LES MASIES DE BARCELONA: TESTIMONIS D’UN PASSAT RURAL EN TRANSFORMACIÓ

En el dens teixit urbà de la Barcelona actual, encara s’hi amaguen discretament algunes estructures que ens remeten a un paisatge molt diferent: les masies. Aquestes edificacions, distribuïdes de manera desigual pel territori, són els darrers testimonis visibles d’un passat agrícola que, malgrat l’empenta de la modernitat, resisteix com a part essencial de la memòria històrica i paisatgística de la ciutat.

Amb orígens que es remunten a l’edat mitjana, les cases de pagès van ser durant segles el centre de l’activitat agrícola i ramadera. En un temps en què la vida rural depenia de la proximitat als camps i la mobilitat era reduïda, establir la residència dins de les terres conreades no era una opció sinó una necessitat. A mesura que el territori es va anar organitzant sota l’estructura feudal, aquestes construccions van començar a proliferar i a esdevenir una forma d’assentament clau per a l’explotació agrícola del Pla de Barcelona.

No obstant això, la història de les masies no es pot reduir només a la seva funció original i al declivi posterior; en molts casos, aquestes construccions van experimentar un ús transitori significatiu. Entre els segles xviii i xix, coincidint amb la industrialització i l’auge de la burgesia urbana, moltes masies van deixar de ser centres exclusius de producció agropecuària per convertir-se en residències d’estiueig de famílies benestants, un nou ús que comportà sovint reformes estructurals, ampliacions i adaptacions estètiques profundes segons els gustos i les modes del moment. Per això, molts dels masos que han arribat fins als nostres dies, tot i haver estat construïts entre els segles xvi i xix, mostren elements formals i decoratius que en distorsionen la lectura com a masia tradicional.

Aquesta evolució formal i funcional explica per què sovint aquests edificis no són reconeguts visualment com a masies en el sentit més clàssic del terme. Això, a més, pot dificultar-ne la valoració patrimonial, ja que es troben en una mena de terra de ningú entre l’arquitectura agrícola i la senyorial. Tot plegat contribueix a la confusió sobre el seu origen i al risc que el seu significat s’esborri del relat col·lectiu.

Amb el desenvolupament urbà del segle xx, aquest procés de transformació s’intensifica. El creixement de la ciutat i el desenvolupament tecnològic provoquen un lent, però constant, abandó del món rural, i les masies que segueixen dempeus, es transformen o desapareixen. Algunes s’han reconvertit en equipaments públics o espais d’ús col·lectiu, altres en habitatges o locals comercials, però la gran majoria, simplement, s’han enderrocat per deixar pas a noves edificacions.

Així, el valor dels masos va més enllà de la seva arquitectura: són dipositaris d’una memòria col·lectiva i d’un significat simbòlic que vincula el passat amb el present. La preservació d’aquests edificis, entesos com a part del patrimoni urbà actual, no respon només a criteris estètics o històrics, sinó a la voluntat de transmetre una identitat compartida i mantenir viva la memòria d’un paisatge rural que va canviar ràpidament en poques dècades.

Aquesta publicació pretén posar en valor les antigues masies encara existents a la ciutat com a peces claus d’un relat que ens ajuda a comprendre l’evolució del paisatge i de la societat i a recordar les nostres arrels rurals.

  • INFORMACIÓ HISTÒRICA

    Al pla de Barcelona les activitats agràries han estat contínues des de l’època dels romans fins al segle xix, però de les construccions prèvies al segle ix no n’ha quedat gairebé cap constància. Les primeres evidències arqueològiques d’edificis destinats a l’ús agrícola o ramader que es poden identificar com l’origen de la masia són dels segles x o xi, quan s’inicia el procés de feudalització. 

    Segles XI-XII: Consolidat el feudalisme, l’expansió de l’agricultura comporta una millor distribució dels masos (masia + terres), que es converteixen en unitats d’explotació autosuficients, habitades majorment per pagesos de remença, sotmesos a un senyor feudal.

    Segle XIII: L’augment demogràfic afavoreix una extensió de cultius i l’aparició de nous masos al pla. Constructivament, s’inicia el gòtic, amb espais més amplis, millores tècniques com la utilització de la calç i les teules i l’ampliació a dos cossos.

    Segle XIV: La pesta negra, a mitjans de segle, redueix la població a menys de la meitat i molts masos queden abandonats o es reagrupen en explotacions més grans. Arquitectònicament, s’inicia la implantació del pis superior.

    Segles XV-XVI: Una vegada superada la crisi de la pesta negra i la posterior guerra civil catalana, i ja en l’escenari de la sentència arbitral de 1486 i la consegüent abolició del feudalisme, comença la recuperació dels masos rònecs, que beneficia especialment els pagesos més ben posicionats. Arquitectònicament, es culmina el procés evolutiu del que anomenem masia clàssica.

