MODEL BARCELONA: ÈXIT EXPORTABLE O RELAT ESGOTAT?
El conjunt d’intervencions urbanes impulsades a Barcelona des de l’inici de la democràcia fins a la primera dècada del segle xxi va generar un gran interès internacional i va donar lloc al que es va denominar «model Barcelona». Aquest terme, difós en congressos, escoles d’arquitectura i publicacions especialitzades, volia descriure una manera de fer ciutat basada en la qualitat de l’espai públic, la compacitat urbana, la mixtura d’usos i una aparentment exemplar col·laboració publicoprivada. Durant els anys noranta, la ciutat es presenta al món com un laboratori d’urbanisme contemporani com a eina per articular reformes locals. El reconeixement internacional es va materialitzar en premis com el Premi Príncep de Gal·les d’Urbanisme 1990 o la Royal Gold Medal del RIBA de 1999.
Les demandes socials sorgides ja abans de la Transició havien posat damunt la taula la necessitat d’equipaments, espais públics i serveis dignes. Així, s’inicien petites accions com la recuperació de places i carrers, i se segueix amb operacions més ambicioses, com les àrees de nova centralitat o les grans transformacions vinculades als Jocs Olímpics. La base del model és la síntesi entre projecte urbà, anhel de reconeixement internacional i continuïtat amb les demandes veïnals. En conjunt, la ciutat es reordena, es cus amb la metròpoli i guanya una imatge de coherència i energia.
Amb el temps, però, el model Barcelona es transforma en allò que amb certa ironia es va anomenar «marca Barcelona». La ciutat passa de ser només un referent de bones pràctiques urbanes a esdevenir un producte comunicable: un paisatge reconeixible, un estil de vida, una destinació turística i d’inversió. La col·laboració publicoprivada, clau en moltes operacions, desplaça progressivament el centre de gravetat del projecte: l’arquitectura i l’urbanisme no només responen a les necessitats dels barris, sinó que s’integren en una estratègia de competitivitat global que prioritza la imatge i la rendibilitat.
Projectes com el Fòrum 2004 o el 22@ exemplifiquen aquesta inflexió. Més enllà de les seves contribucions —infraestructures o nous equipaments—, s’inscriuen en una agenda de projecció internacional que s’allunya de les demandes veïnals inicials. En aquest escenari, l’arribada dels starchitects consolida la ciutat com a aparador: la Torre Glòries de Nouvel, l’edifici Fòrum de Herzog & de Meuron o l’Hotel W de Bofill són peces de gran impacte visual dissenyades per ser icones mundials. Aquest fenomen accentua l’escletxa entre l’arquitectura entesa com a servei públic i aquella que actua, principalment, com a símbol de representació.
En paral·lel, els impactes socials d’aquestes polítiques es fan cada cop més visibles. La pressió turística sobre barris centrals, la gentrificació i l’encariment de l’habitatge erosionen el caràcter inclusiu del model original. La ciutat esdevé un producte per posicionar en el mercat global, on els ciutadans passen a ser usuaris secundaris davant de visitants i inversors. La crisi econòmica del 2008 actua com a revelador: fa aflorar les fragilitats d’un urbanisme dependent del creixement immobiliari i obre un nou cicle de preguntes sobre el dret a l’habitatge, la sostenibilitat climàtica i el sentit social de l’arquitectura en una ciutat desitjada però desigual.
El model Barcelona es pot llegir com una seqüència d’accions que avancen des de petits projectes locals fins a grans operacions d’escala urbana, però també com un camp de tensions: entre proximitat i marca, entre projecte col·lectiu i interessos privats, entre arquitectura com a servei i com a símbol. Aquesta publicació ofereix les eines per entendre les virtuts i les contradiccions d’aquesta etapa. El plànol que l’acompanya se centra en intervencions urbanes i arquitectòniques concebudes entre 1975 i 2008 —des dels primers impulsos democràtics fins als inicis de la crisi—, tot i que alguns projectes no s’acabarien fins al 2013. Els espais que es mostren en aquesta publicació no són els més icònics ni els més espectaculars, sinó aquells que encara avui conserven sentit com a servei públic i com a memòria d’una ciutat en transformació.
- EL RESTABLIMENT DEMOCRÀTIC
L’impuls urbà dels vuitanta
Amb el restabliment de la democràcia a Espanya i la constitució del primer ajuntament democràtic el 1979, Barcelona inicia una profunda transformació urbana. Aquest canvi està marcat per la voluntat de reconstruir la ciutat des d’una perspectiva més propera, pública i cohesionadora. Després d’anys de dictadura, d’un urbanisme desendreçat i especulatiu, i d’una forta reivindicació veïnal a finals de la dictadura i durant la Transició, les primeres polítiques urbanístiques municipals tenen un clar component social.
