de la muralla. Segles més tard, al pla de la Boqueria, just a l’exterior de la primera muralla medieval que corria paral·lela a les Rambles, s’hi van instal·lar també diversos punts de venda.

Els primers mercats, per tant, són a l’aire lliure, en espais oberts o places ―d’aquí que, en català, la paraula plaça també es faci servir per designar el mercat―, i es munten i desmunten cada dia, però a mesura que els emplaçaments es consoliden es construeixen estructures més permanents que els aixopluguen i protegeixen del vent i el sol. A la regió mediterrània els mercats coberts ja apareixen a l’edat mitjana, tot i que fins al segle xix no es generalitzen.

La història de l’actual xarxa de mercats municipals de Barcelona comença a la dècada del 1840, quan, després de les bullangues del 1835 i gràcies a la llei de desamortització de Mendizábal (1836), s’obren els mercats de Sant Josep (la Boqueria, 1840) i de Santa Caterina (1848) on prèviament hi havia hagut dos convents.

Pocs anys després, el 1859, s’aprova el projecte d’Eixample d’Ildefons Cerdà i el seu desenvolupament propicia la construcció dels primers grans mercats d’estructura metàl·lica: el Born (1876), Sant Antoni (1882) i la Concepció (1888). En paral·lel, diversos municipis del pla de Barcelona, que encara no havien estat incorporats al terme municipal de la ciutat, construeixen també els seus propis mercats. Tant Sants (Hostafrancs i Nou), Sant Gervasi (Galvany), Gràcia (Llibertat i Abaceria) i Sant Martí de Provençals (Clot i Poblenou) com el barri de la Barceloneta aixequen els seus mercats entre la dècada del 1880 i finals del segle xix. Aquesta primera etapa de construcció de grans mercats es tanca a principis del segle xx amb l’obertura dels de Sarrià, Sant Andreu i el Ninot. La gran majoria d’aquests mercats, construïts amb esveltes estructures metàl·liques i vidre, són de grans proporcions i ajuden a monumentalitzar els barris on s’emplacen.

Diverses ciutats europees també desenvolupen la seva xarxa de mercats municipals durant els mateixos anys que Barcelona, però, en la gran majoria dels casos, abans d’arribar a mitjan segle xx comencen a entrar en decadència i les antigues estructures són enderrocades o reconvertides per acollir nous usos. Barcelona, en canvi, no només els manté oberts sinó que, a més, durant el franquisme dobla el nombre de mercats municipals. Entre la dècada de 1950 i la de 1970 l’arribada massiva d’immigrants provinents d’arreu d’Espanya fa que la població de la ciutat augmenti en unes 500.000 persones, fins a arribar a 1.750.000 habitants. Aquest fort creixement demogràfic provoca la ràpida construcció de nous barris residencials, molts d’ells mancats de serveis bàsics i equipaments públics, però abastits per nous mercats, generalment molt més modestos que els primers.

Malgrat aquesta segona etapa de construcció de mercats, a partir dels anys setanta aquests van perdent capacitat d’atracció. La manca de polítiques de manteniment i renovació de les infraestructures i l’aparició de múltiples cadenes de supermercats i hipermercats n’allunyen el públic habitual. D’altra banda, la incorporació progressiva de la dona al món laboral i la generalització de les neveres a les llars provoquen que, per a moltes famílies, anar a comprar al mercat deixi de ser una activitat diària.

Amb la recuperació de la democràcia, l’Ajuntament ha de prendre decisions importants respecte a la política comercial municipal. Com va passar en altres ciutats, es podria haver optat per assumir la decadència de la xarxa, creure que era un sistema obsolet i anar reduint progressivament el nombre de mercats. En canvi, Barcelona aposta per l’opció contrària. L’any 1986 es redacta el Pla especial de l’equipament comercial alimentari (PECAB) i es comencen a valorar els mercats no només per l’intercanvi comercial que permeten sinó també per les relacions humanes que activen, la vertebració territorial que exerceixen, la vida comercial que aglutinen al seu entorn i el valor patrimonial dels edificis. A més, el petit comerç propi dels mercats també genera més ocupació i de més qualitat que no pas les grans superfícies (autoocupats vs contractats).

