LES MASIES DE BARCELONA: TESTIMONIS D’UN PASSAT RURAL EN TRANSFORMACIÓ

En el dens teixit urbà de la Barcelona actual, encara s’hi amaguen discretament algunes estructures que ens remeten a un paisatge molt diferent: les masies. Aquestes edificacions, distribuïdes de manera desigual pel territori, són els darrers testimonis visibles d’un passat agrícola que, malgrat l’empenta de la modernitat, resisteix com a part essencial de la memòria històrica i paisatgística de la ciutat.

Amb orígens que es remunten a l’edat mitjana, les cases de pagès van ser durant segles el centre de l’activitat agrícola i ramadera. En un temps en què la vida rural depenia de la proximitat als camps i la mobilitat era reduïda, establir la residència dins de les terres conreades no era una opció sinó una necessitat. A mesura que el territori es va anar organitzant sota l’estructura feudal, aquestes construccions van començar a proliferar i a esdevenir una forma d’assentament clau per a l’explotació agrícola del Pla de Barcelona.

No obstant això, la història de les masies no es pot reduir només a la seva funció original i al declivi posterior; en molts casos, aquestes construccions van experimentar un ús transitori significatiu. Entre els segles xviii i xix, coincidint amb la industrialització i l’auge de la burgesia urbana, moltes masies van deixar de ser centres exclusius de producció agropecuària per convertir-se en residències d’estiueig de famílies benestants, un nou ús que comportà sovint reformes estructurals, ampliacions i adaptacions estètiques profundes segons els gustos i les modes del moment. Per això, molts dels masos que han arribat fins als nostres dies, tot i haver estat construïts entre els segles xvi i xix, mostren elements formals i decoratius que en distorsionen la lectura com a masia tradicional.

Aquesta evolució formal i funcional explica per què sovint aquests edificis no són reconeguts visualment com a masies en el sentit més clàssic del terme. Això, a més, pot dificultar-ne la valoració patrimonial, ja que es troben en una mena de terra de ningú entre l’arquitectura agrícola i la senyorial. Tot plegat contribueix a la confusió sobre el seu origen i al risc que el seu significat s’esborri del relat col·lectiu.

Amb el desenvolupament urbà del segle xx, aquest procés de transformació s’intensifica. El creixement de la ciutat i el desenvolupament tecnològic provoquen un lent, però constant, abandó del món rural, i les masies que segueixen dempeus, es transformen o desapareixen. Algunes s’han reconvertit en equipaments públics o espais d’ús col·lectiu, altres en habitatges o locals comercials, però la gran majoria, simplement, s’han enderrocat per deixar pas a noves edificacions.

Així, el valor dels masos va més enllà de la seva arquitectura: són dipositaris d’una memòria col·lectiva i d’un significat simbòlic que vincula el passat amb el present. La preservació d’aquests edificis, entesos com a part del patrimoni urbà actual, no respon només a criteris estètics o històrics, sinó a la voluntat de transmetre una identitat compartida i mantenir viva la memòria d’un paisatge rural que va canviar ràpidament en poques dècades.

Aquesta publicació pretén posar en valor les antigues masies encara existents a la ciutat com a peces claus d’un relat que ens ajuda a comprendre l’evolució del paisatge i de la societat i a recordar les nostres arrels rurals.