La ciutat hereta les fractures urbanes generades durant el franquisme i les prioritats d’aquesta nova etapa són evidents: dotar els barris d’equipaments i espais públics dignes, millorar les condicions de vida en zones denses i degradades i restituir la continuïtat urbana entre el centre i el que s’havia tractat com a perifèria. El Pla General Metropolità de 1976 estableix les bases d’aquesta nova manera de fer ciutat, però no és fins al 1979 quan es comencen a materialitzar intervencions significatives.
Aquest període es caracteritza per una aproximació curosa a l’escala local, una arquitectura de petit format, sensible vers el teixit social existent, i una planificació que, sense grans gesticulacions, té un impacte decisiu en la qualitat urbana, tota una estratègia anomenada «acupuntura urbana». L’Ajuntament comença a exercir un lideratge actiu en el projecte urbà i, així, espais abans descuidats esdevenen punts de trobada i carrers oblidats per l’Administració es cusen amb el teixit del voltant. En aquest context, Oriol Bohigas representa una figura clau que, amb la màxima «Sanejar el centre, monumentalitzar la perifèria», resumeix la voluntat de fer una ciutat més equitativa, estructurada i habitable. Aquesta dècada és el fonament d’un model que, anys més tard, es projectarà al món.
- LA RECUPERACIÓ DE L’ESPAI PÚBLIC
Cosint la ciutat
Durant els anys vuitanta i noranta, Barcelona converteix l’espai públic en una de les principals eines per repensar la ciutat. Després d’anys de desordre urbanístic, carrers i places deixen de ser espais residuals per esdevenir escenari de vida quotidiana i d’articulació social. Aquesta transformació va a càrrec dels anomenats «Llapis d’Or», un grup de joves arquitectes que troben l’oportunitat de posar en pràctica les seves idees, que fa temps que debaten, sobre l’espai col·lectiu. En aquest grup hi tenen una presència destacada les dones arquitectes, fins llavors relegades a un segon pla de la professió, i que aporten una mirada indispensable en la construcció de la ciutat.
L’estratègia se centra a guanyar espai públic a través de nous parcs, jardins i les mal anomenades «places dures», que sovint responen a la necessitat de crear espais públics molt transitats, polivalents o sobre infraestructures soterrades. Aquests espais es pensen per a un ús intens: festes de barri, jocs o trobades informals. Ocupen espais degradats, aparcaments incontrolats o abocats a la marginalitat, i els transformen en punts de referència que donen identitat als barris i reforcen la vida veïnal.
La reurbanització s’aborda de manera integral i, amb aquest objectiu, es dissenya un catàleg d’elements urbans —rigoles, vorades, guals, embornals i escocells— que, amb un mobiliari i un enllumenat homogenis, acaba definint la imatge de l’espai públic de la ciutat. Aquesta coherència en els detalls cus les discontinuïtats urbanes i dota la ciutat d’una identitat pròpia i reconeixible.
Tot i que algunes intervencions van rebre crítiques per la seva fredor, el model va establir unes bases sòlides de qualitat urbana que han perdurat durant dècades. Allò que va néixer com una aposta per la ciutat cívica es manté avui com un llegat que defineix el caràcter de Barcelona.
- ÀREES DE NOVA CENTRALITAT
Cap a la ciutat policèntrica
El 1987, sota la direcció de Joan Busquets com a cap dels serveis d’urbanisme, Barcelona formula el projecte d’«àrees de nova centralitat». Neix de la voluntat de superar la concentració de l’activitat econòmica, comercial i de serveis a Ciutat Vella, l’Eixample i l’eix central de la Diagonal tot generant nous pols urbans en diferents punts de la ciutat. Es defineix una llista de deu àrees estratègiques a les quals, amb l’impuls dels Jocs Olímpics, se n’hi incorporen dues de noves mentre se’n reforcen dues de les plantejades inicialment.
Aquestes àrees es pensen com a nusos del teixit urbà, amb una escala molt més gran que les primeres intervencions de l’etapa democràtica. Es treballa sobre peces senceres de ciutat, on es combinen espai públic, equipaments, habitatge, nous viaris i activitat econòmica. Per fer possible aquesta ambició, es busca explícitament la col·laboració entre inversió pública i iniciativa privada, que esdevé un dels trets característics de l’estratègia. En aquest marc, amb els usos comercials es dona prioritat a grans superfícies i centres comercials, com en les actuacions a Diagonal-Sarrià, Can Dragó, Port Vell o Diagonal-Prim, així com a l’arribada de cadenes hoteleres internacionals i edificis d’oficines emblemàtics.
Les àrees de nova centralitat funcionen més com un full de ruta a llarg termini que no pas com operacions puntuals. Algunes zones es transformen amb relativa rapidesa, com Diagonal-Sarrià o Can Dragó, mentre que d’altres continuen avui en procés de consolidació, com les Glòries o la Sagrera. El canvi d’escala és evident: ja no es tracta només d’acupuntura en punts concrets, sinó de reconfigurar fragments sencers del mapa de Barcelona. Aquest pas cap a una ciutat més policèntrica ha continuat condicionant, dècades després, la manera d’entendre les grans transformacions urbanes a la ciutat.