Així, amb el ple convenciment que cal preservar i fomentar aquestes qualitats, l’any 1991 l’Ajuntament crea l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB) per recuperar els mercats i convertir-los en moderns equipaments comercials. D’acord amb aquests objectius, durant les darreres dècades més de la meitat dels mercats han estat completament renovats, fet que normalment implica la rehabilitació de l’estructura original, la modernització de les infraestructures ―parades i serveis logístics― i la promoció de nous serveis ―supermercats, compra en línia, lliurament a domicili, aparcament per a clients, wifi, etc.―. A més de la política de renovació, que continua endavant amb nous projectes en marxa, els últims anys també s’ha obert un mercat nou (el de Fort Pienc, l’any 2003) i se n’han tancat dos (primer el del Carme, situat a la part baixa del Raval, el 2006, i després el de Vallvidrera, el 2009).

Tanmateix, el repte continua sent com adaptar-se als temps i seguir sent atractius per al públic sense deixar de ser el que són, mercats d’alimentació. Precisament el Pla Estratègic 2015-2025 pretén respondre a la necessitat de renovar el model per fer front a noves dinàmiques econòmiques, socials i tecnològiques.

  • L’ARQUITECTURA DELS MERCATS

    La diversitat arquitectònica dels mercats de Barcelona és un reflex de la història de la ciutat i de l’evolució de les tècniques constructives: des de les elegants arquitectures de ferro pròpies dels mercats històrics fins a les estructures de formigó armat tan característiques dels mercats dels barris construïts als anys seixanta i setanta.

    Primers mercats (mitjan segle XIX)

    Els dos primers mercats municipals de Barcelona, el de Sant Josep o la Boqueria i el de Santa Caterina, presenten unes característiques que els diferencien de tots els que vindran després. Del mercat de la Boqueria destaca la plaça neoclàssica, porticada, amb grans columnes jòniques, que l’envolta en tres dels seus costats. Del de Santa Caterina, la façana blanca amb la successió d’arcs d’entrada i la balustrada contínua de coronament superior.

    Mercats de ferro i obra de fàbrica (finals del segle XIX – inici del segle XX)

    L’aprovació i el desenvolupament de l’Eixample d’Ildefons Cerdà propicia el veritable desplegament de la xarxa de grans mercats coberts.

    Els primers es construeixen durant l’últim quart del segle xix i principis del segle xx sota la influència de l’arquitectura del ferro provinent d’Anglaterra i França. Tots ells presenten esveltes estructures de ferro forjat, amplis i diàfans espais interiors, cobertes gairebé sempre ceràmiques i façanes on els murs de pedra i totxo, sovint finament treballats, es combinen amb obertures recobertes amb làmines de fusta per tamisar la llum però deixar-hi córrer l’aire.

    Mercats de formigó (mitjan segle XX)

    Després d’unes dècades durant les quals gairebé no s’obren nous mercats, ja en ple franquisme es produeix un nou creixement de la xarxa. A diferència dels precedents, aquests són de dimensions més reduïdes i, en lloc d’estructures metàl·liques, fan servir el material de construcció més característic del segle xx, el formigó armat. Solen ser edificis menys interessants des d’un punt de vista arquitectònic, però en alguns destaquen les textures de les façanes de formigó o les lluernes de les cobertes.

    Mercats d’estructures diverses i grans remodelacions (inici del segle xxi)

    La política de modernització i posada al dia dels mercats municipals es fa a partir d’uns objectius generals comuns. Això no obstant, cada mercat requereix una actuació particular, adequada a les característiques de l’edifici i l’entorn, i això implica importants diferències entre els diversos projectes. En alguns casos s’hi han fet intervencions més superficials, de manteniment i actualització, i en altres s’hi han dut a terme obres molt més importants, com en el cas de Sant Antoni. També hi ha alguns casos on el mercat ha mantingut l’emplaçament però s’hi ha fet un edifici tot nou.

  • ELS MERCATS NO ALIMENTARIS

    Les primeres referències al mercat dels Encants daten del segle xiv, però no és fins al 1928 que se situa al nord de la plaça de les Glòries Catalanes. I allà s’hi està com un mercat brocanter a l’aire lliure durant gairebé cent anys. El mercat es fa tan popular ―rep uns 100.000 clients setmanals― que es converteix en un mercat únic per al reciclatge i la venda d’articles d’ocasió.

    L’any 2013 s’inaugura el nou edifici que acull el mercat, al costat sud de la plaça. El projecte vol mantenir la sensació de compra a l’aire lliure i per això preveu un gran espai obert, però aixoplugat per una singular coberta. Sota seu, les parades del mercat s’organitzen a partir d’unes plataformes amb un pendent suau que s’entrellacen i delimiten un gran espai central, on es fa la subhasta a primera hora del matí. L’element més especial, però, és la coberta. Sostinguda a 25 metres d’alçada per unes esveltes columnes, la seva cara inferior, com un mirall, reflecteix la llum i el paisatge de l’entorn i genera un curiós joc de reflexos entre l’interior i l’exterior del mercat.