    Segles XVII-XVIII: Marcats per conflictes com la guerra dels Segadors (1640-1652) i la guerra de Successió (1701-1714), grans canvis socials, econòmics i demogràfics cristal·litzen. El conreu de la vinya s’estén enormement gràcies a la creixent demanda de vi i aiguardent per a l’exportació, i les millores al Rec Comtal potencien el conreu de regadiu i afavoreixen l’aparició dels prats d’indianes. 

    Segle XIX: Durant la primera meitat del segle l’agricultura es troba en el seu punt més àlgid, en part gràcies al fet que el Rec Comtal esdevé de gestió pública, la ciutat de Barcelona segueix emmurallada i els pobles propers com Gràcia, Sants i Sant Andreu creixen exponencialment. Durant la segona meitat, la Revolució Industrial s’accelera, moltes terres agrícoles són expropiades per construir fàbriques i infraestructures i es comença a urbanitzar l’Eixample de Cerdà (1859). Moltes masies es reconverteixen en cases d’estiueig d’estil neoclàssic i perden completament l’estètica de masia. 

    Segle XX: La ràpida expansió de l’Eixample redueix dràsticament el nombre de masies actives. Moltes són abandonades, altres es transformen en equipaments públics o restaurants i algunes segueixen sent habitatges, però queden completament absorbides per la trama urbana. Les reformes integrals que pateixen per adequar-les als nous usos venen acompanyades generalment d’un canvi estètic de les façanes, d’estil modernista. La pèrdua d’espais agrícoles és gairebé total al final de segle.

  • EL GRAÓ BARCELONÍ, LA LÍNIA DE COSTA I EL REC COMTAL

    Es creu que fa entre 10.000 i 15.000 anys una falla va generar un desnivell vertical d’entre 4 i 10 m i d’uns 10 km de llarg que divideix el territori actual en dos plans: l’alt i el baix. Aquest accident geològic, el Graó Barceloní, s’origina a la Trinitat i segueix un eix nord-sud que deixa, a la part alta, Sant Andreu, la Sagrera, el Clot i l’Eixample i, a la part baixa, el Bon Pastor, la Verneda, Sant Martí i el Poblenou. Després creua les Glòries i passa per l’Arc de Triomf, el carrer Trafalgar, la plaça Urquinaona i el carrer Pelai fins a acabar a la plaça Universitat.

    És important remarcar, però, que al llarg dels segles la línia de costa ha anat avançant, gràcies a la deposició de sediments del riu Besòs i la construcció de dics, i ha passat d’estar a tocar del Graó, a l’època romana, fins a la posició actual. Així, mentre el pla baix del Graó s’ha consolidat molt més recentment amb terres sedimentàries i ha estat zona d’aiguamolls, sorrals i platges, el pla alt, format per argiles, graves i pedruscall, és una topografia suau i elevada sobre el nivell del mar des de fa mil·lennis. 

    Malgrat que ni l’un ni l’altre eren òptims per a l’agricultura, el clima i la topografia oferien condicions favorables per a l’assentament humà, fet que el Rec Comtal, documentat per primera vegada el 1075, va potenciar. Partint de Montcada i Reixac, el canal seguia la vora superior del Graó, tot aprofitant gran part del traçat de l’antic aqüeducte romà, fins a arribar a la zona de l’Arc de Triomf. Inicialment, el Rec servia per accionar molins fariners reials, però al segle xviii es millorà per permetre el regadiu a les terres baixes dels termes municipals de Sant Andreu i Sant Martí, de manera que s’afavorí el desenvolupament agrícola i l’establiment de masies.

    Així, el Graó Barceloní i el Rec Comtal han esdevingut un límit important entre zones agrícoles diferents: el pla baix, destinat al conreu de regadiu, i el pla alt, dedicat principalment a la vinya fins a la crisi de la fil·loxera al segle xix.

    A partir de mitjan segle xix tot comença a canviar. L’any 1854, la construcció de la línia de tren Barcelona-Granollers, situada al límit del pla baix, afegí una altra barrera física, Poc després, la urbanització de l’Eixample a la part alta, deixà el pla baix per a usos industrials, sovint barrejats amb restes d’activitat agrícola.

  • TIPOLOGIES ARQUITECTÒNIQUES DE LES MASIES

    * La tipologia arquitectònica és la classificació dels edificis basada en la seva funció, forma o configuració espacial.

    Sota la denominació de masies s’inclouen no només les genuïnes cases pageses, sinó també tota aquella gamma d’edificacions que en algun remot període històric havien estat establiments camperols, però que les transformacions històriques han conduït a una condició ben allunyada de la inicial. En algunes de les masies de Barcelona la tipologia original encara és fàcilment reconeixible, però la gran majoria han patit reformes, ampliacions i/o remuntes tan importants al llarg dels segles que fins i tot costa apreciar el mas original.