- ELS GRANS ESDEVENIMENTS
Transformacions accelerades
Es diu que Barcelona ha avançat per l’empenta de grans esdeveniments. La ciutat ha seguit una estratègia de desenvolupament urbà que ha utilitzat aquestes ocasions com a catalitzadors de transformacions profundes. Les exposicions universals de 1888 i 1929 van permetre urbanitzar grans àrees de ciutat —Ciutadella i Montjuïc— i van fixar un precedent: aprofitar l’oportunitat per guanyar espai públic, infraestructures i nous equipaments.
Amb els Jocs Olímpics de 1992, aquest model assoleix una nova escala. A partir de la designació de Barcelona com a seu olímpica, es desplega un pla amb quatre grans àmbits d’intervenció —Vila Olímpica, Montjuïc, Vall d’Hebron i Diagonal—. A diferència d’altres ciutats, les instal·lacions i els espais urbanitzats són projectes pensats per a la seva repercussió postolímpica, amb la recuperació del front marítim com una de les operacions més emblemàtiques.
El Fòrum de les Cultures 2004 representa una altra fase del mateix model, però també en mostra els límits. L’esdeveniment, celebrat per primera vegada a Barcelona, neix per justificar la gran operació de transformació a l’extrem del Besòs i completar la continuïtat del litoral barceloní. Tot i aportar nous espais públics i equipaments, el relat institucional no connecta amb la ciutadania: el discurs distant de l’Administració ocasiona una baixa participació de la ciutadania i crítiques a l’especulació i a l’escassa sensibilitat social i ambiental.
Així, els grans esdeveniments han estat alhora motors de renovació i fonts de conflicte. Han obert la ciutat al mar, han millorat infraestructures i han projectat Barcelona al món, però també han contribuït a l’encariment de l’habitatge, a la pressió turística i a la gentrificació de diversos barris. Són moments de tensió entre ciutat real i ciutat imaginada, entre el dret a la ciutat i el desig d’exhibició.
- EL 22@
De barri industrial a districte de la innovació
El 22@ és el projecte que transforma el Poblenou, l’antic «Manchester català», un paisatge de fàbriques buides i solars degradats, en un districte tecnològic i creatiu dins la trama de l’Eixample. Es tracta d’una modificació del Pla General Metropolità sobre unes 200 hectàrees —equivalents a més de cent illes de l’Eixample— amb l’objectiu de reconvertir sòl industrial obsolet mitjançant l’economia del coneixement.
El pla introdueix la qualificació de sòl 22@, que permet augmentar l’edificabilitat a canvi de cedir espai per a habitatge protegit, equipaments i zones verdes. S’aposta per una ciutat compacta on oficines, habitatges i serveis convisquin en un mateix teixit urbà reinterpretant el sistema de Cerdà: les illes són més permeables i combinen peces aïllades i espais verds, i es trenca la repetició sistemàtica del xamfrà en diagonal. Arquitectònicament, el 22@ combina la rehabilitació de naus industrials amb nous edificis d’oficines, hotels i centres de recerca, sovint de grans dimensions, que canvien l’escala i el perfil del barri. Molts edificis incorporen criteris d’arquitectura sostenible, amb façanes bioclimàtiques o sistemes d’estalvi energètic, que els permeten obtenir certificacions ambientals i projectar una imatge de districte innovador i verd.
El balanç, però, és ambivalent. D’una banda, el 22@ ha aportat activitat econòmica, llocs de treball qualificats i nous espais públics, i situa Barcelona al mapa dels districtes d’innovació. De l’altra, el procés ha estat molt polèmic: la protecció del patrimoni industrial ha arribat tard i sobre un nombre limitat d’elements, i l’augment del valor del sòl ha accelerat la gentrificació i ha desplaçat veïnat i petits tallers. Aquesta transformació posa en qüestió fins a quin punt el nou «districte creatiu» respecta la memòria obrera i el dret a la ciutat dels qui ja hi vivien.
- BIBLIOGRAFIA RELACIONADA
Àrees de nova centralitat. New Downtowns in Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 1987
Barcelona. Arquitectura y ciudad. 1980-1992. Editorial GG. 1990
Barcelona. Espais urbans. 1981-1996. Ajuntament de Barcelona. 1996
Barcelona. Arquitectura contemporània. 1979-2004. Edicions Polígrafa i Ajuntament de Barcelona. 2005
Arxiu crític model Barcelona: 1973-2004. J.M. Montaner, F. Alvarez, Z. Muix. 2012
Reader Modelo Barcelona: 1973-2013. J.M. Montaner, F. Alvarez, Z. Muixí, R. Casanovas. 2014