    El projecte del nou mercat dels Encants forma part de la transformació general de la plaça de les Glòries, lloc que segons Ildefons Cerdà havia d’esdevenir el nou centre de la metròpolis, ja que és el punt on es creuen les tres avingudes principals: la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via.

    Barcelona, però, disposa d’altres mercats especialitzats, com el Dominical i els Encants de Sant Antoni, els quals, després de passar per diversos emplaçaments al llarg dels segles xix i xx, el 1936 s’instal·len definitivament on encara són avui en dia.

    Els Encants de Sant Antoni ofereixen principalment roba i complements, mentre que el mercat Dominical, visitat cada diumenge per més de 20.000 persones, està especialitzat en llibres de vell i d’ocasió, revistes, còmics, postals, cromos, segells i productes multimèdia.

    La reforma del mercat de Sant Antoni i la creació de la superilla al seu entorn ha suposat la reordenació de les parades i els espais destinats a aquests dos mercats.

    Finalment, les parades de flors de les Rambles també són considerades un mercat especialitzat a l’aire lliure, tot i que depenen del mercat de la Boqueria. Es té constància que al segle xiii ja hi havia venedores de flors a la Rambla, però no és fins mitjan segle xix que s’hi estableixen les primeres parades. Originalment les parades simplement disposaven de cavallets i taulons de fusta, que al vespre es recollien i d

  • DADES ESTADÍSTIQUES

    Barcelona

    Població: 1.620.000 habitants (2018)

    Superfície: 101,4 km2

    Densitat de població: 15.990 hab./km2

     

    Xarxa de mercats municipals

    39 mercats d’alimentació

    4 mercats no alimentaris

    278.670 m2 de superfície edificada

    117.400 m2 de superfície comercial

    2.191 establiments comercials

    7.500 treballadors

    68 milions de visitants l’any

    El 80% dels visitants hi accedeixen a peu

    1.000 milions d’euros anuals de facturació

    8% de la facturació total del conjunt de comerç minorista de la ciutat

  • MERCABARNA

    Antigament, tant a Barcelona com a la majoria de ciutats, els mercats majoristes estaven situats als centres urbans. A la capital catalana el Mercat Central de Fruites i Hortalisses es trobava al mercat del Born (reconvertit en Centre de Cultura i Memòria segons projecte d’Enric Sòria i Rafael Cáceres i inaugurat el 2013), el Mercat Central del Peix estava emplaçat al carrer Wellington, a tocar de la Ciutadella (i enderrocat el 1992), l’Escorxador era on ara hi ha el parc de Joan Miró (dissenyat per Beth Galí i inaugurat el 1983) i el mercat de la Flor s’ubicava al Palau de l’Agricultura de l’Exposició Universal de 1929 (edifici que actualment acull la Ciutat del Teatre de Montjuïc, amb el Teatre Lliure i el Centre de Dansa «Mercat de les Flors»).

    No obstant això, a mesura que la ciutat creix els diferents mercats majoristes comencen a tenir problemes, tant de capacitat com de logística i transport. Per tant, per garantir el funcionament eficient i responsable de la cadena de proveïment d’aliments frescos, el 1967 es crea Mercabarna, el gran mercat central majorista d’abastiment de Barcelona, situat a la Zona Franca, on gradualment els diferents mercats centrals es traslladen.

    El 1971 s’hi instal·la el primer, el Mercat Central de Fruites i Hortalisses, i posteriorment el segueixen l’Escorxador (el 1979), el Mercat Central del Peix (el 1983) i el Mercat Central de la Flor (el 1984). També durant la dècada dels vuitanta es construeix el Pavelló Polivalent, un recinte que agrupa empreses dedicades a la comercialització a l’engròs de productes elaborats i semielaborats, i s’urbanitza la totalitat de la Zona d’Activitats Complementàries (ZAC), amb centenars d’empreses especialitzades en logística, manipulació, conservació, envasament, proveïment i distribució d’aliments.