    Les masies d’estructura clàssica són edificis de planta rectangular i quatre façanes. Generalment, la façana principal s’orienta a sud, on hi sol haver la porta d’accés. El que més defineix l’aspecte de la masia és la teulada, ja que posa de manifest l’estructura i delata la situació de les parets mestres. La majoria de masies tenen la coberta a dos vessants i de l’orientació d’aquesta en resulten dues tipologies ben diferenciades: una amb el carener de la coberta paral·lel a la façana principal i l’altra amb el carener de la coberta perpendicular a aquesta. Resta una altra tipologia, minoritària: la coberta a quatre vessants. Finalment, hi ha una sèrie d’edificis que no encaixen amb cap d’aquestes tipologies perquè provenen d’antics masos-torre.

    Masies de coberta paral·lela a la façana principal 

    Representen el 18% de les masies d’estructura clàssica catalanes. Solen ser les més antigues i corresponen als masos més senzills. Inicialment, tenien una planta baixa i un pis, però amb el pas dels segles sovint van incorporar remuntes. Generalment, s’emplaçaven a la vora d’un camí i es posicionaven paral·leles a ell, en lloc d’orientar-se a sud. Són més freqüents en indrets de poca pluja i el fet de fer vessar les aigües cap a les façanes principal i posterior permetia fer ampliacions i agregacions d’altres masies, l’una al costat de l’altra, tot creant els primers «carrers» o petits veïnats, que els aportaven seguretat. L’espai exterior allargassat permet fer-hi diverses entrades, i la porta principal i la resta d’obertures solen estar disposades de manera asimètrica.

    Masies de coberta perpendicular a la façana principal

    Representen el 70% de les masies d’estructura clàssica. La major part d’aquests edificis es construeixen en períodes de benestar econòmic (s. xvi–xix). Dins aquesta tipologia hi ha dues variants fàcilment reconeixibles: la primera és un edifici més simple, amb teulada a dues aigües que cobreix tot el volum, i l’altra és l’anomenada masia basilical, amb un cos central de tres pisos i dos cossos laterals de només dos pisos. En tots dos casos les aigües vessen a les façanes laterals. Poden estar a qualsevol indret dins el terreny, amb espais exteriors lliures sense cap altra particularitat que l’orientació a sud de la façana principal. Al centre de la façana s’hi situen la porta principal i el finestral de la sala del primer pis, sala que fa de distribuïdor cap a les habitacions. La resta d’obertures estan disposades de manera simètrica. Solen ser masies que s’han construït en una sola fase; per tant, el propietari havia de disposar de prou recursos econòmics.

    Coberta a quatre vessants

    Representen el 12% de les masies d’estructura clàssica. L’origen està en l’antiga casa senyorial, on l’estructura era la de quatre cossos d’edificació entorn d’un pati central. En la gran majoria dels casos, el pati s’ha suprimit i només en queda la llanterna de l’escala. Generalment, tenen la cornisa o ràfec horitzontal molt marcat en totes les seves quatre façanes. Solen ser les masies o cases senyorials més tardanes i amb més envergadura.

  • ELS RELLOTGES DE SOL A LES MASIES

    A Catalunya hi ha més de 7.400 rellotges de sol registrats i catalogats, un dels inventaris més grans d’Europa, amb exemplars que daten de l’època grecoromana.

    En l’entorn rural el rellotge de sol permet a la pagesia organitzar les feines del camp i la vida diària. Així, es col·loquen a les façanes principals de les masies, normalment orientades a sud, per aprofitar millor el recorregut diari del sol i oferir la mesura del temps a la col·lectivitat.

    Els primers rellotges de sol documentats en masies a Catalunya són de l’edat mitjana, però el seu ús s’expandeix especialment a partir dels segles xvi i xvii. És en aquest moment que sorgeix l’ofici de quadranter, l’artesà que fa rellotges de sol, fet que esperona que molts d’ells es comencin a concebre com autèntiques obres d’art. Així, a més de la funció pràctica, la construcció d’un rellotge de sol esdevé motiu de prestigi i distinció social dins l’àmbit rural. Amb aquest impuls, a partir del segle xviii es popularitzen encara més i adquireixen un caràcter decoratiu i simbòlic.

    Molts rellotges s’integren en l’estètica arquitectònica de la masia i, a més d’elements decoratius, també incorporen frases que solen reflectir la relació i l’harmonia de la humanitat amb la natura, especialment el sol i el cel.

    Per a tothom lluu el sol.

    Un raig de sol em dona vida.

    Quan no fa sol, no dic res; però quan el sol em toca, amb l’ombra de ma broca, a tothom dic l’hora que és.

    La meva hora és per a tothom.

    Soc un rellotge de sol, per a servir a qualsevol.

    Avui, demà i demà passat, no em veuràs mai aturat.

    Mira ben bé l’hora que és: no la veuràs mai més.

    Quan el sol ha passat, la meva feina s’ha acabat.

    «El rellotge de sol, emblema de la consciència catalana del valor del temps, es veu en gairebé totes les cases d’estuc pintat. Aquest rellotge primitiu, que és de més utilitat per al transeünt que va per la carretera que no pas per als habitants de la casa, és típic d’aquesta ciutat.»

    Richard Ford. Handbook for Travellers in Spain and Readers at Home. 1845.