    Avui en dia Mercabarna és una gran ciutat alimentària de més de 90 hectàrees que funciona les 24 hores del dia amb l’objectiu de garantir l’aprovisionament d’aliments frescos a gairebé 10 milions de ciutadans. Diàriament hi accedeixen 23.000 persones i 14.000 vehicles, i el volum total de negoci anual ascendeix a 28 milions d’euros. Aquestes dimensions i la tendència cap a un món cada cop més globalitzat condicionen forçosament la producció alimentària a Catalunya i el tipus d’agricultura que s’hi desenvolupa. Actualment el 60% dels aliments que consumim són importats, i el gran repte de futur hauria de ser implementar polítiques agroalimentàries que impulsin la producció, la distribució i el consum d’aliments ecològics, estacionals i de proximitat. És a dir, caldria apostar per la sobirania alimentària tot reforçant el paper de Mercabarna a favor del teixit social i econòmic local.

  • LLISTAT

    Ciutat Vella

    La Boqueria i Santa Caterina van ser els dos primers mercats oberts a la ciutat, abans que s’enderroqués la muralla i es projectés l’Eixample.

    Anys més tard, el mercat del Born va ser el primer gran exemple d’arquitectura del ferro a Barcelona. Entre 1921 i 1971 va funcionar com el mercat majorista de fruita i verdura de la ciutat, però amb l’obertura de Mercabarna, l’activitat es va traslladar allà. Actualment el Born és un centre cultural i de memòria on es poden observar les restes de la ciutat medieval arrasada a principis del segle xviii, després de la derrota a la guerra de Successió (1701-1714).

     

    Eixample

    El projecte d’Ildefons Cerdà per a l’Eixample de Barcelona (1859) preveia que per cada grup de 10 x 10 illes la central tingués un mercat i altres equipaments públics. Això mai va ser exactament així, però no obstant el districte disposa de cinc mercats distribuïts homogèniament, que van des del més gran de la ciutat (Sant Antoni) al més recent i, alhora, un dels més petits (Fort Pienc). A més, quatre d’aquests mercats (Sant Antoni, Concepció, Sagrada Família i Fort Pienc) es troben en illes (o superilles) amb una àmplia varietat d’equipaments públics que aglutinen una rica vida social al seu entorn.

     

    Antics municipis

    La majoria dels antics municipis del pla de Barcelona no es van agregar al terme municipal de la ciutat fins al 1897 (Horta ho farà el 1904 i Sarrià, el 1921). Però mentre encara eren poblacions independents, la majoria d’elles ja aixecaren els seus propis mercats municipals, tot seguint l’estil del moment, basat en esveltes estructures de ferro i espais d’àmplies dimensions.

    Més endavant, ja en ple segle xx, el desenvolupament d’aquests barris va fer que s’hi construïssin més mercats per donar servei a les noves zones residencials.

    SANTS

     

    SARRIÀ

     

    SANT GERVASI

     

    GRÀCIA

     

    HORTA

     

    SANT ANDREU

     

    SANT MARTÍ DE PROVENÇALS

     

    Nous barris

    Entre les dècades de 1950 i 1970 Barcelona experimentà un gran creixement per causa de la immigració provinent d’arreu d’Espanya. La necessitat d’abastir la nova població obrí la segona gran etapa de construcció de mercats a la ciutat, durant la qual se n’inauguraren més d’una vintena. Gairebé tots van ser fets amb formigó armat i tenen unes dimensions més modestes (menor alçada, menys superfície i no tantes parades) que les dels grans mercats de finals del segle xix. Alguns d’ells han estat recentment remodelats o, fins i tot, refets de nou.

     

    Mercats no alimentaris

    A més dels mercats d’alimentació, Barcelona disposa de diversos mercats no alimentaris però especialitzats en algun tipus de producte: els Encants (Fira de Bellcaire) és el gran mercat brocanter i de segona mà; els Encants de Sant Antoni estan especialitzats en productes tèxtils; el Dominical de Sant Antoni basa la seva activitat en llibres, revistes, cromos, postals, pel·lícules i videojocs; i les parades de flors de la Rambla, organitzades com un mercat més, es dediquen a flors i plantes, tal com el seu nom indica.

    • Encants. Fira de Bellcaire
    • Encants de Sant Antoni
    • Dominical de Sant Antoni
    • Flors de la Rambla

  • BIBLIOGRAFIA RELACIONADA

    Els mercats de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 1992

    Mercats de Barcelona. Institut Municipal de Mercats de Barcelona i Angle Editorial. 2007

    Barcelone, la ville des marchés / Barcelona, la ciudad de los mercados. Mon Cher Watson. 2015

    Mercats. L’experiència de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 2015

    Mercats de Barcelona. Segle XIX. Ajuntament de Barcelona. 2016

    Mercats de Barcelona. Segles XX i XXI. Ajuntament de Barcelona. 2018